Carta d’un mestre a un mosso d’Esquadra

Arran de les carregues policials de la manifestació del 20 de desembre en solidaritat amb el poble grec, un mestre escriu a un mosso d'esquadra dient:

Estic desolat perquè això que t’haig de dir mai t’ho podré dir a la cara ja que gaudeixes de la impunitat que et dóna el teu uniforme antiavalots i ni tan sols portes un número que t’identifiqui.
Jo estic acostumat a dir les coses a la cara i m’agrada explicar-les bé, alhora que miro als ulls per captar si he fet arribar el meu missatge d’una forma clara.
Acabo d’arribar a casa de l’hospital on, a la meva filla que acaba de fer quinze anys, li han fet un part de contusions múltiples per un seguit de cops que li has donat amb la teva porra.
Ella estava allà, a la plaça de Catalunya, amb tota la força que li dóna la seva joventut. Duia dues bosses de compres, després de recollir uns regals del seu recent aniversari.
I va tenir la mala sort de creuar-se en el teu camí. I et vas acarnissar amb ella, la vas empènyer contra la paret, la vas tirar al terra i li vas donar uns quants cops de porra.
De fet ja deus estar acostumat a que molt jovent es creui en el teu camí. I segurament a esbatussar-los indiscriminadament. Potser consideres que no se’ls pot anomenar joves i els anomenes d’una altra manera. Potser ara et trobes a un bar, fatxendejant amb els companys sobre la teva última hazaña. Qui sap!
Si arriba aquesta carta a les teves mans, si tinc la sort de què la llegeixis i si et queda un bri de vergonya i dignitat, no la depreciïs i la llencis com vas fer amb la meva filla, estampant-li el carnet a la cara. Recorda que t’escriu un vell mestre que ha dedicat la seva vida a ensenyar els nens i nenes que aquest és un país lliure, amb la seva llengua, amb la seva cultura, amb les seves institucions, amb la seva policia... És possible que tu també tinguessis algun dia un mestre que t’ho va explicar...
Vull que t’adonis que amb els teus cops de porra estàs tirant per la borda molts anys de feina educativa, meva i dels teus mestres, i estàs ajudant al foment de la barbàrie i de la por.
Sàpigues que cada cop de porra que donaves a aquesta noia de quinze anys li donaves a aquest poble, li donaves als seus educadors, li donaves als seus treballadors. Cada cop de porra que li vas donar s’ha girat en contra de la tasca que durant molts anys hem fet per forjar la recuperació de la democràcia i de la identitat d’aquest, el nostre, poble català.
Ara, ella, cada cop que vegi tan sols un cotxe de policia creurà que els mestres la van enganyar, que la policia no és el cos que vetlla per la nostra seguretat i sentirà por i ràbia en recordar les paraules que tu li vas dir mentre la pegaves, paraules dites en castellà, potser per ferir-la encara més.
I no t’adones que podies estar esbatussant a la teva filla, potser a la teva neboda? I no te n’adones que aquesta barbàrie també va en contra teva? No t’adones que cada cop estàs més lluny de la veritat, de la raó i de la llibertat del poble al que pertanys?
Però al Món sortosament hi ha moltes persones que anem sempre a cara descoberta, que treballem, que lluitem i que encara creiem en un món millor. Entre aquestes persones està el jovent que ha escoltat els seus mestres, que han escoltat la seva crida i que han decidit que han de seguir la lluita per una societat més justa, més solidària i sense violència.
Tots els que creiem això, mai no ens amagarem covardament darrere de cap passamuntanyes i no vendrem els nostres ideals per la por que ningú ens vulgui imposar.
I recorda també que tu també pertanys a aquest Món i per tant sempre estàs a temps de reflexionar.

Antoni Jaumandreu i de Balanzó

Quanta raó! Ja n'hi ha prou Mossos d'Esquadra. Els que lluitem estem farts d'aquesta impunitat, d'aquesta prepotència, de veure que qualsevol idea que volem reivindicar als carrers pacíficament es veu acorralada pels vostres uniformes, les vostres porres, les vostres furgones. Lo pitjor de tot això és que darrera vostre hi ha un senyor que es diu Joan Saura, i que encara avui, després de més de 5 anys de participació al govern, ens vol fer creure que lluita. I no només ell. Ningú s'està plantejant res dins d'Iniciativa, o encara més: dins d'Esquerra Unida i Alternativa? No fa por perdre la coherència a cops de porra? No us fa por perdre la vostra dignitat a base de reprimir la gent pacífica?

JA N'HI HA PROU! FINS AQUÍ HEM ARRIBAT! DEMANO PÚBLICAMENT LA DIMISSIÓ DEL CONSELLER D'INTERIOR JOAN SAURA, I DISCULPES PÚBLIQUES DEL GOVERN PER LES AGRESSIONS INJUSTIFICADES I IMPUNES A MILERS DE MANIFESTANTS. QUI ENS DEFENSA DE LA POLICIA? PENSO QUE ÉS NECESSÀRIA UNA MOBILITZACIÓ POTENT EN CONTRA D'AQUEST TRIPARTIT, QUE NO S'AGUANTA PER ENLLOC!

Manual de butxaca

S'apagaran els llums i ploraré dins la fosca. Haurà marxat ja el matí i encongit, fet una bola poruga, fugiré dins meu. Trobaré a faltar les nits on congelàvem els cossos damunt la sorra, la lluna protegint atenta l'indret, les onades mullant-nos els peus, l'aigua gelada cobrint-nos d'amor. Trobaré a faltar les nits on abrigàvem els cossos abraçats en aquest mateix llit, la ràdio resguardant els sorolls equívocs, els llençols suportant la calor, l'aigua gelada colpejant les voreres allà fora. Trobaré a faltar els nostres llavis espontanis xocant al capvespre, les nostres mans jugant amb el cos de l'altre. Trobaré a faltar les tardes en què morts de la mandra, escoltàvem música escorats sobre el vellut d'un sofà immens. Trobaré a faltar els estius inoblidables, en que tot semblava ser perfecte. Trobaré a faltar el somni esquinçat, que encara dorm sobre unes sigles secretes.

Odio la provisionalitat de la calma, la rapidesa amb què s'esvaeix amb el cop decisiu d'un projecte ambiciós, però aliè. Odio els calfreds menystenint la fermesa dels projectes propis, la solitud valenta venint-me de nou tot d'una. Odio haver de tornar a assumir el silenci, per por a perdre o per por a haver de tornar a tastar les taules, quan sé del cert que són ben ràncies. Enyoro, i no he perdut encara, el ventre calent, la mirada atenta, el somrís inquietant.

Etern manual de butxaca, és hora de tornar a la prestatgeria, fins que et vingui a rescatar una nova mà, i et tregui de nou a passejar pel món dels somnis. Ara és hora de tornar a la crua realitat, abandonar els horitzons i aparcar la barca a l'espera que dintre d'un temps, potser no massa, torni una mà que et prengui amb sí, i et torni a fer l'ésser més feliç, i potser tingui la valentia i el coratge de fer-te esdevenir llibre de culte i no paper mullat.

¿A dónde van?

¿Adónde van las palabras que no se quedaron?
¿Adónde van las miradas que un día partieron?
¿Acaso flotan eternas,
como prisioneras de un ventarrón,
o se acurrucan entre las hendijas,
buscando calor?
¿Acaso ruedan sobre los cristales,
cual gotas de lluvia que quieren pasar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y adónde van...?
¿Adónde van?

¿En qué estarán convertidos mis viejos zapatos?
¿Adónde fueron a dar tantas hojas de un árbol?
¿Por dónde están las angustias,
que desde tus ojos saltaron por mí?
¿Adónde fueron mis palabras sucias
de sangre de abril?
¿Adónde van ahora mismo estos cuerpos
que no puedo nunca dejar de alumbrar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y adónde van...?
¿Adónde van?

¿Adónde va lo común, lo de todos los días:
el descalzarse en la puerta, la mano amiga?
¿Adónde va la sorpresa,
casi cotidiana del atardecer?
¿Adónde va el mantel de la mesa,
el café de ayer?
¿Adónde van los pequeños terribles encantos
que tiene el hogar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y adónde van..?
¿Adónde van?

Silvio Rodríguez

Majoria d'edat (I)

Quan arribi l'angoixa i piqui a la porta de l'habitació, no la deixis passar. Respira, obre la persiana i treu el cap per la finestra. Deixa que esperi a la porta, i posa-hi coixins perquè no entri per sota. Mira la nit estelada, i acarona la lluna a mig omplir amb la mirada. Fes glaçar les llàgrimes mentre el fred et ve al rostre, i quan tornis a obrir els ulls mira com fuig la por. Surt de casa i acompanya-la. Posa-la a la butxaca i camina fins a on ningú pugui trobar-t’hi. Sola, asseguda al bell mig de la muntanya, observa com s’adormen els carrers de la capital. Ara, torna a respirar i llença enrere el mirar.
Fes volar els pensaments pel passat, i hi veuràs barrejats i convivint-hi congelats milers d’instants. Hi haurà silencis, reflexions, diàlegs, decisions. Hi haurà errades, encerts, somriures, esforç i delit. Hi veuràs baralles, reconciliacions, vides fugint massa de pressa, i petits cossos venint a la vida. Coneixements i aprenentatges s’hi difuminaran, i t’hi veuràs lluitant, llegint, plorant i somrient alhora. Amigues, vides alienes, i carrers plens de tu. Carreres, opressió i el mar. Amics, camins i la muntanya. Centrifuga els instants i fes tres pilons: en un posa-hi les coses bones, en un altre les coses dolentes, i en un altre els aprenentatges dels dos grups anteriors. Tot seguit agafa el primer i l’últim piló i sacseja’ls. Beu-te’ls amb paciència i omple’t de memòria. Ara, estripa el segon piló, oblida’l, i fes que mori podrit enterrat al terra moll. Ja pots obrir els ulls: tot és en ordre, i tu t’aguantes sobre una base ferma, gens vacil•lant.

En la parte sin escalera

Hago surcos en el mar con mis lágrimas,
dejo a un lado y a otro agua salada,
recojo las olas con las palmas de la manos,
las poso en el deseo y las ato fuerte.

Delante siempre su rostro eterno,
dentro mío la guerra encarnizada,
siguiéndome firme el fracaso, el miedo,
la negación del horizonte.

Baño el pensamiento de sangre;
intranquilo, revuelvo consciencias pasadas,
desaboro los frutos y aliño desgracias,
y freno de nuevo el proyecto ambicioso.

Ojos de miel, dulce mejilla, boca de seda,
hecha utopía, sueño, ilusión,
puestos en la estrella más alta, y yo
puesto en el suelo, sin escalera.

Busco, y no me conformo con un planeta,
quiero universos, galaxias de amor.
Incluso sería capaz de renunciar a las olas
hechas por mi lagrimal, para llegar al todo,
dónde esperas inflexible tu.

Oleo de una mujer con sombrero - Silvio Rodríguez

Perdoneu que estigui tan cançoner, però és que parlen per sí soles.

Una de dos - Luís Eduardo Aute

Rero

Bailo en solitario con las luces apagadas. Llueve ahí fuera y sigue rodando el mundo, y yo aún no sé cómo. Muevo brazos, y imagino formas con mi cabeza: mirando arriba, abajo. Golpeo mi vientre rítmicamente. No tengo vergüenza, nadie me ve. Soy un árbol, que baila al son del viento, la música. Balanceo el cuerpo entero, silbo, y repiqueteo con los pies en el suelo. Entonces nada importa, y creo ser un poco más libre. Sonrío y me sorprendo riendo a carcajada limpia. No se por qué, pero creo que el alma es un pequeño animal con vida propia que se agita en mi interior. Vocalizo, y sin emitir ningún sonido inteligible, me veo rodeado de una tribu africana que danza, alegre y sin más preocupación que el que no les vea nadie. Es entonces cuando comprendo que yo soy yo como individuo, y que ellos son un yo grande, gigante, colectivo, abrazado a las raíces ancestrales del mundo. Son en sí un instrumento, creo que de percusión. Nunca los había visto antes, pero no se por qué motivo los guardo en una imagen instantánea. De repente me une a ellos un instinto, una sensación muy, muy agradable, y es la impresión de que son familia. Quizás tuve un requetemaxiabuelo perdido en la sabana, y nunca lo sabré. Seguro que era feliz, amable y sonreía con los dientes imperfectos. Tenía los pómulos envejecidos y los ojillos pequeños. Tocaba los nocturnos de Chopin a lomos de un rinoceronte, y aporreaba el tambor creando melodías que alegraban a los demás, y era feliz, así de sencillo.

My Way - Manu Simarro

La meva consagració com artista solista. Després d'una nit agitada, l'estat de la veu era perfecte per regalar als meus estimats companys aquesta fantàstica interpretació. Què? Sí, tinc àvia.

Nua cala

Mouen petons les cales,
quan somrius a l’alba.
Verd, mar, sorra roja
i lluna plena, i sóc
Dins de tU.
Ple, roig, com un mar
que no calla i vol
sencer l’estiu per ell.

Mort, jau en un cau
el solstici i tu, sucre,
creus que cauràs d’un,
o potser de més d’un
desfici sobtat i jo,
sal, natura als llavis,
com verd, roig, omplo
les coses de mi, és a dir
de tu, cruixent bombolla
omplint les nits,
buidant el mirar
amb l'argent.

Mi rabia

Cuando la rabia no me deja hablar,

y deshojo las flores de lava que pueblan mi estómago,

quisiera azorar mis labios violentos abiertos,

y agitarlos en su rostro siempre perfecto.

Morderle con el alma los poros,

Y decirle sin temor los que pienso, lo que siento,

Las letras amargas que apuñalan mis noches,

Es lo que quiero, aparte de poderla querer

Sin más miedo que la vida y sus quehaceres.

Donde se pierdan las aceras por las noches,

No me importa.

Donde bailen sus tacones por las tardes,

Con quien lo hagan, como lo hagan,

Si me importa.

¿Y soy por eso un criminal?

No, perdón. ¿Soy por eso un ser absurdo,

Ridículo y digno de ser rebatido con su suspiro?

Eterna, eterna la rabia que puebla paredes ahí dentro.

Morirá algún día su escondrijo

y habrá de hallar Un lugar dónde podrirse

y agonizar como el fuego hecho humo, cenizas.

Mientras sigo lamiendo el gusto amargo de mis ideas,

Mientras frunzo las pieles que habitan mis dedos,

Mientras hacen claque los puños en el colchón,

Te quiero, te espero, te lleno en los sueños de agua.

Instante onírico jamás acabado

Bebemos, charlamos, reímos sentados, escondidos en la esquina de un escondido bar. Te miro, me miras, sonríes, sonrío, te brillan los ojos y me pongo a cantar. Me cuentas qué piensas, qué opinas, qué quieres hacer, te entiendo y te explico qué haría, qué pienso y qué quiero hacer. Te sorprendes al oír que es contigo con quien quiero pensar, vivir y convivir. Te sonrojas y me dices que te halaga, que te gusto, pero que te tienes que pirar. Te ha llamado tu novio y te tienes que marchar, de hecho te marchas, pero por la puerta de atrás. Antes de irte pagas dos birras, yo pago las demás, me besas, te beso y al salir por la puerta te giras a mirar. Me captas, me cazas pensando en ti. Acabas de irte y ya te empiezo a odiar. A ti. A él. A ambos por no dejarme nunca acabar de soñar.

No passarà

Vas notant de poc en poc com t'ha vençut, i de sobte et percates d'una presència poc habitual als ulls. Gotes, llàgrimes. T'envaeix, tot i que has fet el possible per evitar-ho, però sembla saber-se tots els mecanismes per acabar entrant-hi. Tu t'ho negues, i et repeteixes un cop i un altre que no, que no ha vingut, que aquella sensació fa molt de temps que va marxar i ja feia molt de temps que no desitjaves de manera tant fervent que no hi tornés. Doncs sí. Ara, després d'una temporada de descans, sembla que pica a les portes i ho fa sense gaire pietat: mossegant, ferint, colpint, escolpint de nou el monstre que em rega els ulls cada nit, com ho fa el jardiner amb les flors. Sense ser-ne conscient del que fa, perquè no pot ni imaginar-s'ho, segueix solcant els sospirs i atipant de fracassos les minúscules ilusions.

Hi ha qui ja està tant acostumat a abatre els malsonmnis, a ignorar la malastrugança, que fa passar les sensacions d'aquest tipus com un nou episodi, com un simple instant a deixar passar. Tot i això l'experiència es torna en contra, i fa que desisteixis, que vulguis i necessitis imprescindiblement saber què és la calor, l'estima i l'afecte d'un somriure etern, no intermitent, d'una abraçada constant i que no fuig en el temps i en l'espai i fa que acte seguit t'adonis que torna a no ser més que això una ilusió que no es farà realitat.

Voldries omplir-te d'una mena d'energia lliure de mals pòsits, que deixés dormint als núvols les gotes, però no pots. No pots perquè cada matí tornes a entendre que pots voler el què vulguis, que el present seguirà condicionant el dia que et queda per davant, que la realitat és la què és i només pots fugir d'ella plasmant-la en mots que tot seguit perdran ja per sempre el seu racó en la intimitat i es perdran en les comptades retines que llegiran les meves penes.

A la orilla de la chimenea

Buidor

Vinc fugint a trobar una plaça sola, un camí perdut o un tros de ciutat només per a mi. No puc. Els carrers són plens de gent que riu i somriu. És Festa Major i a la Plaça Major hi ha de tot: gegants, foc, discursos, polítics, protestants (que protesten), gent anònima, somriures, aplaudiments, xiulets, pluja, paraigües, policia, núvols, finestres, escenaris, instruments i carrer, molt carrer que no acaba mai.

Cerco quelcom dintre meu i no hi trobo res. Un cop més, els pilars han caigut. Aquest cop sé per què. No es poden tenir pilars fora d'un mateix, perquè quan fallen, un falla, i no ens podem permetre fallar. No. Construiré cada dia una mica més de pedra i ferralla que ompli els buits que sempre deixes. Semblo boig, patètic i vull expulsar-ho tot. Depenc massa i he d'aprendre a ser més lliure, anar a la meva. Potser la buidor marxi si l'omplo de paraules plenes de certesa. Tant de bo. Ara, les paraules estan orfes de certesa. Tot dubtes, tot. Temps i espai s'entrecreuen en un atac de mal de cap. Què fer? No ho sé. Mai ho sé. Deixarem córrer sempre l'agulla del temps per l'asfalt de l'espai, i mentrestant seguiré venint, fugint, a buscar un carrer, una plaça, un tros abandonat de ciutat.

Todo sigue igual

Empieza hoy el año segun algun iluminado. Pues sí, creo que tiene razón. Hoy, después de muchos días adormecidos por el nihilismo vacacional, el ruido vuelve a la ciudad. Ruido en mayúsculas.
A algunos aún nos quedan unos días de descanso, de recargar las pilas para volver a empezar. A otros, nada de eso. Hoy, vuelvo a oír rugir a los coches y autobuses. Hoy, vuelvo a ver a los peatones caminar con un cacao mental apartente impresionante. Hoy, vuelven a sacar fuego entre los colmillos los televisores, vuelven los libros a las estanterías de dónde salieron, y empieza a agonizar el verano, aproximando muy a su pesar la caída de las hojas y la llegada de la ropa de abrigo. Hoy, me doy cuenta de que todo sigue igual.

No nos daremos cuenta, y ya colgaran de las calles las luces de Navidad. Volveran las gentes a inundar las calles en busca de cualquier objeto sin más valor que el material. Volveremos a olvidar el verdadero valor de las cosas, enfríaremos las relaciones personales, y nos sumergiremos sin quererlo pero sin más remedio, en el día a día, en la rutina, en la kafkiana repetición que adormece con el frío los atardeceres del otoño.

Y estoy seguro que volveremos a preguntarnos cada día al aplastar los colchones: ¿Para qué? ¿Para qué todo ésto? ¿Para qué me levanto, me machaco, y me vuelvo a levantar, si todo sigue igual?

Radica en el número de personas que se hagan esas preguntas, la utilidad de todo ésto. Titulaba un compañero hace poco un artículo sobre las bases para el cambio de este modo: La potencia de tanta impotencia.

Somos muchos los que creemos que todo ésto es una mierda. MUCHOS. Este verano hemos seguido viendo lo de siempre en diferente formato. Nos siguen llenando los oídos de la palabra crisis sus responsables, vemos como se calientan las pugnas entre los países de la Unión Europea, entre distintos bloques que parecían haberse difuminado, vemos como crecen las tensiones y las discordias en los aparatos institucionales, etc. Y todo movido por un mismo mecanismo: el mecanismo del interés por el máximo beneficio. A uno le da asco ver como tratan a las personas: como simples objetos movidos de la manera más conveniente para obtener el máximo rendimiento. Este rendimiento se reparte luego entre unos pocos, y a los demás que les den.

Miren sinó como nos tratan a todos:

- Señor imigrante bienvenido a nuestro país. Gracias por venir y por prestarse precariamente a cuidar de nuestros mayores, a construirnos los chalets y a cosecharnos las lechugas. No obstante, ahora debemos informarle de que ya no nos hace falta, tenemos crisi y lo último que nos podemos permitir es pagarle la seguridad social. Vaya usted con Diós y con suerte, que la va a necesitar en el centro de internamiento que le hemos preparado.

- Señor trabajador bienvenido al engranaje que le da de comer. Le informamos que está usted supeditado a nuestro interés, por si no lo sabía. Así pues su salario y su puesto de trabajo quedan condicionados por nuestra ganancia, la cual no pensamos reducir ni un euro. Le informamos también que puede usted afiliarse a Comisiones a UGT, con las cuales mantenemos cordiales relaciones. Como no, puede usted ejercer su derecho a voto en esta magnífica democracia, contribuyendo así a nuestro hermoso juego. Elija: PP o PSOE? Eso va a su gusto, elija el color: azul o rojo. Por cierto, buena suerte: la va a necesitar.

- Querida señora. Oh gracias por tu eterna solidaridad, por trabajar horas y horas cobrando menos que cualquier hombre. Gracias también por limpiar la casa y cuidar de tus hijos durante toda la puta vida sin cobrar un puto duro. Le informamos que no nos gusta que su marido le pegue, pero seguimos impulsando prototipos machistas. De la misma manera nos complace informarle de que quizás nos planteamos darle el derecho a decidir sobre su cuerpo, aunque solo lo haremos si nos hacen falta unos pocos votos. Ah, nos descuidábamos, mucha suerte.

- Querido estudiante, gracias por elegir nuestra magnífica red universitaria. Esperemos que se adapte pronto a las duras condiciones del estudiante. Le informamos que este año empezaremos a machacarle con horas no presenciales, y vigilaremos cualquier movimiento suyo. Todo es por su bién, y por el bién de la educación pública, gracias. Le subiremos las tarifas y le daremos un enseñamiento más generalizado. Si se quiere especializar pague usted, gracias. Si se pasa un pelo de la raya, contamos con un dispositivo de gosos de cuadra que le darán una ejemplar paliza. Si necesita cualquier cosa, no dude en hacernoslo saber. Por cierto: suerte, mucha suerte.

- Querido medio ambiente, le informamos que nos la sopla su estado. Como ha podido observar en este último siglo, sus recursos son nuestra vida, y sus límites nos los pasamos por el trasero. Le adelantamos que va a sufrir usted un calentamiento que no sabemos si podrá aguantar, pero tranquilo que podemos reducir alguna emisión si nos vemos muy apurados. Por cierto, suerte...Ah, ¡no! Que a usted no hace falta que le mintamos, no nos entiende.

Querido ciudadano vaya usted a votar, y participe así del magnífico juego de la democracia. Le garantizamos que estaremos abiertos a cualquier petición y escucharemos sus problemas como si fueran los nuestros. No dude ni un instante que los intereses privados no seran para nosotros ni un límite ni una ambición. No dude que dejaremos de crecer, que le aumentaremos los derechos y le reduciremos los deberes. Haremos escuelas, guarderías y hospitales, y nuestros mayores estaran bien cuidados. Ni un solo ciudadano vivirá debajo de un puente, pues contamos con la espléndida carta magna que los ampara. Podran ustedes expresarse sin miedo a la represión. Podrán ustedes decidir sobre su futuro y el de su descendencia. Eso sí, vótenos, porqué si no no nos podemos pasar todo esto por el forro.

--------------------

Hoy, día 1 de setiembre, quiero apartar la impotencia y escupirles a todos en la cara. Quiero darle la mano al africano que se muere de hambre, al osetiano destruido por la guerra, al oriental asesinado por decir lo que piensa, al ecuatoriano asfixiado por una deuda que nunca contrajo, a la norteamericana que perdió a su hijo en Irak, al mundo entero. Hoy quiero hacer saber a todo el mundo que aunque todo sigue igual, solo depende de nosotros cambiarlo. Hoy quiero salir a la calle, cogido de la mano del rebelde, y decirles a todos que estoy harto, que basta ya de hipocresía y de mentiras, que nos den lo que es nuestro. Hoy, me gustaría vengar las lágrimas, la sangre y els sudor de tanta gente que desfalleció en el intento, y gritar con un clavel en la boca que otro mundo es posible, y que solo depende de nosotros para cambiarlo.

Suerte en este nuevo año.

Vuelo sin destino

In memoriam a las víctimas del trágico accidente aério del 20 de agosto

17 de agosto

Trabajo. Trabajo. Trabajo y no paro de trabajar. Las últimas vacaciones que tuve fueron ya hace tres años. Maria tenía siete años y Lourdes doce. Mercedes, mi mujer, aún me quería, y cada noche bajaba con ella a la terraza principal del hotel a tomar algo. Después, como dos fugitivos, nos bañábamos desnudos a la luz de la luna, dejando que la sal impregnara nuestros labios. Las niñas se quedaban con mi madre. Decía que esas no eran horas de ir a ningun lado, pero yo se que sus palabras eran rutinarias, no las sentía. La verdad es que las niñas, después de morir mi padre, siempre le han hecho mucha compañía.

18 de agosto

Acabo de llegar del andamio. Creo que durante todo el día mente y cuerpo no han ido acordes ni una sola vez. Mientras mis manos ponían tochos, unos encima de los otros, mi mente soñaba en la playa, en la siesta después de comer, en los masajes de mi mujer, en los besos de mis hijas tumbadas en el césped. Nada de eso. Me hice ilusiones y fuí a ver a Luís, el jefe. Le expliqué todo el rollo de Lanzarote, de que me haría ilusión y tal. Me ha dicho que ni en sueños, que no puede ser.

19 de agosto

A primera hora he ido a la agencia de viages del curro. Le he dicho a Ana, la señorita que me ha atendido, que quería cuatro billetes de avión a Lanzarote y cuatro noches en el mejor hotel que hubiera con plazas libres a pensión completa. Creo que Luís no es nadie para quitarles a María, Lourdes, Mercedes y mi madre, el derecho de disfrutar de unos días de descanso. No. Así que, al llegar a casa le he dicho a Mercedes que cerrara los ojos, a las niñas que dejaran de jugar y vinieran al comedor, y a mi madre que prestara atención. He sacado los billetes del bolsillo, y no me podido estar de besar esas sonrisas.

21 de agosto

Hoy, pienso que debería haber emprendido el vuelo con ellas. Luís fue el primero en llamarme. -Iban dentro?
No pude evitar romper a llorar como un niño. Como un niño recien nacido que aún no sabe que es lo que la vida le depara. Hoy ha sido el día que más he llorado de mi vida. Han volado, y no sé con qué destino.
Todo fue muy rápido. Las besé y las dejé facturando. Cogí el coche y al llegar a casa puse la tele. Congelé en mi retina la columna de humo negro, mientras las palabras de la periodista golpeaban mis oídos. - Siete muertos y decenas de heridos en un accidente aéreo en Barajas. Al parecer, un vuelo de la compañía Spanair con destino a Canarias se ha salido de la pista en el momento del despegue y se ha incendiado.
Corrí desesperado por toda la casa en busca del resguardo de compra de los billetes. Lo agarré, lo arrugué, y pude vislumbrar entre lágrimas el nombre qué no quería encontrar: Spanair.
Miré de nuevo al televisor y llamé automáticamente al teléfono especialmente habilitado para los familiares de las víctimas. Recité, con media voz, los nombres y apellido de las cuatro.
- Han corrido suerte -me dijeron. Suerte. Suerte. Suerte.

Emprendí con el coche el mismo camino que había hecho para volver a casa. Decenas de ambulancias se agolpaban en los aledaños del aeropuerto. Un policía me detuvo. - ¿A dónde se dirige?. - Cuatro familiares iban dentro. - Pase. Derrapé a la entrada de la terminal y no podía creer lo que oía. - Llegan nuevas cifras. La delegación del Gobierno confirma 45 víctimas mortales. Segun diversas fuentes, el avión está incendiado y hecho a pedazos. Los 19 supervivientes están siendo evacuados a los hospitales más cercanos, con heridas graves.
Una psicóloga me dijo a la entrada que mis familiares no se encontraban entre las 45, pero que debía esperar a que acabara el rescate de cuerpos, porqué no se había confirmado cuantos quedaban con vida. - Asientos 21, 23 y 42, 44, grité. -Tranquilo, pase a esta sala.

Me mordía las uñas, me las deboraba mejor dicho. Estaba esperando noticias. Buenas noticias. Quería ver a María, a Lourdes, a Mercedes, a mi madre. Eran lo único que yo tenía. Lo único. ¿Qué iba a hacer sin ellas? A los pocos minutos, una señora se me acercó y se sentó a mi vera. Me pasó la mano por la espalda, y me dijo que lo sentía. En ese momento mil historias pasaron por mi mente. Mil. No sabía a qué se refería. ¿Qué sentía? La señora de enfrente mío echó a llorar abrazada a un hombre. Y yo, miré por última vez en mi cartera los retratos de todas ellas. Me cogí de los pelos y exhalé un gemido de desesperación. 156 muertos, hoy a lo lejos que chillaba una mujer.

Ahora solo me quedan lágrimas en los ojos. Toda mi vida reducida a lágrimas. Yo solo quería que disfrutaran en Lanzarote, y ahora vuelan a un lugar desconocido. Ahora, no me queda nada. Ahora, creo que no merece la pena volver a casa a dormir. Quisiera no despertar una vez se cerraran derrotados mis ojos. Quisiera irme con ellas, las cuatro. Hoy, no puede empezar una nueva vida. Hoy, el azar, la suerte, la mala suerte, me ha arrebatado en un segundo todo lo que más quería en este mundo: María, Lourdes, Mercedes y Joaquina, mi madre.

Esta noche

A la Laura

Esta noche te besaría tantas veces,
que abriría un orificio con mis labios en tu piel,
y crecerían de éste millones de flores de jazmín
que conquistarían tu mejilla.
Si esta noche pudiera abrazarte con los brazos
y no con el recuerdo inmediato,
enterraría cada incertidumbre en el lugar dónde salió
y te abrazaría sin dudarlo.

Esta noche te apretaría la mano,
estrujaría tu cintura con todo el amor que pudiera,
y te llevaría a la estrella más grande,
a la que más brillara, la más semejante a tí.
Si esta noche pudieras leer en mi mirada,
el ansia que la abarrota impaciente,
me besarías tantas veces
que abrirías con tus labios en mi piel un orificio.

Esta noche abarrotaría de pasos
cualquier camino que nos alejara,
y crecerían mi lado flores de prisa,
alentando mi carrera hacia ti.
Si esta noche pudiera escribirte en la espalda
con mi aliento un bello mensaje,
recobrarían mis dedos la vida
y la costumbre de volver a verte junto a mí.

Hoy recordé que aún te recuerdo

In memoriam a Enriqueta Ballesteros Sánchez, la yaya Enriqueta.

Te recuerdo, y cada día hago mil intentos para rescatar esa anécdota que ha de salvarte del olvido. Te echo de menos, y te palpo con las manos acariciando las sábanas. Me paseo por el piso y aún te siento, y aún te veo, y aún puedo quererte como hace tres años largos.

Puedo dislumbrar tu silueta sentada en el sillón, con las manos puestas en la barbilla, con los ojos cerrados, los oídos empapados de música y la mente extraviada en tu Andalucía natal.
Puedo aún oír tu carcajada y atender a tus palabras, puedo aún acariciar tu piel blanca y fina, y besar tu mejilla tersa. Puedo aún abrir mis brazos y llenarlos de tí. Puedo aún remontarme más allá y verte amando a tu marido y criando a tus hijas. Puedo aún oler tus guisos, y aprender de nuevo lo que tanto me enseñaste. Puedo juguetear y corretear, puedo recibir tu castigo y tu immediato posterior cariño. Hoy, quiero más que nunca, rescatarte de la otra orilla. Hoy quiero cruzar nadando como sea ese cruel mar y traerte aquí de nuevo, y volver a explicarte por enésima vez la más remota cosa. Quiero volver a sentarte, quiero volver a levantarte. Quiero salvarte como sea. Y no puedo, porque es imposible. Quiero lograrlo y no caer en la resignación.

Si pudiera... Te sujetaría tan fuerte. Te abrazaría con tanto amor y agradecimiento que traería de nuevo el recuerdo, de nuevo la salud y la sonrisa a tus labios. Y se acabaría la pena, el dolor y ese inevitable partir. Secaría las lágrimas de cualquier caprichoso azar que se atreviera a volver a llevarte y las convertiría en fortaleza ante la certeza del destino último. Golpearía con rabia el abandono. Y no me cansaría jamás de maldecir a aquel que te llevó.

Quiero recuperar tu espontanio baile, tu leve harmonia. Tu cabello y tu rostro. Tu belleza. Tu amor.

Hoy no puedo, pero sigo queriendo traerte. Quiero no dejar nunca de recordarte, quiero impregnar mi descendencia de tí, y así salvarte del olvido. Lo haré.

Solatge d'escuma

A la Laura (tot i que encara està incomplet)

Fugen els mots cavalcant cada ona,

i arriba el desert badallant per la fosca.

Fuig la pols de les hores i s’enfila

pels estels pesarosa la lluna plena.

Jeus diminuta, reposada damunt

una catifa de pell. Pell humana.

Sabent-nos amos del demà,

servem els gestos arrapats al cos.

Penja la nit com un fil per la boca,

Suren els peus acaronant la sorra.

Penja dels llavis el bes ja escàpol

vacil·lant per l’esquena i les galtes.

Disfressem amb fum les penes

I compartim amb esforç la tendresa.

No escollim senderes planeres,

I mesurem al detall cada peça.

Fas lliscar les mans per cada os,

i converteixes les carícies

en un frondòs bosc on voldria

perdrem sense més mapa que el teu.

Esdevé un pecat cada mos,

i un pensament espontani cada mirada.

Adivino països al teu rostre,

on hi veig còrnies glaçades,

que llueixen com rius d'alegria.


Ens invaeix el brogit del silenci,

tot envejant la pau de la nostra unió.

Som teixits per fil de lluna,

i copsats pel vent dels estels.

No ens abandona la remor de la boira,

quan fem estimballs d'escuma.

Caurem sense temor per atzar,

i ens llevarem de nou agafant-nos

a les fulles, filles de la tempesta.


T'estimaré abraçat al pal,

mentre hisses la lleu bandera,

quan haurem emprès camí

cap al cau de la balena.

Eu sei que vou te amar

Rere el teu somriure sempre un horitzó, on s'ajunten cel i mar. Aclucaré els ulls, i et tindré tant aprop meu que podré abraçar-te resguarda't a la fosca.

Quan una juga amb foc es crema

Com si fos un autòmat va llevar-se a les nou clavades. Portava dos anys seguits fent-ho, així que era normal que el cos s'hagués oblidat aquell dijous al matí que tenia festa a la feina i podia dormir fins passat el migdia. Es va renyar a sí mateixa, i mirant-se al mirall mentre badallava, va apujar-se la samarreta. Tenia els pits notablement inflats i la panxa semblava acollir un embrió, així que va deduir tot mirant al calendari que li havia de venir la regla.

Els ulls empetitits i la boca pastosa la van fer tornar al llit sense remordiments. Va jeure i bufant-se el serrell que li queia a la cara, va aclucar els ulls. Va encongir-se i va pensar que necessitava unes vacances llargues, quelcom més que un dia abandonada als llençols. Potser un viatge a Nantes, Logroño, Granada o París. La calor a la ciutat era pesada, s'arrapava a la pell i no sortia del cos ni amb quatre dutxes seguides. Li agradava molt l'aigua, era neta i qualsevol gota o fluid fora de lloc era causa immediata de l'entrada a la dutxa. Ara amb la sequera, s'havia d'aguantar, i preferia despullar-se i omplir el terra gelat amb el cos desplegat en quatre extremitats.

Un fluid que sovint escapava del seu lloc original era l'aigua d'ulls. L'última setmana havia estat dura. Als dies inacabables amb viatges d'un lloc de treball a un altre, se li havien sumat la pèrdua de la seva parella, la seva millor amiga, i d'un altre amic més. Els trobava a faltar i per primer cop a la vida va pensar que ella tenia quelcom a veure, que potser i només potser, la culpa havia estat seva. Va fer un ràpid repàs a totes les seves actuacions i es va adonar que amb l'amic havia estat injusta i egoista. Ell era potser qui més l'estimava, qui més havia donat per oferir-li estels i matinades. El sabia vulnerable, i potser per això s'havia crescut i no havia tingut gaire en compte la possibilitat de ferir-lo. Així ho havia fet i, tot que ara es penedia, ja no hi havia res a fer. Res.

Havia tingut oportunitats, moltes ocasions per omplir de petons el buit que els separava, per rodejar-lo amb els braços i oblidar-se de tot, per demostrar-li que una part de tot el que deia era cert, i per guanyar-se'l amb seducció, desig i mots dèbils que la podien guarir d'aquella insuportable calor. Havia pensat moltes vegades en aquell instant, el moment en què s'adonaria que tot era erroni i en què desitjaria tornar a enrere per tenir cura d'ell sense haver de pensar en cicatrius. Era conscient que tots els gestos havien estat en fals, que només eren parets plenes de magnetisme, que un cop tenien la presa aferrada a elles, l'escopien per por i covardia.

Ell s'havia cansat, i ella ho entenia, d'aquell joc absurd que només li feia mal. Ell no havia pas fugit com ella, sinó que s'havia retirat d'una partida que sempre acabava en taules. Havia marxat avorrit i rabiós, ple de neguit i tristesa. Tres segons abans de quedar-se totalment adormida va pensar que ell restava ja indiferent a tot plegat, i va notar com a ella allò li cremaria per molt de temps més.

La asamblea: la herramienta más democrática

Otra de los seminarios, aunque en este caso se planteara como taller, que organizaba Attac en la Escuela de Verano 2008, celebrada este julio, tenía por nombre: Técnicas organizativas para Movimientos Sociales, por Fernando Cardoso. Pude asistir a este taller y a continuación os ofrezco un pequeño resumen de lo que fue la sesión.

En este taller analizamos como deben organizarse y actuar las asociaciones ciudadanas o movimientos sociales del siglo XXI para no cometer los mismos errores que las del S.XX. Tres puntos de consenso son: en primer lugar la no violencia, ya que se ha demostrado al largo del siglo pasado que todos los grupos que han optado por la violencia o las formas violentas han acabado marginados del resto, perdiendo así fuerza; en segundo lugar la horizontalidad, ya que estructurándose jerárquicamente los movimientos se han integrado en el sistema con el que, en un principio, eran críticos; por último el uso de formas organizativas adecuadas, con el fin de evitar conflictos internos.

El taller se centró en la asamblea como herramienta ideal para evitar estos conflictos, y por tanto como la forma organizativa más adecuada para los movimientos sociales y asociaciones ciudadanas. Para hablar de esta fantástica herramienta seguiremos cuatro puntos: las consideraciones previas, las reglas del juego, los objetivos de las reuniones, la preparación de éstas y por último los tipos de reuniones.

Para empezar a hablar de la asamblea hay que tener en cuenta unas consideraciones previas. Hoy día vivimos en una sociedad donde todo está jerarquizado: desde las instituciones hasta los colegios, pasando por cualquier empresa, unos depende de otros y por tanto actúan en condiciones de desigualdad. A consecuencia de este hecho, hay una carencia impresionante de información sobre la horizontalidad y cualquier otra forma organizativa. En segundo lugar, tener en cuenta los problemas típicos de muchas reuniones: son inacabables, pesadas, no participativas e ineficientes, hay problemas de incomunicación, conflictos y muchas veces actitudes negativas. Por último, y para pasar a conocer un poco más la asamblea, hay que admitir que un grupo de personas hace más que una sola, ya que son más ideas, más creatividad y por tanto mucha más eficiencia.

Para conocer las reglas del juego, destacaremos aspectos imprescindibles para que funcione la asamblea y aspectos que habría que evitar.
Son reglas imprescindibles para el buen funcionamiento: la igualdad de derechos y deberes, la participación y la libertad de expresión. Si alguna de éstas no se cumple la asamblea queda coja y pierde así eficiencia.
Son cosas a evitar: la ridiculización de posturas contrarias, las interrupciones, las personalizaciones (es decir, los ataques personales) y el monopolio de la palabra (tomar la palabra largamente).

A parte de unas reglas del juego, para que una función funciones tiene que tener como objetivos primarios: la eficacia, intentando tratar todos los puntos del orden del día en el tiempo prefijado y tomando decisiones que sean factibles y adecuadas; la participación democrática, escuchando todas las opiniones, fomentando la participación de todos y consensuando las decisiones después de un debate. En caso que el consenso no sea posible se procederá a la votación; y el buen rollo, intentando que haya cordialidad en las relaciones personales, infundiendo respeto mutuo y solucionando los problemas sin violencias, es decir con diálogo y humor.

Ya tenemos reglas y objetivos. Veamos ahora como debemos preparar las asambleas. Hay que ser consciente de que la preparación de las asambleas es necesaria, ya que sino se cae en la improvisación y con ello en la divagación, la dilatación del tiempo y por tanto en la ineficacia. Otra cosa a tener en cuenta es que antes de ir a una asamblea la preparación no solo es logística sino también interior. Hay que hacer una reflexión previa sobre qué queremos de esa reunión, y como podemos colaborar para conseguirlo.

Primero, hay que formalizar la convocatoria con antelación, sabiendo cuándo, dónde y con qué orden del día se celebrará la asamblea. Para conseguir la máxima eficacia es necesario señalar los objetivos de cada punto y el tiempo, agrupar temas que sean parecidos y empezar por los más sencillos, y resolver los complejos en grupos pequeños. De éste modo, la satisfacción que produce el orden nos animará con la asamblea.

Otro punto importante es el tiempo de duración de las reuniones, ya que sabemos cuando empiezan pero no cuando acaban. Esto puede provocar problemas de conciliación personal y desmotivación. Por ese motivo es bueno fijar la hora de finalización de las reuniones y respetarlo. La duración óptima son dos horas o si tiene que durar más hacer descansos cada dos horas.

Otros puntos a tener en cuenta pueden ser el tamaño, siendo el óptimo entre cinco y diez personas, y la organización del espacio. Sobre este aspecto hay que tener en cuenta el número de asistentes: en el caso de grupos numerosos lo mejor es la disposición unidireccional (con una mesa), y para grupos más reducidos lo mejor es la disposición multidireccional(formas elípticas o pentagonales) con sillas al mismo nivel.

Hay cinco tipos de reuniones según los temas o objetivos para los que se convoca:

A) Informativas: para proporcionar datos sobre un tema de interés. Se hace una exposición resumida y amplia en el turno de preguntas. Es preciso informar de lo informal y verificar que la información que se transmite es bien recibida.

B) Generación de ideas: se exponen todas las ideas posibles, por tonterías que puedan parecer. Luego se integran las mejores y se recoge una única. La gente debe sentirse cómoda y no debe haber autocensura.

C) Debate: Los interlocutores intercambian opiniones con argumentos rigurosos. Se hacen ruedas de opinión con turnos de palabra breves para que todo el mundo pueda opinar. En este tipo de reunión es muy importante la escucha activa: es decir, no hay que ir con ideas fijas, sino saber dejarse convencer, para así llegar al consenso más fácilmente.

D) Toma de decisiones: es bueno buscar el consenso ya que evita conflictos e implica a todo el mundo. El acuerdo respetará a las minorías, y las mayorías a las minorías si se vota. Las decisiones deben ser factibles y para que se lleven a cabo hay que designar responsables.

E) Coordinación: para redes de grupos autónomos con objetivos comunes. Se llevan a cabo mediante delegados que actúan como portavoces que llevan información en dos sentidos. Es bueno que los delegados roten cada año o seis meses.

En el turno de preguntas aparecieron varios temas, todos ellos muy interesantes. En las reglas del juego se quiso añadir la autocontención, el no repetir las cosas que ya se han dicho, únicamente aportar cosas nuevas. Salió también la figura del revienta-asambleas, mítica figura que aparece en muchas reuniones, que se apodera de la palabra y hace intervenciones destructivas sin aportar nada a los objetivos. Se destacó entonces la importancia de la construcción en las intervenciones, el sumar y no el restar. A partir de esta peculiar figura, apareció la importancia que tiene el moderador y la preparación de la asamblea, así como la rotación en esta tarea: que no sean siempre los mismos los que preparan las cosas.
También se mencionaron algunas entidades organizadas horizontalmente: apareciendo los Foros Sociales Mundiales, con el ejemplo más reciente del Foro Social Catalán, el software libre, la wikipedia o las Organizaciones Internacionales de Trabajadores.
Por último se destacó la importancia, y se dijo que era la piedra angular de los movimientos sociales, de compartir la información y dejar testimonio, huella, de cualquier experiencia de horizontalidad. Para ello es bueno dejar por escrito documentos, libros, manifiestos que así lo corroboren.

Fue un taller muy interesante y que aportó a muchos una base teórica a aplicar en la práctica. Si queremos cambiar el mundo hay que hacerlo de base, de manera asamblearia, y teniendo presente de que todos somos iguales. En el horizonte siempre el otro mundo: el otro mundo posible.

Lobbies industriales: el poder en la sombra

Ayer tuve el placer de asistir a la conferencia que ofreció Miguel Jara en la Escuela de Verano de ATTAC 2008 que se celebra este año en la Casa Elizalde de Barcelona.

En la conferencia, Miguel desveló y aportó un poco de luz a los poderes que se esconden en las sombras. Así, fue desgranando las relaciones entre sector privado e institucion pública y denunció con ejemplos concretos el fraude democrático que los grupos de presión suponen para los ciudadanos de a pie, que ven como sus gobiernos, lejos de trabajar por el interés público, trabajan por los intereses de las empresas y su propio interés.

Una de las técnicas que utilizan estas empresas para luego recibir políticas favorables es la financiación de campañas electorales de los grandes partidos políticos. Aportando sumas de dinero considerables consiguen luego que el gobierno saliente de los comicios populares apruebe leyes favorables a la empresa que les libre de sentencias negativas en sus intentos fraudulentos por maximizar los beneficios a costa del bienestar del ciudadano.

Así mismo, muchas asociaciones ciudadanas, que han intentado organizarse con el fin de hacer frente a la impunidad empresarial, han sido compradas y sobornadas por las empresas.

Miguel puso especial atención a la industria farmacéutica y a sus grupos de presión. Estos grupos son los que hacen presión sobre los políticos y consiguen giros y políticas favorables para su industria. A cambio ofrecen sumas de dinero, altos cargos o favores como la financiación de campañas como hemos dicho antes.

Los laboratorios y empresas privadas elaboran informes sobre sus propios medicamentos que muchas veces contienen información falsa sobre los mismos. Sobre esta falsedad documental dijo que la EMEA (Agencia de Medicamentos Europea), en vez de elaborar documentos e informes independientes que puedan aportar claridad sobre los verdaderos efectos de las medicinas, se limita a revisar los de los laboratorios sin especial atención (con o sin intenciones oscuras). Para ejemplificar este hecho puso un caso sucedido no hace mucho, cuando la EMEA aprobó que se recetara Fluoxetina, más conocida por su nombre comercial Prozac, a niños de ocho a dieciocho años. Este medicamento es conocido por su alto poder antidepresivo a corto plazo, así como por sus graves efectos secundarios a medio largo plazo: insomnio, nerviosismo, ansiedad y pérdida de peso. Con este caso nos hizo ver que las agencias públicas bailan al son de las empresas. De la EMEA dijo también que está directamente dirigida por las empresas, cuando se trata de un órgano público dependiente de la UE.

A continuación pasó a hablar de la patronal farmacéutica española, FarmaIndustria, y su relación con el gobierno español. Con esta patronal relacionó Miguel la salida de Elena Salgado del ministerio de Sanidad al segundo año de la primera legislatura de ZaPatero. Así la patronal farmacéutica se libró de una ministra molesta, que había impulsado la nueva ley de medicamentos y había empezado a poner freno a la corrupción y la compra de médicos.
La ministra pasó al ministerio de Administraciones Públicas, cediendo su puesto a Bernat Soria, reconocido investigador más acorde con la patronal, que clausuró hace poco el último congreso de FarmaIndustria.

Sobre el Gobierno Español quiso comentar también la reciente desaparición del Ministerio de Medio Ambiente, en el cual se habían impulsado políticas positivas según el ponente, y su integración en el Ministerio de Agricultura, del cuál dijo que era protransgénicos y que había sido agujereado por los lobbistas de las empresas Monsanto y Syngenta.
De la nueva configuración del gobierno socialista destacó también la creación del Ministerio de Innovación y Desarrollo, al frente del cuál está Cristina Garmendia, y del cambio en el Ministerio de Industria dirigido en la actualidad por Miguel Sebastian. De la primera dijo que era un claro ejemplo del fenómeno de la puerta giratoria, en que un importante directivo de multinacional, en este caso del mayor lobby protransgéncios y biotecnológico español, pasa a ocupar un cargo público para elaborar políticas favorables al sector del cual proviene. Del segundo dijo que era la mano derecha de ZaPatero y protector político de Garmendia, y que juntos impulsarían las patentes de los medicamentos biotecnológicos.
Otro caso de puerta giratoria que puso Miguel fue el del Comisario Europeo de Telecomunicaciones que fue fichado por Telefónica, para evitar políticas poco favorables para la industria telefónica. Por suerte, el Tribunal de Justicia de la Unión puso freno a tan descarada operación.

A continuación aportó datos sobre la gravedad de la situación. Afirmó que en Europa hay más de 15,000 lobbistas al servicio de las grandes corporaciones, dónde incluyó a sindicalistas y ecologistas. Este número de lobbistas obedece a la relación de 7 lobbistas por cada político.
Sobre la respuesta a estos lobbistas destacó que la izquierda europea había aprobado en el último año un 65% de las enmiendas presentadas por las grandes empresas, acusando así la influencia de la entrada a la Unión de los países del este, que cuentan con un mayor nombre de industrias pesadas.

Miguel Jara afirmó que la opinión pública se está viendo manipulada por medios de comunicación y empresarios, poniendo como ejemplo la directiva ya existente en España y que se quiere aprobar en toda la Unión Europea que obliga a los anunciantes de la industria automovilística a informar sobre los kilogramos de CO2 que emite el automóvil. Afirmó que los medios de comunicación están presionando junto a empresarios a la Unión Europea para que no se apruebe esta directiva, que hará perder beneficios tanto a las empresas, como a los medios de comunicación.
Otro caso de manipulación que puso es el del máximo directivo de Glaxo, la segunda multinacional farmacéutica a nivel mundial, que dijo que uno de cada dos medicamentos que se vendían en la actualidad era ineficaz. Con esta afirmación, dijo Miguel, el directivo pretende cambiar la opinión del ciudadano hacía el medicamento actual y hacerla favorable a los nuevos medicamentos.

El ponente quiso denunciar también la presión a la que se ven sometidos algunos científicos independientes, que trabajan por y para los intereses ciudadanos y no para los intereses privados. Sobre éstos puso el ejemplo de los que han publicado informes en contra de la contaminación electromagnética que emiten los móviles. Los lobbistas de la industria de telefonía móvil han firmado informes con gerentes de hospitales públicos que desacreditan la labor de los científicos independientes, y que luego envían a medios de comunicación para ilegitimar la publicación de este tipo de noticias.

Sobre el caso de las puertas giratorias, puso un ejemplo muy significativo a nivel español: el caso de Alange. En esta población extremeña, el gobierno autonómico del PSOE, impulsa la construcción de varias centrales térmicas y una gran refinería petroleoquímica de Iberdrola.
La ciudadanía, asociada en la Plataforma Ciudadana Térmicas NO, interpuso una demanda contra el Consejero de Agricultura y Medio Ambiente, José Luís Quintana, el cual aceptó el recurso que presento Iberdrola contra la resolución del Director General de Medio Ambiente, Guillermo Crespo.
Éste defendió los intereses ciudadanos alegando que es ilegal plantar este tipo de construcciones a menos de 2000 metros de cualquier núcleo de población, por la amenaza que representa para la salud humana , la cultura y la calidad ambiental de la comarca. El Tribunal Superior de Justicia de Extremadura ha hecho rectificar ahora al consejero, que pretendía cambiar la ubicación de la planta y las centrales sin antes pasar por un periodo de información y audiencia pública del proyecto. Miguel Jara calificó estos hechos de nuevo caciquismo a la española.

En el espacio de preguntas y debate aparecieron algunas cuestiones:

Una mujer se interesó sobre los medicamentos biotecnológicos y sus posibles consecuencias.
Miguel, con un rigor asombroso, dijo que eran aquellos que salen de la biomasa, hechos con genes vegetales o humanos. Son fármacos a la carta para poder tratar a las personas con antelación, ya que podemos conocer por el estudio de sus genes que enfermedades tiene más riesgo de padecer. El moderador añadió que el error viene cuando desde una ingenuidad equívoca se piensa que a cada gen le corresponde una característica concreta (gen 1=color de piel, gen2= peso), sin tener en cuenta que este gen actúa condicionado por otros genes y por el entorno natural en el que se desarrolla. De esta manera con un medicamento podemos conseguir que un chico sea rubio manipulando su código genético, pero podemos conseguir sin quererlo que tenga tres brazos.

El mismo moderador hizo mención también de un campesino de Lleida que está haciendo desobediencia civil al comercializar una planta que está patentada por la Coca-Cola. Se trata de una planta ancestral de origen paraguayo que tiene un poder endulzante superior al del azúcar y que sin embargo baja los niveles de azúcar a los diabéticos.

Otra mujer apuntó a la invención de enfermedades por parte de las corporaciones farmacéuticas, por tal de vender medicamentos aun sin ser necesarios. El ponente habló de dos no-enfermedades: el colesterol y la menopausia.
Del primero señaló que solo era nocivo en altos niveles, y que muchas empresas bajaban los barómetros de nocividad para que más ciudadanos se vieran afectados y por tanto pasaran a ser pacientes y consumidores de medicamentos que en verdad no necesitaban.
De la menopausia dijo que era un proceso natural, que nunca se había medicalizado sino intentado paliar sus efectos. Ahora, afirma, se están vendiendo medicamentos muy peligrosos que destrozan los sistemas nerviosos y psíquicos de las afectadas.

Finalmente, una asistente puso de manifiesto que los políticos pringados no hay que ir a buscarlos a Estados Unidos sino que aquí también los hay. Puso el caso de Marina Geli, y del Departamento de Sanidad , de los cuales dijo que incentivan a las enfermeras a llamar a vacunar a la gente de enfermedades a las cuales en realidad no están expuestos.
Las enfermeras, apuntó, reciben primas por un número equis de vacunas, por ejemplo de Hepatis B, enfermedad a la cual no todos estamos expuestos de la misma manera como para recibir una vacuna.

Personalmente me comentó que ésta irregularidad era fruto de un triángulo corrupto que tiene sus vértices en el PSC, Novartis y la UAB (que alberga una Cátedra Novartis).
Prometo investigar sobre este triángulo.

Gestos

Tot plegat podria ésser complicat d'entendre si només tinguéssim en compte l'aparença de les coses. Tanmateix, tot plegat té un problema ben senzill: l'absència dels gestos. Hom podria pensar que aquests gestos poden ésser inestables si són forçats i per tant no donar el fruit desitjable. Podríem entendre que el gest és la conseqüència d'un forçament, d'un desig urgent o d'un capritx, i entendríem a la vegada que el gest ha d'ésser quelcom natural, fruit d'un corrent atzarós de la vida.
Els gestos però són quelcom molt important, i tenen força compensatòria. No podríem mai revelar i regalar gestos i no ésser correspostos durant tota la vida. La gratuïtat dels gestos, encara que pugui sonar una mica egoista, té un límit. No s'ha d'abusar pas d'aquests, tot i que tampoc m'atreviria a afirmar que cal fer un càlcul del nombre de gestos a correspondre o a oferir.
Tot plegat és un problema.

Ara bé, quan un intenta i s'esforça per omplir la vida d'algú altre de gestos amb tota la intenció del món, quan un treballa per oferir el millor d'un mateix, i ésser el somriure més brillant i sincer amb el fi de fer feliç algú que no és capaç de tenir-ho en compte, llavors, llavors tot plegat és un problema massa important.

Un gest majúscul no pot esperar a ser correspost per excuses secundàries. La por, la covardia o la simplicitat d'una situació no poden ésser mai contragestos. La simplicitat de la situació!? Sí. Sovint oblidem que moltes coses tenen una solució ben senzilla, que no s'ha de tenir por, por a un horitzó ple d'alegria. M'hi nego i no penso resignar-me i acceptar que no podrà succeir. NO. Seré ferm en el que penso i no deixaré trepitjar cap de les meves ambicions per sols que no volen il·luminar la lluna i dibuixar-la sencera enmig de la nit. Cal omplir-ho tot d'innocència, d'ingenuïtat i deixar que el amor faci el seu sender.

Sense por a la follia i deixant a un marge l'esperit covard, armant el cor amb valentia per portar l'espurna a resguard.

Seria massa gran la decepció sinó arribés el gest que més delejo. Mentrestant però, alimentaré la nit de somnis i continuaré anhelant els riures, les estones, les carícies i el bon temps. Espero que el paraigües no se'm quedi petit per suportar immutable aquest xàfec. Si el gest arriba tard, o simplement no arriba, les gotes cauran fuetejades i el vent serà tant fort que em deixarà anar cap allà on em porti l'atzar, la corrent, el verí de la lluna...

Diguem no!

Avui em plau posar aquesta cançó, de què vam gaudir alguns ahir al recital que Raimon va oferir al castell de Montjuïc. He escollit aquesta per la seva vigència, ja que crec que podem actualitzar-la i cantar-la a les oïdes dels polítics que ahir seien a primera fila.

Ells són en part culpables de que avui dia la cançó d'en Raimon sigui vigent, i puguem seguir dient no a l'empresonament de persones per les seves idees, no a la por que pateixen milers i milions de persones, no a la sang que inunda els telenotícies i les nostres dignitats, no a la fam de tants i tantes treballadors i treballadores arreu del món.

Per aquests motius i molts d'altres hem de seguir dient NO: NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN.

Matinada sense remitent

Et trobí un dissabte de matinada
passejant arreu amb el cos nu,
cridant amb ànsia a l'albada
que et desposseïa de tot mot mut.

Amb la foscor vas voler la besada
de la noia que et ballava el blues,
però de seguida vas veure tancada
l'esperança d'omplir-la de tu.

Vos vaileta, concediu-me el matí,
que vos porto el cant del nou dia,
permeteu-me que us ensenyi la via
que vos porti al bes del verí.

Fugiu bon home que espanteu a la resta,
deixeu-me en pau, no vull pas amb vos afer
sou un noi lleig, i tarat de la testa
que feu de la lluna un satèl·lit planer.

Decebut et trobí aquell dissabte,
desposseït d'aquell mot silenciós,
resignat vas marxar cap a casa,
esperant el teu ou ja desclòs.

Dulce quimera

Monótona y misteriosa, con aplomo tembloroso, no por miedo sino por rareza, la sangre corre el curso natural por los conductos de tu cuerpo, y todo parece estar en orden y nada perturba y nada molesta.

Repitiendo el mismo gesto sin temor a la vergüenza mi pie derecho se balancea con un movimiento sencillo, constante y aparente. Mis dedos dudan y vacilan delante del teclado.

La noche, que ha aparecido por casualidad, rebela una luna a medio llenar. Quizás el orgullo, el miedo o la circunstancia no la dejen llenarse.

Tranquilo e impertérrito descansa tu cuerpo que hoy decidió ser obediente a la mente que en estado de sueño suele estar ordenada, todo lo contrario que despierta.

Impaciente por descubrir toda tu verdad, la evidencia de tus ojos y la elegancia del amanecer apretando tu mano, lleno de desnudez mis pensamientos.

La noche me abre la boca, y me adormece cruelmente. Intento evitar el pliegue de mis ojos, es inútil. Los motivos que me mantenían despierto y proveían mi imaginación de impulso primitivo se han ausentado sin excusa esta noche.

Una noche más, una noche menos. ¿Qué más da ya? Me desencanta la espera estéril. Me espanta la sonrisa marchita. Pesan las nubes. La luz como plomo se diluye y llegan mis sueños.

Son sueños que has querido arrebatar sin saber que siempre guardo una pequeña porción, de los más venenosos, por lo que pueda pasar. Voy, con permiso y disculpándome por el ensueño, a llenar de milagro la oscuridad.

Pestol (Repsol) apesta!

Love of my life

I think this song doesn't need more words

This song makes me feel strange, and I don't know why.

Ficció

Viure escrivint amb cada pas una novel·la. Sense por a res perquè tot és ficció. Sense por, perquè qualsevol cosa que hagis escrit i no tingui gaire sentit, no tingui cohesió o simplement sigui inútil, pot ésser estripat i oblidat.

Poder viure sense a por a parlar i rebre rebuig, sense por a acariciar-te. Mirar-te i conjugar als teus llavis les paraules més belles del món, perquè res no importa, i tot és ficció. Poder ser amants sense remordiments ni consciència, sense respecte a Apol·lo. Tot brut i mesquí. Tot música i so abrupte, dins la nuesa de la cova més subtil.

I anar caminant, sense horitzó ni certesa, i sense por. I aprendre de la tinta del camí, i deixar que ens amari, que en segresti sempre que ho vulgui. Llibertat, sense por, llibertat i ampli camí sense draps ni soledat, llibertat i paraules en vers per arribar a l’abisme de la vida. Formigues ingènues però sàvies, dirigint el ramat de la llibertat, omplint de flors els mots, omplint de jardins el ventre i somrient davant la ignorància.

Perquè no hi ha por ni tornada. Perquè tot és camí construït per nosaltres. Perquè algun dia la ficció superarà la realitat, i no hi haurà ningú capaç d’estripar-la, ni de trobar-hi negre al blanc, ni posar ja mai més silenci als nostres crits de llibertat.

Cèlia

Feia tres anys i tres dies que la Cèlia no plorava.

L’últim cop va ésser el dia abans de la mort del seu pare. El dia abans de marxar de viatge, i de marxar de viatge per sempre, el pare de la Cèlia va renyar-la per haver tirat el dinar sobre la taula. Ella ho havia fet sense voler, però el pare que no ho creia pas així, va castigar-la tancada a l’habitació. –Perquè reflexionis –va dir-li.

La Cèlia va marxar corrent i plorant desconsolada, es va estirar al llit i va encongir el cap contra el coixí, com feia sempre que tenia por, buscant un refugi inexistent. Li feia ràbia que el pare actues amb impunitat, i que l’única reacció que ella pogués tenir fos la impotència i la submissió.

Aquella tarda de primers de maig, la Cèlia va plorar fins que no li quedar cap llàgrima, fins que no va saber ben bé per què plorava. Després, va caure mig adormida.

El pare, que la sabia sensible i vulnerable des de sempre, va reflexionar i anà a l’habitació. Va obrir sigil·losament la porta, i va col·locar la seva última composició al reproductor de música. La Cèlia es va girar de sobte al sentir la música i el pare va agafar-li la mà per tranquil·litzar-la.

- Per què plores, princesa? –va mussitar-li a l’orella.

- Deixa’m! –va replicar enfadada.

- Tshh! Calla –va dir ara en veu baixa i posant-li la mà, que semblava gegant per a la Cèlia, als llavis-. Relaxa’t, deixa que la música t’amari el cos. Obre la ment, fuig dels pensaments i impregna les teves inquietuds de sensacions inèdites que algun dia vaig voler materialitzar. Tu, ets la destinatària preferida de cadascuna de les notes. Viatja allà on vulguis. Vola pel pentagrama, engega la imaginació.

- Sempre m’ho fas pare. No m’agrada que em cridis.

- Tshh! Calla. Tanca els ulls. Somia en qualsevol indret. Viatja allà on vulguis. Aprecia tots i cadascun dels matisos que formen la música, els colors que la dibuixen, la intensitat que omple de vida els instruments. Deixa que la música, vehicle lliure dels sentiments, provoqui d’altres sentiments, elaborats per tu.

- I sents, petita? Mai no permetis que aquests sentiments siguin manipulats. Enriqueix-los amb nous coneixements i noves experiències, però sempre busca l’essència del sentiment original. Reflexiona sobre l’origen dels sons, cerca el perquè de les notes. Així arribaràs al cim del plaer, al cim de la música.

- Qui va inventar la música? –va requerir amb els ulls oberts com plats i entelats per una capa fina de gel.

- La música la va inventar algú que sentia ràbia com tu. Algú que necessitava dir el que sentia. Algú que va inventar un món de sensacions universals, un ventall repartit entre el cor de molta gent arreu del món, i que ara entra al teu. Admira’t Cèlia, omple-ho tot de color i música. Fes créixer flors entre les idees i regala-les a qui estimis. Potser, un dia voldràs aprendre a fer el que fa el pare: enviar la música als cors de la gent.

Ja feia tres anys i tres dies des que la Cèlia va sentir aquell darrer mot. Mai oblidarà allò que va dir-li el pare. Ara, era una adolescent petita i fràgil. Era una copa de vidre, que es començava a estilitzar. Una copa transparent i lluent amb por de caure al buit.

La pèrdua del pare l’havia convertit en una noia dèbil, necessitada de l’abraçada i l’escalfor de l’estima d’algú. Sovint li agradava evadir-se mirant la pluja. Perdia la vista a l’asfalt del carrer, en el reflex de les finestres dels veïns o en el naixement de les flors de la jardinera. La perdia i l’enviava en busca d’algun somni, d’un món aliè on poder refugiar-se de la solitud, del fred interior que li glaçava els porus.

Aquella tarda l’aigua picava fort els carrers. Els transeünts corretejaven d’un costat a l’altre per aixoplugar-se sota les marquesines, els portals i les parades d’autobús. El més previsors obrien els seus paraigües combatent el fort vent que els colpejava el rostre. Els més confiats es cobrien el cap amb motxilles, diaris i jaquetes. Durant la llarga primavera no havia plogut gens, i aquella tarda en tenia ganes. Les gotes queien en diagonal fuetejades pel vent huracanat. Els arbres embogits agitaven les copes violentament. El terra estava negat de bassals i l’aigua s’escolava per on podia.

S’ho mirava des de la finestra del menjador de la casa d’acollida, amb els ulls grans, i sempre amb una fina capa de gel entelant les pupil·les. Acariciava en Gosmit, el gat de la casa. Tenia el pèl fi i abundant, com una catifa densa de fil, que donava a la Cèlia l’estima que necessitava. La sala era acollidora. El vellut del sofà conjugava amb la fusta rústica dels mobles. L’escalfor de l’habitació l’aïllava de l’exterior.

Pensava en aquell pianista amb les mans grans. El pare: gran, barbut i amb aquell somriure amagat, tan especial quan apareixia. El pare era un home agradable, afectuós, i sobretot sensible. El pare era l’únic que la comprenia, que l’ajudava en tot. Era l’únic que li deia princesa, i petita.

Quan va morir el pare va deixar-li en herència l’únic que tenia en propietat: el piano. Era l’únic record material. Quan el mirava tremolava tota ella. Mai l’havia obert des d’aquell dia. Era un piano de cua immens, que dormia en una cantonada del saló.

Aquella tarda va decidir apropar-s’hi sense por. Va respirar fons, va deixar en Gosmit arraulit al sofà, i es va posar dempeus, apartant la mirada del carrer i dirigint-la al piano. Va sospirar gairebé sense voler mentre es mirava les mans, i va obrir un calaix. Va treure’n una clau i la va sostenir amb força entre els dits. Era freda. Va aixecar els ulls al cel involuntàriament, i va notar com les parpelles li queien feixugues sobre els ulls. Va introduir la clau al pany del piano, i amb només amb la força de les ungles va alçar la tapa i va retirar el llençol de vellut que durant tot aquell temps havia cobert el teclat. Als ulls li va brillar la innocència que encara romania dins seu, la incandescència del record del pare. Esglaiada, amb el cor tremolant, va deixar caure un dit al sol i després un altre al re, i després un altre al do, i després va fer ballar els dits per tot el teclat, compassats i més tard embogits, amb nostàlgia, ràbia i al acabar un altre cop: la por. Tot esdevingué un silenci etern després d’aquells sons, dels sons de l’última composició del pare. I el silenci esdevingué un crit mut esmicolant la gola de la Cèlia.

Li ho havia promès al pare, i ho havia complert. Va mirar amunt i va esbossar un somriure lleu. Llavors va saber que algun dia seria feliç. El dia que portés la música als cors de la gent, somriuria amb la tendresa dels petons del pare, amb l’esperança que l’acaronava, amb el contorn de l’alè que l’acompanyava des d’algun indret.

Tenia les mans gelades. Va aixecar-se i va prendre per l’esquena el gat de nou. El va posar a la faldilla i va perdre un altre cop la mirada a l’exterior. La pluja havia parat, i perduda entre la gent que sortia dels aixoplucs, va trobar una llàgrima a la galta.

Una llàgrima que feia tres anys i tres dies que no vessava.

Correspondència amb Joan Herrera II

Els que em coneixeu una mica, haureu endevinat que aquesta carta de Joan Herrera va rebre una resposta per part meva. És aquesta:

Benvolgut Joan,

Té vostè raó quan diu que aquesta és una situació desagradable.

Penso que el canvi que el moviment altermundista pretén és a nivell global. I quan dic global, no incloc tan sols una àmplia extensió geogràfica sinó un canvi radical. Vostè mateix ho diu: les injustícies del món producte del sistema en el què vivim. Si lluitem doncs tots pel mateix (acabar amb les injustícies que són conseqüència del sistema que regeix la societat) per què renunciar a canviar el sistema?

Sabem que per canviar-lo, no podem participar-ne d'ell. Cal una oposició frontal i forta. Cal un bloc d'esquerres anticapitalista (anti - el sistema que genera injustícies), pacífic i unitari! I és clar, que és una llàstima que l'esquerra que es vol transformadora no sigui capaç de transformar unida, no sigui capaç d'obrir un espai de debat i diàleg on assumir responsabilitats, i posar la mirada en el futur de les butxaques dels ciutadans i les ciutadanes. Jo per tant, també estic a favor de la política com a eina transformadora, això sí la política radicalment democràtica, la política participativa i assembleària. En fi, la veritable política, aquella que durant molt temps ha estat una eina (efectiva) per la gent que reivindica el que és seu: els drets, i que veu com aquestes reivindicacions es transformen en fets, perquè ells mateixos ho han fet possible.

Per aquests motius no comparteixo que la transformació s'hagi de fer des del sí des de les institucions, sinó des de la liquidació d'aquestes en ens més pròxims, més petits, radicalment locals.

Potser té raó quan diu que per evitar l'avenç de la dreta, cal constituir un govern progressista, i per a tal fet vostès han constituït una força decisiva veritablement.

Ara bé, entrant en valoracions, penso que l'actuació del govern en aquesta legislatura no ha estat pas d'esquerres. I quan dic això no em refereixo al seu partit en particular, sinó al govern en conjunt, dels quals vostès en formen part i per tant n'han d'assumir totes les responsabilitats, quan per elles se'ls pregunta. Personalment, hauria esperat a tenir més força i més capacitat de decisió, per no haver de ser així un titella conduïda pel senyor Montilla.

Analitzem les flors i les violes de les que vostè parla? Crec que no és necessari. Bé es cert que vostès han ampliat els drets dels ciutadans, però aquesta ampliació s'ha vist contrarestada per les privatitzacions, per les signatures d'expedients de regulació i per mil coses més que vostè ja deu saber, i que ara no li faré tornar a llegir.

M'agradaria però valorar mínimament la actuació del seu partit al front de la conselleria d'Interior. I ho faré des d'un punt de vista totalment empíric i subjectiu. En primer lloc, no em sembla correcte que una esquerra que aspira a transformar assumeixi quelcom sabent ja que caurà en contradiccions. Tot i així, diu que els va poder la il·lusió per aconseguir quelcom que senyor Herrera, a dia d'avui sabem que no han aconseguit.

Catalunya no és ara, més que abans, un espai on s'hagin augmentat les llibertats i la protecció civil. Tot i la col·locació de càmeres a algunes comissaries, la impunitat del cos dels Mossos de la Cuadra està a l'ordre del dia, i els ciutadans joves la patim en el nostre dia a dia. Aquests amb una actitud totalment pedant, arrogant i prepotent no constitueixen ni molt menys la imatge de servei públic al ciutadà. Tot el contrari, es reprimeixen les llibertats d'expressió, les llibertats de manifestació i de lliure circulació i fins i tot es deté preventivament sense respectar la presumpció d'innocència. i amb aquests es reprimeixen els drets de les ciutadanes i els ciutadans que veuen com una traïció l'actuació d'Iniciativa i Esquerra Unida ja no tan sols en la participació del govern d'Entesa-Empresa, sinó també de la conselleria d'Interior. Vostès han tingut l'oportunitat de canviar el funcionament de la policia, aquestes actituds que fan tant de mal, i no ho han sabut o no ho han volgut fer, per això ara ja no tenen la confiança plena dels ciutadans que creuen en la transformació i el gir a l'esquerra de la societat dels mileuristes.

No comparteixo que la política de la Conselleria hagi estat dialogant, excepte en alguns casos com la manifestació de l'FSCat (perquè no els quedava més remei). Diu vostès que actuen per llei. Senyor Herrera, li ha d'explicar un nen de 17 anys que les lleis es canvien, i que vostès legislen, i tenen força al parlament per impulsar aquests canvis?

Em tranquil·litza i molt (no és pas ironia) saber que vostè és un home pacífic i que està en contra dels fets del dimarts. És veritat que si ho mirem objectivament, les competències són les que són, i les decisions les pren qui les ha de prendre. Ara bé, hi ha maneres i maneres. I vostè, n'estic segur, sap que el mode en el què els mossos d'esquadra van tractar els ciutadans que s'albergaven pacíficament al voltant de la facultat no és pas la més adequada, fos quina fos l'ordre del rector. A cas estava el senyor rector al front dels mossos. Em temo que no. El mossos es van ocupar d'actuar a les fosques, perquè els mitjans no poguessin gravar (no deuen saber que existeixen els flashos), i van carregar amb la violència a la que alguns ja estem habituats contra tothom qui aixecava les mans, indiscriminadament. Així ho fan senyor Herrera. Abaixen el cap i reparteixen cops de porra a tort i a dret, sense importar-los que no oposis resistència, que siguis menor d'edat, etc.

Tenint tot això en ment considero que els moviments socials no actuen al marge del marc democràtic, i per tant ho fan amb tota la legitimitat i força del món. Considero també que fins que vostè i l'esquerra institucional no abandonin la seva postura dogmàtica, i obri les portes al debat sobre les estratègies necessàries per transformar –de veritat i des del fons- la societat, no s'aconseguirà aquest canvi. Hi ha molts punts de vista i tots hi tenen cabuda, per tant trobo injust que la seva postura hagi de tenir supremacia sobre la resta. Potser el que convé avaluar els resultats, i així triar la política adequada, per la més coherent, per la més efectiva.

Espero sincerament que treballi amb tot el seu esforç per a que situacions tant lamentables com aquesta no es repeteixin, i que revisi qui, o millor dit què, es troba entre les files de la policia. Si em permet m'agradaria transmetre-li un altre sensació que intento il·lustrar-li així: el capitalisme és un monstre que engendra en sí mateix injustícia, que a cada pas que dona n'escup d'injustícia. No acabarem per tant amb el monstre si no el matem, sinó l'enterrem i el fem desaparèixer dels nostres hàbits, per així crear una societat justa, igualitària i democràtica de veritat. Aquesta decisió, penso, seria una de lògica, justa i valenta!

Una abraçada,

Manu Simarro

Suposo, que com ja va acabar la campanya electoral fa uns dies, hauré d'esperar quatre anys més per rebre resposta.

Correspondència amb Joan Herrera I

Obro un nou apartat al meu blog. Correspondències. En aquest, hi exposaré literalment les converses que mantingui per escrit, que puguin ser d'interès. El primer cicle, serà el d'en Joan Herrera. Cada article, constarà de dos intervencions. La meva, i després la seva resposta. Neix aquest apartat, a petició de L.L., futura polítologa plena de curiositat antropològica.

En primer lloc, i després de l'actuació dels Mossos d'Esquadra un dels dimarts passats en l'entrada a la UAB, vaig decidir-me a comunicar-li a un dels pocs polítics que té pinta d'honrat, el meu cabreig. Ho vaig fer a través d'un espai que en Joan Herrera habilita al seu blog, perquè els ciutadans puguin parlar amb ell. Aquest va ser el meu missatge:

Estimat Herrera,

Si hi ha alguna cosa que es va demostrar al Fòrum Social Català, és que el moviment altermundista, el moviment antisistema, anticapitalista, el moviment que lluita és un moviment pacífic! Em fa vergonya veure com els seus policies ens foten a cop de porra indiscriminadament a les manifestacions, com han fet avui o dimarts amb tots els universitaris!

VERGONYA I MAL senyor Herrera. Una llàstima.

Ell, i no per sorpresa ja que érem en plena campanya electoral, em va contestar als pocs dies. Deia així:

Benvolgut Manu,

En primer lloc, gràcies per adreçar-te a mi per exposar-me les teves sensacions. No és una situació gens agradable aquesta: ni per a tu, ni per a mi, ni per al conjunt de gent progressista d'aquest país que és molta.
La gent que, a través dels moviments socials, col·lectius estudiantils, ONGs, organitzacions polítiques ens definim com altermundistes ho fem perquè no ens conformem amb les injustícies del món producte del sistema en el què vivim, sabem com de difícil és aquesta lluita. És una lluita, pacífica -com molt bé dius- però constant, que requereix de tots els nostres esforços. D'unitat i coordinació per poder actuar als diferents nivells. Per això és trist
veure com, amb responsabilitat de totes i tots, això no sempre succeeix.

La gent d'ICV afrontem aquesta confrontació al sistema des de l'àmbit polític, perquè creiem en la capacitat transformadora de la política i que des de les institucions podem realment incidir en un canvi de paradigma. Això, sense perdre de vista on és la nostra base, d'on venim: el carrer.

Per això, malgrat no ser una força majoritària, creiem crucial assumir la responsabilitat de formar part d'un govern progressista, per evitar que la dreta continuï fent i desfent a voluntat. Creiem que tot i que no puguem aplicar el nostre projecte polític tal i com ens agradaria, avançar en aquesta direcció -encara que sigui a passos més lents- val més la pena que permetre un retrocés encara major.

En aquest sentit, com a força creixent de Govern que aspirem a ser, no podem eludir les responsabilitats que això comporta. I moltes vegades això es transforma en contradiccions, i haver de tolerar assumptes contraris a la teva ideologia per responsabilitat, i perquè no tens prou pes polític per aturar-ho. Però malgrat això, la nostra incidència en les polítiques del Govern de la Generalitat és molt major que aquest pes, i estem demostrant ésser una força política competent i amb sentit de país, el que ens es`ta fent mereixedors del respecte polític d'altres partits i de la ciutadania.

Evidentment, en una societat com en la que vivim no tot són flors i violes, i de tant en tant succeeixen esdeveniments aliens a la nostra voluntat, com els del dimarts passat. Quan en la configuració del nou govern d'entesa ICV va assumir la Conselleria d'Interior, ja sabíem que no seria una tasca gens senzilla i que ens comportaria contradiccions, i més per la fervent oposició de la dreta a que assumíssim aquesta responsabilitat de govern crucial. Però per altra banda, i tot i sabent que era una aposta política arriscada i fins i tot probablement ens passaria factura, va poder més la il·lusió per transformar el país i fer-lo un espai millor en termes de llibertats i protecció civil per als seus ciutadans i ciutadanes.

Així, per a ICV és molt important canviar la manera d'entendre el concepte de seguretat en aquest país i en aquest sentit estem treballant. Així, volem canviar la percepció del rol dels cossos policials en la nostra societat, però evidentment això no s'assoleix en un dia i cal canviar dinàmiques paulatinament. Treballem per una policia més democràtica al servei de la societat. I per això s'estan introduint contínuament elements i mesures de protecció i garantia dels drets ciutadans, com la instal·lació de videocàmeres a les comissaries dels mossos d'Esquadra o mecanismes més eficaços de denúncia ciutadana, d'investigació interna i de depuració de responsabilitats. Aquests han esdevingut grans passos per al nostre sistema democràtic.

Però precisament perquè estem en un sistema democràtic hem de respectar les regles del joc -encara que moltes nom ens agradin, no les acceptem i per això som a dins intentant canviar-les, també- i actuar d'acord amb la llei. El Govern no marca la llei, sinó que simplement es dedica a executar-la; és més, està obligat a executar-la. El mateix succeeix amb el cossos de seguretat. Tanmateix, malgrat això, durant tota aquesta legislatura ICV sempre ha treballat per trobar solucions pacífiques als conflictes, intentant evitar l'ús de la força en tot moment. Els fets d'aquesta setmana no han estat una excepció.

En els fets de dimarts, després d'algunes hores de tancada i negociació infructuosa, el rector de la UAB va prendre la decisió, com a màxima autoritat universitària, d'ordenar el desallotjament des de la facultat. Cal tenir molt present que hi té la potestat, i que per llei els cossos de seguretat estan obligats a procedir-hi. En d'altres paraules, no s'hi poden negar, i fins i tot el Govern i en concret la Conselleria d'Interior no té res a dir-hi, més que assegurar que l'ordre es fa efectiva. Fins aquí la explicació dels fets objectius, però en tot cas és important conèixer les competències de cada part en aquestes situacions.

Un cop exposat això, jo no comparteixo aquesta instrucció, sobretot perquè sempre he defensat -i molt, ja que jo mateix formava part del sindicat d'estudiants- la universitat com a santuari on la policia no hi ha de posar els peus excepte en casos de força major, cas que no es donava en aquesta situació. És més, considero aquests fets com una profanació tàcita del nostre sistema democràtic. Per això, amb aquesta idea en ment, i malgrat la clara voluntat del rector de desallotjar la facultat, des de la Conselleria es va apostar en tot moment per trobar una solució negociada i pacífica, impedint el desenllaç que finalment es va produir. Malauradament no va ser possible arribar a l'enteniment, i per tant els Mossos d'Esquadra van haver d’obeir, per llei, les ordres de la màxima autoritat universitària.

Tenint tot això en ment, considero que tots plegats hem de saber veure-hi més enllà i evitar actituds demagògiques contra qui són els teu companys de lluita, ja que això ens debilita com a conjunt. A més, com a persona que creu fermament en la política perquè la societat no es podrà transformar efectivament si no és des del si de les institucions, crec que és molt important ser-hi presents, ja que no canviarem les lleis, i per tant la societat des de fora. Però per a l'èxit en la utilització dels mecanismes polítics existents és fonamental el suport dels nostres moviments socials, i no la confrontació. A més, és fonamental que tota actuació que el nostre col·lectiu efectuï sigui sempre en el marc de la democràcia i no intenti treballar-hi al marge, perquè això ens deslegitima, i al cap i a la fi, debilita. Hem de ser molt conscients d'això.

Finalment, et volia donar les gràcies per dirigir-te a mi, i dir-te que em sap molt de greu que tant tu com els vostres companys hàgiu patit repressió policial a la universitat, a aquestes alçades de la història. Només puc dir-te que jo faré el possible perquè episodis com aquest no es repeteixin.

Una abraçada.
Joan Herrera