Correspondència amb Joan Herrera II

Els que em coneixeu una mica, haureu endevinat que aquesta carta de Joan Herrera va rebre una resposta per part meva. És aquesta:

Benvolgut Joan,

Té vostè raó quan diu que aquesta és una situació desagradable.

Penso que el canvi que el moviment altermundista pretén és a nivell global. I quan dic global, no incloc tan sols una àmplia extensió geogràfica sinó un canvi radical. Vostè mateix ho diu: les injustícies del món producte del sistema en el què vivim. Si lluitem doncs tots pel mateix (acabar amb les injustícies que són conseqüència del sistema que regeix la societat) per què renunciar a canviar el sistema?

Sabem que per canviar-lo, no podem participar-ne d'ell. Cal una oposició frontal i forta. Cal un bloc d'esquerres anticapitalista (anti - el sistema que genera injustícies), pacífic i unitari! I és clar, que és una llàstima que l'esquerra que es vol transformadora no sigui capaç de transformar unida, no sigui capaç d'obrir un espai de debat i diàleg on assumir responsabilitats, i posar la mirada en el futur de les butxaques dels ciutadans i les ciutadanes. Jo per tant, també estic a favor de la política com a eina transformadora, això sí la política radicalment democràtica, la política participativa i assembleària. En fi, la veritable política, aquella que durant molt temps ha estat una eina (efectiva) per la gent que reivindica el que és seu: els drets, i que veu com aquestes reivindicacions es transformen en fets, perquè ells mateixos ho han fet possible.

Per aquests motius no comparteixo que la transformació s'hagi de fer des del sí des de les institucions, sinó des de la liquidació d'aquestes en ens més pròxims, més petits, radicalment locals.

Potser té raó quan diu que per evitar l'avenç de la dreta, cal constituir un govern progressista, i per a tal fet vostès han constituït una força decisiva veritablement.

Ara bé, entrant en valoracions, penso que l'actuació del govern en aquesta legislatura no ha estat pas d'esquerres. I quan dic això no em refereixo al seu partit en particular, sinó al govern en conjunt, dels quals vostès en formen part i per tant n'han d'assumir totes les responsabilitats, quan per elles se'ls pregunta. Personalment, hauria esperat a tenir més força i més capacitat de decisió, per no haver de ser així un titella conduïda pel senyor Montilla.

Analitzem les flors i les violes de les que vostè parla? Crec que no és necessari. Bé es cert que vostès han ampliat els drets dels ciutadans, però aquesta ampliació s'ha vist contrarestada per les privatitzacions, per les signatures d'expedients de regulació i per mil coses més que vostè ja deu saber, i que ara no li faré tornar a llegir.

M'agradaria però valorar mínimament la actuació del seu partit al front de la conselleria d'Interior. I ho faré des d'un punt de vista totalment empíric i subjectiu. En primer lloc, no em sembla correcte que una esquerra que aspira a transformar assumeixi quelcom sabent ja que caurà en contradiccions. Tot i així, diu que els va poder la il·lusió per aconseguir quelcom que senyor Herrera, a dia d'avui sabem que no han aconseguit.

Catalunya no és ara, més que abans, un espai on s'hagin augmentat les llibertats i la protecció civil. Tot i la col·locació de càmeres a algunes comissaries, la impunitat del cos dels Mossos de la Cuadra està a l'ordre del dia, i els ciutadans joves la patim en el nostre dia a dia. Aquests amb una actitud totalment pedant, arrogant i prepotent no constitueixen ni molt menys la imatge de servei públic al ciutadà. Tot el contrari, es reprimeixen les llibertats d'expressió, les llibertats de manifestació i de lliure circulació i fins i tot es deté preventivament sense respectar la presumpció d'innocència. i amb aquests es reprimeixen els drets de les ciutadanes i els ciutadans que veuen com una traïció l'actuació d'Iniciativa i Esquerra Unida ja no tan sols en la participació del govern d'Entesa-Empresa, sinó també de la conselleria d'Interior. Vostès han tingut l'oportunitat de canviar el funcionament de la policia, aquestes actituds que fan tant de mal, i no ho han sabut o no ho han volgut fer, per això ara ja no tenen la confiança plena dels ciutadans que creuen en la transformació i el gir a l'esquerra de la societat dels mileuristes.

No comparteixo que la política de la Conselleria hagi estat dialogant, excepte en alguns casos com la manifestació de l'FSCat (perquè no els quedava més remei). Diu vostès que actuen per llei. Senyor Herrera, li ha d'explicar un nen de 17 anys que les lleis es canvien, i que vostès legislen, i tenen força al parlament per impulsar aquests canvis?

Em tranquil·litza i molt (no és pas ironia) saber que vostè és un home pacífic i que està en contra dels fets del dimarts. És veritat que si ho mirem objectivament, les competències són les que són, i les decisions les pren qui les ha de prendre. Ara bé, hi ha maneres i maneres. I vostè, n'estic segur, sap que el mode en el què els mossos d'esquadra van tractar els ciutadans que s'albergaven pacíficament al voltant de la facultat no és pas la més adequada, fos quina fos l'ordre del rector. A cas estava el senyor rector al front dels mossos. Em temo que no. El mossos es van ocupar d'actuar a les fosques, perquè els mitjans no poguessin gravar (no deuen saber que existeixen els flashos), i van carregar amb la violència a la que alguns ja estem habituats contra tothom qui aixecava les mans, indiscriminadament. Així ho fan senyor Herrera. Abaixen el cap i reparteixen cops de porra a tort i a dret, sense importar-los que no oposis resistència, que siguis menor d'edat, etc.

Tenint tot això en ment considero que els moviments socials no actuen al marge del marc democràtic, i per tant ho fan amb tota la legitimitat i força del món. Considero també que fins que vostè i l'esquerra institucional no abandonin la seva postura dogmàtica, i obri les portes al debat sobre les estratègies necessàries per transformar –de veritat i des del fons- la societat, no s'aconseguirà aquest canvi. Hi ha molts punts de vista i tots hi tenen cabuda, per tant trobo injust que la seva postura hagi de tenir supremacia sobre la resta. Potser el que convé avaluar els resultats, i així triar la política adequada, per la més coherent, per la més efectiva.

Espero sincerament que treballi amb tot el seu esforç per a que situacions tant lamentables com aquesta no es repeteixin, i que revisi qui, o millor dit què, es troba entre les files de la policia. Si em permet m'agradaria transmetre-li un altre sensació que intento il·lustrar-li així: el capitalisme és un monstre que engendra en sí mateix injustícia, que a cada pas que dona n'escup d'injustícia. No acabarem per tant amb el monstre si no el matem, sinó l'enterrem i el fem desaparèixer dels nostres hàbits, per així crear una societat justa, igualitària i democràtica de veritat. Aquesta decisió, penso, seria una de lògica, justa i valenta!

Una abraçada,

Manu Simarro

Suposo, que com ja va acabar la campanya electoral fa uns dies, hauré d'esperar quatre anys més per rebre resposta.

Correspondència amb Joan Herrera I

Obro un nou apartat al meu blog. Correspondències. En aquest, hi exposaré literalment les converses que mantingui per escrit, que puguin ser d'interès. El primer cicle, serà el d'en Joan Herrera. Cada article, constarà de dos intervencions. La meva, i després la seva resposta. Neix aquest apartat, a petició de L.L., futura polítologa plena de curiositat antropològica.

En primer lloc, i després de l'actuació dels Mossos d'Esquadra un dels dimarts passats en l'entrada a la UAB, vaig decidir-me a comunicar-li a un dels pocs polítics que té pinta d'honrat, el meu cabreig. Ho vaig fer a través d'un espai que en Joan Herrera habilita al seu blog, perquè els ciutadans puguin parlar amb ell. Aquest va ser el meu missatge:

Estimat Herrera,

Si hi ha alguna cosa que es va demostrar al Fòrum Social Català, és que el moviment altermundista, el moviment antisistema, anticapitalista, el moviment que lluita és un moviment pacífic! Em fa vergonya veure com els seus policies ens foten a cop de porra indiscriminadament a les manifestacions, com han fet avui o dimarts amb tots els universitaris!

VERGONYA I MAL senyor Herrera. Una llàstima.

Ell, i no per sorpresa ja que érem en plena campanya electoral, em va contestar als pocs dies. Deia així:

Benvolgut Manu,

En primer lloc, gràcies per adreçar-te a mi per exposar-me les teves sensacions. No és una situació gens agradable aquesta: ni per a tu, ni per a mi, ni per al conjunt de gent progressista d'aquest país que és molta.
La gent que, a través dels moviments socials, col·lectius estudiantils, ONGs, organitzacions polítiques ens definim com altermundistes ho fem perquè no ens conformem amb les injustícies del món producte del sistema en el què vivim, sabem com de difícil és aquesta lluita. És una lluita, pacífica -com molt bé dius- però constant, que requereix de tots els nostres esforços. D'unitat i coordinació per poder actuar als diferents nivells. Per això és trist
veure com, amb responsabilitat de totes i tots, això no sempre succeeix.

La gent d'ICV afrontem aquesta confrontació al sistema des de l'àmbit polític, perquè creiem en la capacitat transformadora de la política i que des de les institucions podem realment incidir en un canvi de paradigma. Això, sense perdre de vista on és la nostra base, d'on venim: el carrer.

Per això, malgrat no ser una força majoritària, creiem crucial assumir la responsabilitat de formar part d'un govern progressista, per evitar que la dreta continuï fent i desfent a voluntat. Creiem que tot i que no puguem aplicar el nostre projecte polític tal i com ens agradaria, avançar en aquesta direcció -encara que sigui a passos més lents- val més la pena que permetre un retrocés encara major.

En aquest sentit, com a força creixent de Govern que aspirem a ser, no podem eludir les responsabilitats que això comporta. I moltes vegades això es transforma en contradiccions, i haver de tolerar assumptes contraris a la teva ideologia per responsabilitat, i perquè no tens prou pes polític per aturar-ho. Però malgrat això, la nostra incidència en les polítiques del Govern de la Generalitat és molt major que aquest pes, i estem demostrant ésser una força política competent i amb sentit de país, el que ens es`ta fent mereixedors del respecte polític d'altres partits i de la ciutadania.

Evidentment, en una societat com en la que vivim no tot són flors i violes, i de tant en tant succeeixen esdeveniments aliens a la nostra voluntat, com els del dimarts passat. Quan en la configuració del nou govern d'entesa ICV va assumir la Conselleria d'Interior, ja sabíem que no seria una tasca gens senzilla i que ens comportaria contradiccions, i més per la fervent oposició de la dreta a que assumíssim aquesta responsabilitat de govern crucial. Però per altra banda, i tot i sabent que era una aposta política arriscada i fins i tot probablement ens passaria factura, va poder més la il·lusió per transformar el país i fer-lo un espai millor en termes de llibertats i protecció civil per als seus ciutadans i ciutadanes.

Així, per a ICV és molt important canviar la manera d'entendre el concepte de seguretat en aquest país i en aquest sentit estem treballant. Així, volem canviar la percepció del rol dels cossos policials en la nostra societat, però evidentment això no s'assoleix en un dia i cal canviar dinàmiques paulatinament. Treballem per una policia més democràtica al servei de la societat. I per això s'estan introduint contínuament elements i mesures de protecció i garantia dels drets ciutadans, com la instal·lació de videocàmeres a les comissaries dels mossos d'Esquadra o mecanismes més eficaços de denúncia ciutadana, d'investigació interna i de depuració de responsabilitats. Aquests han esdevingut grans passos per al nostre sistema democràtic.

Però precisament perquè estem en un sistema democràtic hem de respectar les regles del joc -encara que moltes nom ens agradin, no les acceptem i per això som a dins intentant canviar-les, també- i actuar d'acord amb la llei. El Govern no marca la llei, sinó que simplement es dedica a executar-la; és més, està obligat a executar-la. El mateix succeeix amb el cossos de seguretat. Tanmateix, malgrat això, durant tota aquesta legislatura ICV sempre ha treballat per trobar solucions pacífiques als conflictes, intentant evitar l'ús de la força en tot moment. Els fets d'aquesta setmana no han estat una excepció.

En els fets de dimarts, després d'algunes hores de tancada i negociació infructuosa, el rector de la UAB va prendre la decisió, com a màxima autoritat universitària, d'ordenar el desallotjament des de la facultat. Cal tenir molt present que hi té la potestat, i que per llei els cossos de seguretat estan obligats a procedir-hi. En d'altres paraules, no s'hi poden negar, i fins i tot el Govern i en concret la Conselleria d'Interior no té res a dir-hi, més que assegurar que l'ordre es fa efectiva. Fins aquí la explicació dels fets objectius, però en tot cas és important conèixer les competències de cada part en aquestes situacions.

Un cop exposat això, jo no comparteixo aquesta instrucció, sobretot perquè sempre he defensat -i molt, ja que jo mateix formava part del sindicat d'estudiants- la universitat com a santuari on la policia no hi ha de posar els peus excepte en casos de força major, cas que no es donava en aquesta situació. És més, considero aquests fets com una profanació tàcita del nostre sistema democràtic. Per això, amb aquesta idea en ment, i malgrat la clara voluntat del rector de desallotjar la facultat, des de la Conselleria es va apostar en tot moment per trobar una solució negociada i pacífica, impedint el desenllaç que finalment es va produir. Malauradament no va ser possible arribar a l'enteniment, i per tant els Mossos d'Esquadra van haver d’obeir, per llei, les ordres de la màxima autoritat universitària.

Tenint tot això en ment, considero que tots plegats hem de saber veure-hi més enllà i evitar actituds demagògiques contra qui són els teu companys de lluita, ja que això ens debilita com a conjunt. A més, com a persona que creu fermament en la política perquè la societat no es podrà transformar efectivament si no és des del si de les institucions, crec que és molt important ser-hi presents, ja que no canviarem les lleis, i per tant la societat des de fora. Però per a l'èxit en la utilització dels mecanismes polítics existents és fonamental el suport dels nostres moviments socials, i no la confrontació. A més, és fonamental que tota actuació que el nostre col·lectiu efectuï sigui sempre en el marc de la democràcia i no intenti treballar-hi al marge, perquè això ens deslegitima, i al cap i a la fi, debilita. Hem de ser molt conscients d'això.

Finalment, et volia donar les gràcies per dirigir-te a mi, i dir-te que em sap molt de greu que tant tu com els vostres companys hàgiu patit repressió policial a la universitat, a aquestes alçades de la història. Només puc dir-te que jo faré el possible perquè episodis com aquest no es repeteixin.

Una abraçada.
Joan Herrera

Res

Per a tu, que mai faràs del meu somni una realitat

Entre portes tancades enmig del camí,
Hi creixia un bri d’esperança
S’obria una escletxa de llum
Per entrar-hi i fugir.

Petjades enrere, era tancat ja el somrís
d’aigües passades que havien de morir.
era incert, tremolós, però havia de seguir
Amb la teva besada, el nostre camí.

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

Tu, que posaves les normes,
Tenies la clau del món més petit.
Jo, que em saltava les normes,
Penso, imagino, somio a la nit.

I ara per ara qui mana és l’avui,
Qui atura els rellotges i el temps,
Que són al cap i a la fi
amos de l'inexistent destí

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

Observo el teu cos nu d’amagat,
Submergit en licor i perfum natural,
I al mirall dels teus ulls hi veig la ciutat,
Vull abraçar-te amb instint animal.

Ets com el crepuscle vespertí,
Que juga allà al darrera amb l’horitzó.
M’atraus com l’ocell i el seu cant matutí
Que és l’alè que desperta amb l’alba el matí.

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

I abans imaginava,
De tacte suau la teva pell, com el vellut.
Al mig del ventre una gota, com una catifa immensa,
Que dormia mentre sense ser-ne conscient s’evaporava
Al costat del teu melic, sempre somrient.

I somiava,
Entre els blanc dels llençols jaient el teu tacte,
Com si la panxa de la lluna fos el llit.
La teva mirada perduda a la llunyania,
Buscant el no res, el silenci sencer.

I pensava,
En la quietud acariciant la presència
Tranquil·la i desperta; i en tes parpelles
Xiuxiuejant com un vol d’au a ras d’onada
Quan s’obrien rebels com tendres cortines.

I vull,
Els teus llavis com un dolç abisme,
Dibuixats complets com una taca de pintura.
Els teu nas com un petit punt infinit,
Com un tros de misticisme defugint la boira.

I sempre desitjaré, com una necessitat ara prescindible,
Les teves galtes aspres tocant-me les mans
Fantasioses, satisfetes d’obtenir per fi la mel;
Un pensament de pau, imaginant el sucre,
Somiant l'impossible, la irrealitat, la ilusió.

Ara ja sé la resposta i ja no he de requerir res, res que no hagi requerit ja. Tu has pres la teva decisió, i més enllà d'uns quants dies no hi haurà marxa enrera. Tu tens l'única clau que encara pot donar-me la felicitat. Encar pots treure la valentia i aventurar-te. No sé que dic. Ara ja no ho necessites. Ara ja no et cal aquella vàlvula d'escapament, ara ja ho veus tot clar. Ara la vàlvula envés d'inflar-se d'esperança, d'ambició, de somnis, s'omplirà de llàgrimes i de fracàs un cop més. Ara, queda el que queda. Queda el que hi ha. Queda el que vols que quedi.

RES

Dejar de ser importante

En el mundo a parte de plantas, hay animales. Uno de ellos es el ser humano. Aún recuerdo que en quinto de primaria lo estudié. El ser humano se alimenta, se reproduce y se relaciona. Pues bien, cuando éste establece relación con otro lo puede hacer a distintos niveles. Uno de ellos es el de querer al otro ser, el intentar ser algo más que animales que se mueven por instinto y basar la relación humana en el aprecio, en el respeto, en el cariño, en la confianza e incluso en el amor; valores reservados solo para el humano. Estos valores pueden ir también a más, menguar, faltar alguno o desaparecer. Aquí aparece el miedo. El miedo a que la relación, que puede ser importante o no, se desvanezca y pase a ser prescindible. Eso pasa cuando hábitos que se habían consolidado como ritos simbólicos, pequeñas muestras de amor, desaparecen, y aparece el miedo antes nombrado: el miedo a la pérdida de un ser, que aunque puede haberte hecho daño, no deja de ser imprescindible porque el vínculo que con éste has forjado durante un periodo de tiempo determinado es ya inseparable. Y hay miedo porque el vínculo es emocional, no necesariamente físico, y por tanto puede darse el caso de la separación humana.

El trato científico de esta explicación se debe ni más ni menos al trato programático que algunos pretenden dar a relaciones humanas, que deberían basarse de vez en cuando en los sentimientos de los seres, y no tanto en el raciocinio de los mismos.

Res més

Per a tu, que algun dia faràs del meu somni una realitat.

Entre portes tancades enmig del camí,
Hi creix un bri d’esperança
S’obre una escletxa de llum
Per entrar-hi i fugir.

Petjades enrere, és tancat ja el somrís
d’aigües passades que han de morir.
És incert, tremolós, però ha de seguir
Amb la teva besada, el nostre camí.

Ets companya, amiga i res més.
Ets companya i amiga només.

Tu, que poses les normes,
Tens la clau del món més petit.
Jo, que em salto les normes,
Penso, imagino, somio a la nit.

I ara per ara qui mana és l’avui,
Qui empeny els rellotges i el temps,
Que són al cap i a la fi
amos del nostre destí.

Ets companya, amiga i res més.
Ets companya i amiga només.

Observo el teu cos nu d’amagat,
Submergit en licor i perfum natural,
I al mirall dels teus ulls hi veig la ciutat,
Vull abraçar-te amb instint animal.

Ets com el crepuscle vespertí,
Que juga allà al darrera amb l’horitzó.
M’atraus com l’ocell i el seu cant matutí
Que és l’alè que desperta amb l’alba el matí.

Ets companya, amiga i res més.
Ets companya i amiga només.

I ara imagino,
De tacte suau la teva pell, com el vellut.
Al mig del ventre una gota, com una catifa immensa,
Que dorm mentre sense ser-ne conscient s’evapora
Al costat del teu melic, sempre somrient.

I ara somio,
Entre els blanc dels llençols jaient el teu tacte,
Com si la panxa de la lluna fos el llit.
La teva mirada perduda a la llunyania,
Buscant el no res, el silenci sencer.

I ara penso,
En la quietud acariciant la presència
Tranquil·la i desperta; i en tes parpelles
Xiuxiuejant com un vol d’au a ras d’onada
Quan s’obren rebels com tendres cortines.

I ara vull,
Els teus llavis com un dolç abisme,
Dibuixats complets com una taca de pintura.
Els teu nas com un petit punt infinit,
Com un tros de misticisme defugint la boira.

I ara desitjo, com una necessitat imprescindible,
Les teves galtes aspres tocant-me les mans
Fantasioses, satisfetes d’obtenir per fi la mel;
Un pensament de pau, imaginant el sucre,
Somiant el demà, volent amb tu el futur.

I tot i que ja sé que la resposta és no encara,
He de requerir si vols concedir-me aquest ball,
Si vols concedir-me els batecs i la veu,
Si vols ensenyar-me i aprendre, si vols volar...

Companya, amiga i res més?
Companya i amiga només?

Y nada más

El que diu aquesta cançó és potser el que millor defineix aquests dies d'hivern. La sensació ha estat estranya quan he teclejat hivern. Hivern? Podria tothom dir, oi? Quina decepció sortir al carrer i veure que només hi ha hivern a la ment. Un cúmul de paraules que barallen aquí dins per buscar el sentiment al qual s’adeqüen més, i la posterior decepció de veure que no n'hi ha de sentiments.

Els dies es caracteritzen per ésser un canvi constant. Els dies consecutius són doncs com una etapa, de la qual s'esperen una sèrie de coses. Un, abans d'habitar-los es pregunta què n'ha d'esperar, i quan marxa a dormir, i veu que constantment no aconsegueix res d'allò en què havia somiat, arriba la decepció. I és clar, quan un veu que no hi ha canvis, s'adona que tampoc hi ha conclusions, ni perspectives, ni tan sols ambició. L'experiència juga un paper desafortunat. Intenta fer-se a sí mateixa i veu com els dies passen, i s'agrupen entre sí per formar etapes, que al cap i a la fi no han donat com a fruit cap conclusió: no han servit per a res.

A aquesta estranya sensació se li suma el veure com la resta de persones sí que avancen, sí que tenen conclusions, sí que tenen quelcom a trobar dins seu. Tenen vaixell, rumb i port. Tenen veu i públic. Tenen companya i amor. Tenen quelcom. I no és l'atzar la que regeix els seus plans, ni els mites els que regeixen la seva esperança.

Quan un parla de certesa, i no té ni tan sols esperança. Quan un parla d'altres móns sense conèixer encara aquest. Quan un vol aturar en sec el transcurs que han pres decisions abans presses. Ara ja no és possible. Ara, tan sol queda construir algú dins meu. Ara, només queda esborrar canvis sense conclusions, posar els peus a terra, i fer un camí ferm, sense dubtes, i a poder ser acompanyat.

És curiós, que el consol més gran pot ser escriure quatre tonteries, després de no saber escriure res més que política en els últims temps. Hem d'aprendre a distingir entre vida i política per poder viure. I encara que estiguin estretament lligades l'una i l'altra hem d'obrir en nosaltres un espai infranquejable per guardar l'amor, els somnis, i el suport artificial que ens hem de donar a nosaltres mateixos per poder seguir caminant després de l'aturada. Per que sinó: estem perduts, i no hi haurà res més que uns dies que es prestin a passar.