La veritable amenaça

Els dies 3 i 4 d'abril van reunir-se a Estrasburg (França) i a Kehl (Alemanya) els caps d'Estat i de govern dels països que conformen la Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) per celebrar el seixantè aniversari del seu naixement. L'objectiu formal d'aquesta trobada era fer balanç dels 60 anys de funcionament d'aquesta criminal organització.

L'OTAN escenifica un cop més l'ancestral ritual imperialista pel qual la Unió Europea s'abaixa els pantalons i ens subordina als interessos dels Estats Units d'Amèrica representats aquest cop pel seu flamant president Barack Obama. Aquest va prioritzar l'enviament de més tropes a l'Afganistan i així van cedir els seus aliats europeus, entre ells Espanya, el seté contribuent amb 60 milions d'euros anuals. Rodríguez Zapatero ja s'ha compromés a enviar al voltant de 520 nous efectius amb l'excusa de la celebració d'eleccions als mes d'agost, un cos de la Guardia Civil per formar un cos paramilitar de la policia afganesa i més de 9 milions d'euros per sufragar la formació de l'exèrcit afganés. L'OTAN segueix veient, després de la desaparició del bloc soviètic, enemics arreu. Potser molt més difosos, mòbils i dèbils. És el cas del terrorisme islàmic o la pirateria africana, de manera que els seus objectius militars es centren allà on proliferen aquests fenòmens: alguns territoris de Pakistan, l'Afganistan, Iran o els mars somalis. L'enemic més potent és Rúsia, tot i que l'objectiu és calmar les tensions i establir-hi relacions cordials. Els fets desmenteixen les paraules un cop més. Les relacions OTAN-Rúsia són totalment ineficients degut a la primacia de les relacions bilaterals entre el Kremlin i la Casa Blanca. Així mateix, fets com el desplegament d'un escut antimissils prop de la frontera rusa o el conflicte que va esclatar l'estiu passat a Geòrgia, Ossètia del Sud i Abkhàzia un cop més per interessos imperialistes, són clars símptomes de les tensions que es viuen entre ambdues potències. La cimera ha tancat amb l'escolliment del primer ministre danés, Rasmussen, com a futur secretari general de l'OTAN, amb l'oposició encesa de Turquia degut a la polèmica que van suscitar las caricatures de Mahoma publicades a un diari danés i la passivitat del primer ministre respecte a aquest fet. “No és un home de pau”, va declarar Erdogan en un brillant exercici d'ironia. No va pas mal encaminat. Rasmussen és conegut per les seves polítiques liberals i el seu recolzament a la política exterior d'un altre gran geni de l'humor: George W. Bush. A la declaració final, la OTAN es reafirma en la seves pretensions i afirma: “estem preparats per intervenir qualsevol latitud perquè la nostra seguretat està cada cop més vinculada a altres regions” i “estem disposats a renovar l'aliança per fer front a les amenaces d'avui i anticipar els perills de demà”.

Doncs bé, la veritable amenaça és l'OTAN, que seixanta anys després segueix militaritzant les relacions entre pobles i persones i amb la intenció de de perpetuar-se en el temps i segui creixent. Múltiples informes desacrediten la intervenció a l'Afganistan, tot i estar amparada per la Organització de les Nacions Unides (ONU) i sabem que aquesta només ha servit per militaritzar més el territori i mantenir els interessos geoestratègics a la zona. L'existència d'aquesta organització provoca l'increment del perill de noves guerres així com una amenaça real a la democràcia. Així ho demostra el recolzament de l'OTAN a la dictadura neofeixista de Portugal o a la dictadura dels Coronels a Grècia. L'OTAN representa el 67% de la despesa militar mundial i és la principal responsable de la proliferació de la indústria i el comerç d'armes. No és cap organització que defensi els drets humans i la democràcia, ans al contrari ha demostrat ésser el braç armat dels països desenvolupats que defensen les seves riqueses obtingudes a base d'expoliar aquells que ara les reclamen.

Amb el 15% de la despesa militar mundial anual durant 25 anys s'erradicaria la fam al món, és qüestió de voluntat política, de prioritats en l'agenda. 110 milions d'euros, aquesta és la quantitat destinada pel desplegament de més de 15000 agents per protegir la cimera de la OTAN entre França i Alemanya, i a la vegada és la quantitat que caldria per erradicar la malària al món.

Quan un sent coses així, no pot més que indignar-se i passar a l'acció en un gest de conscienciació col·lectiva. No podem permetre que això passi perquè està en joc la nostra dignitat, i per tant hem de plantar cara. Així vam fer-ho al voltant d'una cinquantena d'activistes catalans que vam desplaçar-nos fins a Estrasburg per participar de la contra-cimera en representació de la campanya No a la OTAN, No a la Guerra!. I és que no teníem res a celebrar pels motius que ja he plantejat abans. La contra-cimera es centrava en tres espais: el congrés de conferències, el campament antimilitarista i la manifestació i les accions no-violentes. De tot plegat m'agradaria remarcar dos aspectes: el primer té a veure amb tot el relacionat amb el campament. En aquest pots passar de somiar un altre món a viure'l, i t'adones que viure amb solidaritat i autogestió és possible. Gent de 30 països diferents compartint una mateixa visió: un món en pau i sense violència. I què millor que lluita per ell portant-lo a la pràctica?

Desgraciadament l'organització va permetre l'assistència al campament i a la manifestació -les conferències no els interessen- al bloc negre. Aquest, bastant nombrós, està format per gent molt jove que es camuflen entre els manifestants pacífics i aprofiten per, fent ús indiscriminat de la violència, realitzar els seus somnis infantils d'apedregar edificis, saquejar-los i cremar-los. Aquest grup, no només actúa de manera autònoma sense respectar les directrius assembleàries de l'organització, sinó que lapida qualsevol pretensió col·lectiva, compartida per la majoria dels allà presents, de convertir la no-violència en un motor de transformació social. I així ho va demostrar un bloqueig no-violent que va evitar l'entrada dels membres de l'OTAN al lloc on es celebrava la cimera durant més d'hora i mitja. Cal afegir tanmateix, que la policia francesa va provocar les actuacions, que condemno fermament, del bloc negre, per tal de criminalitzar el moviment antimilitarista i justificar el desproporcionat desplegament policial. Així ho vam comprovar en tres ocasions: la primera, impedint el pas arbitràriament als manifestants que es dirigien del campament a la manifestació; la segona, permetent, i m'atreviria a dir que impulsant amb infiltrats, la crema d'edificis i la tercera, duent la manifestació cap a una carreró sense escapatòria on es va lliurar una batalla campal que va acabar amb més de 450 detinguts.

Després del viatge a Estrasburg cal definir una estratègia pels pròxims mesos, i seguir discutint les alternatives a la OTAN per prepar accions a més llarg termini. Entre els reptes que afronta la campanya internacional es troben els d'aillar els moviments violents antiassemblearis i fer una més i millor difusió de les accions que es duran a terme. Una bona oportunitat per teixir un moviment massiu pot ser la presidència de torn de l'Estat Espanyol de la Unió Europea i les respectives cimeres que es celebraran a alguna de les capitals

Podeu trobar fotografies de l'esdeveniment a la pàgina web de Joves Activistes

Ahora que

Ahora que he aprendido a vivir en diagonal,
ahora que el azar me ha llevado a vivir sin rutinas,
ahora que se que improvisar no se me da tan mal,
ahora que no sigo tus pasos cuando caminas,
no me hayo ni bajo las piedras de la playa
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que las majaderas me saludan por la calle,
ahora que las farolas ya no iluminan mis esperas,
ahora que ya no tienes por qué tener ningun detalle,
ahora que mi mirada se pierde en las aceras,
no me hayo ni en el fondo del espejo
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que ya no pronuncio cada dia tu nombre,
ahora que tu amor brilla por su ausencia,
ahora que ya puedes besar a tu hombre,
ahora que ya he descubierto el enigma de la existencia,
no me encuentro en el fondo de ningun cajón
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que dispongo de la experiencia de mi corazón,
ahora que ya tengo los mapas de tu dulce cuerpo,
ahora que ya he apagado la llama de la ilusión,
ahora que ya me he olvidado de hacer el muerto,
no me encuentro en las flores de ningún balcón
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Dame una respuesta, envía una señal de amor,
inventa el consuelo que lleva consigo el cielo nublado,
date prisa que se va a escapar el tren de la vida
que debíamos saborear de la mano, uno encima del otro.

Enésimo penúltimo encuentro

Me apoyo en un coche viejo lleno de polvo, y silbando diluyo la lascivia. Recibo mientras empiezo a tatarear, tu mensaje que confirma lo que me temía: aun no has aprendido a no hacerte de rogar. Escupo y me adentro en un bar cuya barra está poblada por solitarios hombres con la mirada perdida. Tras evitar encontrarla, pido un cortado y me siento de cara a la boca del metro. Sumo a las demás miradas la mía, y cuando apareces ésta se centra. Me levanto y te silbo, para que vengas a contarme todo eso que me tengas que contar. Has cambiado. Esa es mi primera impresión, y me satisface la verdad. Inmediatamente me acuerdo de todos los momentos en que te he esperado refugiado bajo el toldo de algun bar, mientras a lo lejos veía como te acercabas tambaleando tus caderas, intuyendo tus cortas pestañas, tus pechos prominentes, tu beso dulce. Esta vez no hay beso. Te sientas, y divagamos -divagas- un buen rato. Te pido que vayas al grano. Juntas los labios, alzas las cejas y obedeces -sí, parece mentira pero obedeces-.

-¿Te has enterado de la noticia?- preguntas como un intento iverosímil de mantener intacto el orgullo.
- ¿Ha salido en algun periódico?
- Vaya..Veo que vamos fuertes..Verás, es decir, no sé, bueno.. ¡qué cojones! aver.. lo he dejado con mi novio.
- ¿Y?
- Hombre, no sé. Tú me dijistes que si dejaba a mi nov..
- Sí, yo te dije. Pasado. Es decir, no tienes derecho a venir ahora, después de todo este tiempo, a decirme que has dejado a tu novio. Tuviste tu oportunidad, múltiples momentos en los que esperé mordiéndome los labios, suspirando y palabroteando a los mil santos y vírgenes.
- Eh, eh, eh! Para el carro, tampoco te estoy diciendo que vaya a venir corriendo a tus brazos -tardaba demasiado en salir ese elemento intrínseco a tu ser. Sólo quiero que seamos amigos, porqué verás...no sé..bueno, en fin..que sí, que ¡qué cojones!..que te echo de menos.
- Y yo también. Pero no creo que sea nada justo todo ésto, además mi circunstancia personal no me permite entrar en otra relación delirante -alargando la o de otra.
- Ya.

Tras una larga pausa, espetas un:

- Bueno, gracias por tu sinceridad.
- Denada, yo siempre lo he sido de sincero.
- Bueno, yo tengo la consciencia muy tranquila, nunca te mentí.
- ¿Y por qué ibas a no tenerla?, claro que no me mentiste.
- Ah vale, que quede claro porqué mis amigos me dicen que..
- Sí, tranquila, queda clarísimo -alargando la i de la tilde. Creo que contrataré un especialista que ajuste mis deseos a las oportunidades que dicta vuestro tiempo.

Te sonrojas, y tu mirada profunda me devuelve a pensamientos que creía olvidados. Te miro una última vez, y alimento el cerebro de memorias onanistas.

- ¿Pagamos? -intentando diluir tanta obscenidad.
- Sí, qué remedio.
- Te espero fuera.

Sales mirando a todas partes, con el fular siempre en la mano, la belleza siempre en el rostro. Pienso en besarte y en dejarme de hostias, pero ¡no!.

- ¿Es aquí dónde trabajas?
- Sí, me pagan bien.
- Bueno, me gusta ver que has sacado un aprendizaje de los errores, y espero que el próximo que venga ya venga con un poquitín de ventaja. Cuidate.

Dos besos, te doy dos besos, cuando querría estar dentro de ti. Me pongo la capucha y se que estás pensando en mi, porque yo no dejo nunca de hacerlo. A veces imagino el timbre sonando, tu voz chirriando en mis oídos, y el piso para los dos solos. La sorpresa haciendo cumplir el deseo, tus labios saciándolo, los nervios tocando más fuerte que nunca, nuestros cuerpos bailando en un inaudito gesto de verdad.