Debo comunicarles que hemos tomado la humilde decisión de no retroceder. Debo desafiarles y invitarlos a venir a este otro mundo. Debo comunicarles que estamos construyendo una inmensa mariposa que sobrevolará la ciudad mientras se pudre este gusano, y que aterrizará en cada una de nuestras rabias para convertirnos en mujeres y hombres repletos de verdad. Debo ofrecerles las razones, las dudas y los debates. Debo entregarles sin reparo alguno mi cuerpo, mi pensamiento, mis días. Debemos de ser capaces de transformar la realidad, de superar el complejo que encarcela nuestra acción: la inferioridad. Debemos de armarnos con las ideas jamás eternas y darnos prisa porque nos espera el porvenir. El porvenir es nuestro si somos valientes, rebeldes. Podemos pintarlo de los colores más bonitos, llenarlo de corazón, de nuevas preguntas, nuevos temores. Podemos dejar atrás el llanto, las ruinas, la mierda construida cuál si fuera un palacio, un jardín, un templo inexorable. Debemos acudir a saciar el hambre, a atender las voces, a quemar el miedo. Debemos salir de nuestras casas, y hacerlas de todos. Tenemos que poder levantar las manos y tocar el cielo mientras el sistema sacude su podredumbre en nuestros estómagos. Tenemos que poder destensar con risa su represión. Tenemos que poder sorprender al convencido y llenar las calles de pintura y de un grito de dimensión oceánica que exclame: ¡TODO ESTÁ POR HACER, TODO ES POSIBLE!

Dimecres Negre

El dimecres 18 de març de 2009 ha estat el dia més gris -mai millor dit- que recordo com a activista. A continuació en faré un relat exhaustiu explicat des del meu subjecte però en primera persona del plural, perquè aquesta lluita com totes les que he viscut i vull viure seran col·lectives, perquè l'individu per sí sol no és res, res de res.

Als caps bullen les idees. Els cosos cansats busquen la pòstura mai correcta dins les butaques i els sofàs. Alguns s'asseuen al terra, d'altres es recolzen als companys, ningú està de braços plegats. Pensem i pensem en què falta, què surt bé i què cal millorar. Reflexionem, comentem jugades, deduïm solucions, obrim la porta de l'existència a noves accions, mesurem el temps i intentem ajustar-lo a tot lo anterior i quan s'acaba la reunió tothom es dispersa per trobar una nova ocupació, un nou indret on poder donar un cop de mà, on abocar-hi pensament, on compartir una broma, on conviure amb les rialles. En degoteig constant la gent marxa a dormir. Allà adalt els matalassos s'uneixen fraternalment, i el cansament s'apaga mentre reneix la força i la convicció. A baix sempre queden dos, tres, potser quatre cervells que els costa parar de bullir. Les parpelles pesen igual, però als ulls encara hi romàn aquella flama que crea, que no pot cesar en l'intent d'inventar, d'imaginar l'altre món -tants cops possible-.

05.30h: Els tres somiadors veiem dues furgones passar per davant de la porta, i no sabem si estem somiant. No podem creure-ho, i ens atansem a la porta per comprovar-ho. És cert. S'han aturat, i el crit és inminent: PEEEEEENYAAAAA! Massa tard. Un contingent d'al voltant de 80 mossos d'esquadra han entrat al Rectorat de la UB, situtat a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona a la Plaça Universitat, que portava ja quatre messos ocupat. -Cállese y apague el móvil, no se lo voy a repetir dos veces. Estan despertant aquells que dormen a crits, i amb presses. Ens diuen que agafem allò estrictament necessari: ni càmeres, ni mòbils. - Los vamos a agrupar a todos aquí, antes de bajarlos para identificarlos. Ens apilonen a tots a la part dreta del replà de les escales, i ens agafem tots fort. Tenim por, i mentre a alguns ens tremolen les cames, molts companys - els que ja en porten uns quants de desallotjaments- ens calmen. -No passarà res si ens mantenim units. -Señores, ya les avisamos que aquí no hay cámaras, estan solos y nadie les puede ver. Tanta resistencia como opongan, tanta violencia que recibiran. La por esdevé ràbia, i abans que comencin la tortura, hi ha un espai per a l'humor. Ens dona temps de recordar-los que es pica abans d'entrar a les cases, i més si es ve de matinada. Els símils són molt diversos, i els descalificatius de tot tipus. Estem rodejats per al menys trenta mossos, molts dels quals es donen cops de colze, riuen, ens insulten o comenten la jugada. Puja el cap i comença lo pitjor. Agafant-nos del coll, dels cabells, ficant-nos els dits al nas, retorçant-nos les orelles, donant-nos cops de cap amb la paret, tapant-nos els ulls i tirant-nos el front enrere, ens van traient un a un. Resistim mentre cridem. No podem creure què ens està passant, i molts intuïm que la matinada del 18 de març no l'oblidarem mai, perquè serà el tret de sortida a la ràbia de molta gent. Efectivament. Ens han informat que ens deixaran agafar els objectes personals un cop estiguem identificats, però no és cert, excepte en alguns casos excepcionals. A molts els baixen a pes, molts cops arrosegant-los per les escales. A fora es comencen a sentir els crits, dins els cops es mesclen amb les llàgrimes, amb la impunitat, amb el riure cruel dels antiavalots.

08:00h -12:00h: Ràpidament organitzem la jornada, distribuïm les tasques -s'ha d'avisar els mitjans, redactar comunicats, convocar els companys a les concentracions de rebuig, però sobretot: cal marxar a les universitats a explicar què ha succeït. Així ho fem. Alguns es queden tallant la Gran Via i d'altres marxem. Jo, a la UAB. Una mica de menjar al ferrocarril, un café per adormir la son i classe per classe, facultat per facultat, anem explicant què ha succeit. Transmetem les nostres sensacions i sentiments, la nostra valoració política, i el consens és clar: no podem permetre que es torni a fa 40 anys. Hem de sortir al carrer a combatre la impunitat, a reclamar el que pensàvem que ningú ens podria treure: la lliberat d'expressió, de manifestació i de reunió. Molta gent abandona les classes i baixa a Barcelona.

*****************************

Mentre uns fèiem la tasca divulgativa a les nostres facultats, els mossos han dissolt a cops de porra la concentració pacífica que hi havia davant el Rectorat. Els estudiants estàven asseguts pacíficament a la Gran Via, en senyal de protesta i la violència els ha dispersat. Mentre aixecaven els llibres i les raons, la força bruta deté a tres companys i en fereix a un bon grapat. Una de les detingudes és apallisada i humillada a una furgona abans d'entrar al cotxe patrulla. L'altre el traslladen com si fos un gos a la furgona. Els companys marxen a la Facultat del Raval a fer assemblees i a seguir amb la tasca organitzativa i informativa. La facultat està tancada i encerclada pels antiavalots. Finalment, l'escola Massana obre les seves portes i acull els estudiants. La ràbia i el termòmetre van pujant de temperatura i està més clar que mai: a la concentració de les 12h qui ha sembrat la misèria ha de recollir per força -que no per la força- la ràbia.

12:00h: Els companys que baixem de l'Autònoma no ho podem creure. Passen deu minuts de les 12h i els Mossos d'Esquadra ja estan dispersant a cops de porra els companys que aixequen els llibres, les nostres armes. Ens han tancat a Aribau amb Gran Via, i amb crits i lemes ens dirigim espontàniament al Departament d'Universitats, Innovació i Empresa (per cert, el nom de la conselleria és bastant significatiu). Tallem els carrers sobre la marxa i al arribar ens trobem els nostres amics: la policia. Per darrera hi ha la possibilitat d'entrar-hi, però tot plegat es convertirà en una ratonera. Alguns companys arribaran fins a la primera planta, la resta hem de córrer en desbandada, perquè ens estan tancant pel darrera. Comencen els disturbis. A les rodalies del Palau Robert els Mossos comencen les seves càrregues indiscriminades. Rep tothom qui es posa al mig. Vola una cadira. Correm i correm i M'AGAFEN. -No te muevas listo, o te comes el suelo de cabeza. Han anat a per mi, ja em coneixen. Un dels del matí m'ha assenyalat i m'han perseguit fins a fer-se amb mi. Em duen fins al Palau Robert mentre amics anònims em pregunten qui sóc i de quina facultat. -Manu de Polítiques -crido. Gràcies a ells tothom sabria que jo era un dels detinguts. Al Palau Robert hi ha dos companys més, que em tranquilitzen de manera contínua. M'agenollen i m'enmanillen. Els mossos es van apropant a mi: - Tu eres el tonto de esta mañana que chillava tanto, ahora te vas a enterar. - Míra, el gordo payaso, tiembla gordito tiembla. - No he detenido a nadie en 5 años de manifestaciones, y ahora me van a creer. Llevas dos semanas haciendo el tonto y ahora vas a verte las caras con un juez por tonto, que eres tonto. Els altres riuen, i el company de Sociologia de la UB em diu que no em preocupi. M'explica com anirà tot i què he de fer en cada cas. Junts ens en sortirem! Ens escorcollen, i davant les peticions d'aigua el cas és omís. Les ulleres les tinc a l'alçada de la boca i no me les puc pujar. Ells no pensen fer-ho. Un cop escorcollats i identificats, ens canvien les manilles per unes que no et tallen la circulació dels canells, i ens duen al cotxe patrulla. M'he d'asseure a sobre les manilles per cabre-hi, i a la senyora mossa d'esquadra no se li acut altre cosa que posar la Bucovina. Mentre jo m'aixeco les ulleres com puc, amb l'ajuda de la mampara, ells riuen, xerren i comenten anècdotes que no puc sentir ni sentir, cap de les dues accepcions. Al arribar a la Comissaria de les Corts, em tenen una bona estona dins el cotxe. Hi ha mossos més comprensius. Atenen les meves peticions d'aigua. La mossa de la Bucovina em diu que se saltarà el procediment i em donarà de la seva aigua. Obre l'ampolla i em diu que si em mulla és igual i a la llengua morta hi aboca dues o tres gotes d'aigua (ara no ho recordo exactament), i em diu: - Dentro ya beberás más, hermoso mío. Un altre mosso s'acosta em pregunta què he fet i em treu el cinturó que m'escanyava, i em deixa donar-me la volta per no clavar-me les manilles. Marxa i esclato a plorar. És inevitable pensar en la circumstància personal, i en com pot afectar això als meus pares. Penso en l'amiga que tant trobo a faltar, en les persones que van marxar, i la impotència em fa un nus a la gola. Un altre mosso encara s'apropa i quan li explico em diu que em comprén més del que m'imagino, i que si els faig cas tot serà un tràmit que acabarà aviat. Em treuen i em fan signar dos papers conforme m'han llegit els drets (me'ls han de llegir perquè fins aquell moment no sabia quins eren), m'han informat de què se m'acusa (m'ho han de dir perquè fins aquell moment no ho sabia) i m'han guardat els objectes personals. Signo i em fan entrar a una habitació. Jo i quatre mossos. Un d'ells em posa de la cara a la paret i em diu que em despulli. Ho faig, i revisen minuciosament totes les peces de roba amb un aparell electrònic. Em treuen la dessuadora i les ulleres, i amb la samarreta, els pantalons i les sabates m'acompanyen a una altra habitació. -Agafa un matalàs i una manta. Ploro perquè no m'ho puc creure. M'acompanyen a la cel·la, m'hi entren, i em tanquen. Ploro encara més perquè m'hi trobo sol, però quan sento la veu del company de Sociologia de la UB, tot canvia. No estic sol i m'entero que allà hi ha 5 companys més. Fins i tot, hi ha l'Enric Duran, que passarà diversos cops per davant la cel·la. Ah! Quina al·legoria, quin símptoma tan esclaridor de la repressió que exerceixen sobre tots nosaltres! La metgessa em diu que dormi perquè tinc la freqüència cardíaca la tinc massa alta, em dona un Vàlium, un Paracetamol, i em comenta que ella està amb els que lluitem contra Bolonya, i que el problema és que aquest sistema no el governen persones sinó "chupópteros". Els mossos que hi són presents riuen donant-li la raó. I jo no em puc reprimir: -Vosotros sois sus armas, sin vuestras porras ellos no serían nada. - Cállese y no complique las cosas. De vuelta a la celda el mismo hombre me dice que tengo suerte de haber entrado hoy, porque la semana pasada aún no tenían el cátering, y que ahora los bocatas los tuestan un poco y parece que comas como en casa. - Qué consuelo, ¿no?. Un altre cop a la cel·la crido al company i li dic: - L'avi siset ens parlava, de bon matí al portal, mentre el sol ens tocava... i ell em deia - I els carros vèiem passar. Vam cantar una bona estona de tot: Llach i Raimon sobretot fins que van tornar a per mi. Havia d'anar a declarar. L'advocat particular que ja els companys havien trobat, em va tranqulitzar: - Els teus companys són tots fora, i sou la notícia arreu del país. Tranquil, tot sortirà bé. Em nego a declarar -es veu que tinc el dret fins i tot-, i declararé davant el jutge. Abans de tornar a la cel·la em prenen les empremtes de tot: dit per dit, la mà sencera, el palmell obert, tancat i els polzes. Em fan tres o quatre fotografies i apa: -Ja esteu tots fitxats. Teniu dret a protestar, però no sigueu tontos que no la canviareu pas aquesta societat. -I això m'ho diu vostè? Va.. A la cel·la dormo fins les 20h quan m'avisen que ja queda sense efecte la detenció. Al sortir la sensació és agredolça. M'abraço als companys de les altres cel·les i saludo a la degana d'Economia i Sociologia de la UB, que ha vingut a rebre els seus estudiants. De sobte topo amb la meva tieta, que m'ha vist per la televisió i ha vingut a veure on estava. Pura causalitat. Es veu que el mosso al que li vaig dir que truqués a ma mare no se li va acudir venir a demanar-me un altre número quan ma mare li penjava el telèfon. Finalment, al veure que la manifestació de les 20h ja havia marxat de Plaça Universitat vaig anar a casa amb la meva mare per descansar, ja que al dia següent havia d'estar a punt per la manifestació contra la Llei d'Educació de Catalunya.

*****************

Sembla ser que la manifestació de les 20h fóu encara pitjor, però com no vaig poder ser-hi, deixo que llegiu les múltiples cròniques que trobareu als portals alternatius o al blog de la tancada al rectorat. Només cal dir que va haver-hi més de 80 ferits, la majoria d'ells periodistes i estudiants. A dia d'avui estic en llibertat amb càrrecs d'atemptat a l'autoritat i a l'espera d'una citació judicial.

Des d'aquest espai vull demanar la dimissió de Saura, Huguet, Ramírez i Moreso tots ells còmplices de la brutalitat policial i de l'entrada reiterada -i ja convertida en costum- dels mossos d'esquadra a les universitats públiques catalanes. Envio també una abraçada fraternal i solidària als companys de Mallorca i de Madrid que s'han concentrat en suport als estudiants desallotjats i que també han sofert la repressió policial, i per acabar vull enviar un missatge d'optimisme a totes i tot, especialment als companys del rectorat i dir-vos que sou collonuts, que sense el vostre treball la lluita contra Bolonya estaria agonitzant i que cal seguir treballant junts perquè professors, PAS i estudiants units fem força i aturarem Bolonya!