Res

Per a tu, que mai faràs del meu somni una realitat

Entre portes tancades enmig del camí,
Hi creixia un bri d’esperança
S’obria una escletxa de llum
Per entrar-hi i fugir.

Petjades enrere, era tancat ja el somrís
d’aigües passades que havien de morir.
era incert, tremolós, però havia de seguir
Amb la teva besada, el nostre camí.

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

Tu, que posaves les normes,
Tenies la clau del món més petit.
Jo, que em saltava les normes,
Penso, imagino, somio a la nit.

I ara per ara qui mana és l’avui,
Qui atura els rellotges i el temps,
Que són al cap i a la fi
amos de l'inexistent destí

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

Observo el teu cos nu d’amagat,
Submergit en licor i perfum natural,
I al mirall dels teus ulls hi veig la ciutat,
Vull abraçar-te amb instint animal.

Ets com el crepuscle vespertí,
Que juga allà al darrera amb l’horitzó.
M’atraus com l’ocell i el seu cant matutí
Que és l’alè que desperta amb l’alba el matí.

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

I abans imaginava,
De tacte suau la teva pell, com el vellut.
Al mig del ventre una gota, com una catifa immensa,
Que dormia mentre sense ser-ne conscient s’evaporava
Al costat del teu melic, sempre somrient.

I somiava,
Entre els blanc dels llençols jaient el teu tacte,
Com si la panxa de la lluna fos el llit.
La teva mirada perduda a la llunyania,
Buscant el no res, el silenci sencer.

I pensava,
En la quietud acariciant la presència
Tranquil·la i desperta; i en tes parpelles
Xiuxiuejant com un vol d’au a ras d’onada
Quan s’obrien rebels com tendres cortines.

I vull,
Els teus llavis com un dolç abisme,
Dibuixats complets com una taca de pintura.
Els teu nas com un petit punt infinit,
Com un tros de misticisme defugint la boira.

I sempre desitjaré, com una necessitat ara prescindible,
Les teves galtes aspres tocant-me les mans
Fantasioses, satisfetes d’obtenir per fi la mel;
Un pensament de pau, imaginant el sucre,
Somiant l'impossible, la irrealitat, la ilusió.

Ara ja sé la resposta i ja no he de requerir res, res que no hagi requerit ja. Tu has pres la teva decisió, i més enllà d'uns quants dies no hi haurà marxa enrera. Tu tens l'única clau que encara pot donar-me la felicitat. Encar pots treure la valentia i aventurar-te. No sé que dic. Ara ja no ho necessites. Ara ja no et cal aquella vàlvula d'escapament, ara ja ho veus tot clar. Ara la vàlvula envés d'inflar-se d'esperança, d'ambició, de somnis, s'omplirà de llàgrimes i de fracàs un cop més. Ara, queda el que queda. Queda el que hi ha. Queda el que vols que quedi.

RES