Solatge d'escuma

A la Laura (tot i que encara està incomplet)

Fugen els mots cavalcant cada ona,

i arriba el desert badallant per la fosca.

Fuig la pols de les hores i s’enfila

pels estels pesarosa la lluna plena.

Jeus diminuta, reposada damunt

una catifa de pell. Pell humana.

Sabent-nos amos del demà,

servem els gestos arrapats al cos.

Penja la nit com un fil per la boca,

Suren els peus acaronant la sorra.

Penja dels llavis el bes ja escàpol

vacil·lant per l’esquena i les galtes.

Disfressem amb fum les penes

I compartim amb esforç la tendresa.

No escollim senderes planeres,

I mesurem al detall cada peça.

Fas lliscar les mans per cada os,

i converteixes les carícies

en un frondòs bosc on voldria

perdrem sense més mapa que el teu.

Esdevé un pecat cada mos,

i un pensament espontani cada mirada.

Adivino països al teu rostre,

on hi veig còrnies glaçades,

que llueixen com rius d'alegria.


Ens invaeix el brogit del silenci,

tot envejant la pau de la nostra unió.

Som teixits per fil de lluna,

i copsats pel vent dels estels.

No ens abandona la remor de la boira,

quan fem estimballs d'escuma.

Caurem sense temor per atzar,

i ens llevarem de nou agafant-nos

a les fulles, filles de la tempesta.


T'estimaré abraçat al pal,

mentre hisses la lleu bandera,

quan haurem emprès camí

cap al cau de la balena.