Elegía

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas,
y órganos mi dolor sin instrumentos,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler, me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano está rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes,
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero mirar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera,
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas
y tu sangre se irá a cada lado,
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas,
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández

Amor Particular - Lluis Llach

T'estimo des de la incredulitat del moment, des de la nostàlgia que em fa inevitablement tenir esperança, que em convida a no oblidar que hi ha molta vida, i en el futur un lloc per tots dos. El record dels teus petons és tan present que és imposible passar pàgina. Em quedo llegint les lletres de la nostra història, revivint moments impressionants dins la memòria. Presoner del record t'espero sense presa, sense pausa, sense por, sense certesa.

Itàlia lloa un aviador feixista que va bombardejar Barcelona durant la guerra

UN MOVIMENT D’ESQUERRES DE CIUTADANS ITALIANS INICIA UNA CAMPANYA DE PROTESTA

Al poble d’Arezzo, situat a la Toscana italiana, hi ha un memorial dedicat als militars italians que van caure en combat durant les dues guerres mundials a les quals va participar l’Estat italià. Entre els noms dels soldats aretins, i sota les paraules de Caduto in Spagna (caigut a Espanya), hi figura el de Vittorino Ceccherelli, que va fou condecorat amb la medalla d’or i membre de l’Aviazione Legionaria, cos d’expedició militar que sota les ordres de Mussolini va bombardejar la ciutat de Barcelona. El conjunt escultòric està, per més inri, situat a la l’entrada del Liceo Classico Francesco Petrarca. Per denunciar aquest fet, l’associació L’altra Italia, un moviment per l’esquerra de ciutadans italians que resideixen a Barcelona, ha engegat una campanya de recollida de signatures que adrecen a diverses autoritats catalanes.

Els bombardejos

Tot i que Vittorino Ceccherelli fou abatut en territori sevillà per foc aeri republicà, la seva pertinença a l’Aviazione Legionaria fa que no puguem passar per alt el paper decisiu que aquest cos va tenir a la Guerra Civil, a l’hora de fer arribar les tropes franquistes a la península al començament de la guerra i d’aterrir la població civil mitjançant els bombardejos al llarg de la mateixa. Els bombardejos que l’Estat feixista italià va dur a terme a Barcelona van servir de proves pilot on experimentar noves tècniques bèl·liques. Entre l’hivern de 1937 i el de 1939 van morir a Barcelona al voltant de 1800 persones, a causa de la caiguda de fins a 1900 bombes. Van ser especialment intensius els bombardejos dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 en que en intervals de tres hores i durant quaranta-una, l’aliat de Franco va llançar 12 atacs massius amb més de 44 tones de bombes. Els bombardejos de saturació, duts a terme per aviadors i mariners voluntaris i regulars, van matar a tot Catalunya més de 7000 morts, amb un únic objectiu: matar i aterrir civils. Cal recordar que no va haver-hi declaració de guerra per part de l’Estat italià, i que a més a més els seus efectius actuaven sense distintius de reconeixement.

El tracte del feixisme

Itàlia ha patit un canvi en el tracte del feixisme en els últims anys. Així doncs, del que significava una condemna del feixisme explícita s’ha passat a una condemna del totalitarisme. Això té conseqüències, ja que mentre abans el feixisme estava al codi penal, que castigava la salutació i la simbologia feixista, i era condemnat explícitament per la Constitució, ara només es condemna el totalitarisme, on s’hi inclouen el règim nazi i soviètic, tot excloent el feixisme italià que es considerat d’autoritarisme. Així ho demostra l’arribada a l’executiu italià de ministres neofeixistes. Per altra banda, cal destacar la postura de les institucions italianes a l’hora de defensar, protegir i condecorar les víctimes italianes alhora que no reconeix les víctimes que han suposat les atrocitats que ha comès l’exèrcit italià, que ha participat a múltiples conflictes bèl·lics com els d’Albània, Grècia, Llívia, Rússia o Etiòpia, on ha reconegut es van utilitzar armes químiques. “Al imaginari col·lectiu italià perviu la imatge de l’italià com a bona persona que va enganyada a la guerra”: així ho relata Rolando Guerra, membre de L’Altra Italia, que cita altres casos en que es commemora als feixistes. És el cas de l’aeroport de Comiso que du el nom de Vincenzo Magliocco, general d’aviació mort al Marroc l’any 1936, de la piscina municipal de l’Aquila, que du el nom d’Adelchi Serena, un dels secretaris del partit feixista o d’una plaça de Trieste que es va dedicar l’any passat a Mario Granbassi, propagandista feixista mort a la Guerra Civil.

Un insult a la memòria!

Amb la campanya que engega, l’associació L’Altra Italia vol reobrir el debat sobre la memòria històrica, que s’ha volgut tancar a alguns països, com és el cas de l’Estat espanyol, amb lleis de punt i final. Així doncs, pretenen que l’Estat italià presenti excuses i compensi les víctimes del feixisme. A més a més vol fer prendre partit les autoritats catalanes, a les que Rolando acusa d’haver fet “un pacte de silenci”, demanant-los que instin a les autoritats italianes competents a retirar el memorial en homenatge a l’aviador i a celebrar en el mateix lloc un acte de desgreuge envers les víctimes catalanes d’aquella agressió. Consideren que el manteniment de l’homenatge, amb concessió de medalla d’or inclosa “representaria un insult a la sensibilitat i a la memòria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya”. La carta, que s’envia a l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el president de la Generalitat, José Montilla, el vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod Rovira, i el conseller d’Interior, Joan Saura, es pot llegir a: http://diverso-fuori.blogspot.com i es pot signar enviant un correu electrònic amb nom, professió i residència a l’adreça ARantifascista@gmail.com.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº 153

Sexe, mentides i fotografies robades

La majoria de les opinions que apareixen sobre la prostitució provenen de comerciants, polítics i policies.

L’1 de setembre apareixien a El País unes fotografies fetes per Edu Bayer on s’hi veien prostitutes d’origen africà treballant a les porxades del mercat de Sant Josep de la Boqueria. Sota el títol “Un prostíbul a l’aire lliure”, el diari generalitza una situació molt particular i minoritària que es dona degut a la situació de precarietat extrema en que es troben les prostitutes, que foren expulsades dels meublés i pensions on treballaven i obre una disputa mediàtica i política a partir d’una situació manipulada. Des d’aquest setmanari volem analitzar i denunciar l’onada repressora que s’ha aixecat des dels mitjans de comunicació i les institucions contra les treballadores sexuals. Des del mateix diari El País, però també des d’altres mass media com El Periódico o La Vanguardia, o mitjans audiovisuals com Antena3 s’han llençat atacs racistes i sexistes que no han tingut en cap cas presents la posició, la condició, els drets i l’opinió de les treballadores sexuals.

Invisibles

El paper que han jugat els mass media s’ha significat per la seva capacitat per recollir testimonis, i fer-ne una selecció interessada per tal de manipular la realitat. Així doncs, hem vist com dia rere dia obrien amb portades amb fotografies de dones practicant sexe, burlant el control policial o persuadint els turistes, i omplien les seves pàgines amb testimonis diversos, cap d’ells d’una prostituta. La majoria de testimonis són queixes de comerciants que diuen que han de renunciar a beneficis per culpa de les prostitutes i han de netejar de preservatius les parades del mercat amb aigua i lleixiu, pel que opten per la instal·lació de càmeres de seguretat i més il·luminació als punts negres. Recull també testimonis de diversos cossos policials que es lamenten de la falta de legislació en aquest àmbit que els impedeix actuar amb contundència, però sobretot amb congruència i coordinació amb els demés cossos de seguretat; testimonis de les institucions que es lamenten igualment de la invasió de competències entre administracions, per justificar la inacció i la incompetència en la matèria; testimonis dels partits polítics, que intercanvien àmpliament retrets i es reparteixen les culpes equitativament, alhora que demanen més policia, millor aplicació de l’ordenança de civisme i més mà dura per tal de poder dignificar l’espai públic; per últim, testimonis d’urbanistes, que intervenen al debat aportant solucions arquitectòniques i lumíniques, així com d’intel·lectuals i experts diversos que aporten llum sobre el tema. Però, on queden les aportacions, opinions i punts de vista de les treballadores sexuals, protagonistes del conflicte? La seva invisibilitat als mitjans fa pensar sobre els motius i les intencions latents a la reaparició del debat sobre la prostitució. Les crítiques a l’ordenança del civisme del 2005 són constants. Tanmateix, en vés d’escoltar les alternatives que proposen les entitats i associacions de dones, els diaris es limiten a recollir les opinions dels comerciants, els polítics i la policia, la majoria de les quals van en un sentit: endurir la legislació, millorar la coordinació entre administracions per facilitar l’expulsió de les treballadores africanes i augmentar la seguretat amb més efectius policials i més càmeres de seguretat. Són comptats els casos en que es parla de regulació o de reobertura de locals o meublés.

Criminalització

Aquesta tesi es veu reforçada pel tracte que els mitjans han donat a les treballadores sexuals a l’hora de caracteritzar-les, donant d’elles un perfil criminal, digne d’un informe policial. Així doncs, associen de manera automàtica treballadora sexual a delicte, així com a inseguretat, robatoris o tràfic de drogues. Les caracteritzen com a persones violentes que no només es prostitueixen sinó que a més a més roben els clients –tot convertint el client en víctima de la prostituta- i es barallen entre elles. Afirmen que actuen amb un grau de violència mai vist, i a més a més porten al barri condicions d’insalubritat i falta d’higiene. Tracten un cop i un altre les treballadores subsaharianes d’agressives i afirmen que són un autèntic problema pel barri del Raval, i un llast per a la imatge de Barcelona com a capital turística. A la majoria dels articles se les cita al costat de rodamóns, drogoaddictes i carteristes, per lligar inseguretat i delinqüència a prostitució.

Discriminació

La criminalització que aquestes caracteritzacions suposen, fa que puguem parlar de cinc tipus de discriminació que els mitjans estan acollint a les seves pàgines. En primer lloc, la discriminació econòmica i social. Mentre en tots els diaris hem vist com es desqualificava la professió, són comptats els articles que aprofundeixen sobre la naturalesa de les màfies explotadores, les seves maneres d’actuar i la seva responsabilitat en el conflicte. La majoria de les al·lusions venen per part de les entitats de dones que han estat consultades, que les posen en l’origen del problema juntament amb l’ordenança del civisme. Alguns mitjans afirmen que les treballadores subsaharianes ho fan per voluntat pròpia, i diuen que no es troben en cap situació d’explotació. En segon lloc, la discriminació sexista. Totes les càmeres i periodistes han apuntat les dones prostitutes com a culpables de la degradació del barri del Raval i de la imatge de Barcelona com a capital moderna, mentre que han obviat mirant cap a una altra banda els casos, que els hi ha, de prostitució masculina. En tercer lloc, parlem de dos tipus de discriminació racista. Primer, la discriminació entre prostitutes. L’ofensiva s’ha forjat, en gran part, contra un col·lectiu determinat: les treballadores africanes, mentre que les treballadores de l’est o les russes no han aparegut enlloc. Segon, la discriminació entre prostitutes, en tant que immigrants, i comerciants i veïns, en tant que autòctons. Els mitjans s’han omplert com ja hem dit abans, de testimonis de gent del barri d’avançada edat, que a més a més de criticar la prostitució, critica l’arribada d’immigrants dels últims anys i l’associa a la delinqüència com els furts i el tràfic de drogues. Per últim, la discriminació de gènere. L’estigmatització de la prostitució es converteix en un element de control sobre les dones no prostitutes, així com de les dones que reclamen l’autonomia de decisió sobre el propi cos.

Irresponsabilitat

El tractament que els mitjans han donat al tema de la prostitució al Barri del Raval, i l’especial fixació en la prostitució exercida per dones immigrants, té una influència fortíssima en la mentalitat de la població, major que altres temes, ja que es tracta d’un tema tabú. Cal denunciar, en aquest sentit, dos aspectes. En primer terme, la irresponsabilitat amb la que actuen els mitjans de comunicació de masses, que amb la pretesa intenció de protegir les treballadores sexuals actuen en la seva contra, ja que tractant la prostitució com a delicte l’únic que fan és deixar les treballadores en situació de fragilitat a l’hora de denunciar els explotadors. Per altra banda la influència que aquests tenen sobre els valors, les actituds i la ideologia de la població, que tot i acceptar més o menys l’activitat sexual i la comercialització de tot tipus d’activitat, no accepten la combinació de totes dues activitats en el que constitueix un atac a l’autonomia de decisió de la dona i l’alliberament d’aquesta dels rols patriarcals.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº 152

Tiene los ojos redondos y grandes,
la frente despejada, lisa, llana.
La nariz se curva como la melena
ingenua de una adolescente.
La boca es bella: sonrisa inmensa.
Dientes alineados, trocitos de luna.
De labios pequeños, pero carnosos:
atractiva gominola.
La barbilla es como una gran miga
de pan abudantemente redondeada.
La mejilla, casi siempre enrojecida,
le da forma a la cara y, desde unas
cejas perfectamente perfiladas,
hasta las dulces comisuras,
se desploman firmes pero
espesas, espesas como la miel.
Presidiéndola, majestuosa,
naufragando en la piel: un lunar.
La voz es tan dulce como su cuello,
Hecha de horchata, derrama las letras,
mientras baila su rostro al compás.
De sus orejas, pequeñas,
se cuelgan siempren mágicos objetos.
La elegancia y la belleza, como hiedra,
devoran su cuerpo.
Es una chica humilde, sencilla y tiene
un sueño más grande que ella: ser feliz.

Els cabells, amb la quietud, semblen l'or
que vessa com un café desafortunat
mentre els llavis, en solitud, són el cor
que crema. No surt gaire ben parat
qui mira: s'ha cremat mentre
observaba l'arribada de l'amor.

La mirada, enmig del rostre,
és la troballa presumida d'un tresor
mentre la galta, vermellosa, és un postre
ple d'olor. S'ha atansat impertèrrit,
gens nerviós: classes eternes d'anatomia
que de nit el fan més fort.

Du safates plenes d'harmonies.
Desvetlla els somnis quan tot és fosc.
Brandara com una espasa la melodia
del viatje ple d'ànsia pel seu bosc.
I quan sigui dins el cos: digues fruita.
Sentiràs l'alè suat com es delita.

Esbufecs, alenades, cops de vent.
Mossegades, fusa inèdita, no hi ha gent.
Xiscles, i la tremolor de les cames m'empeny.
Per la ruta original toco el cel corrent.

Se fuga de los instantes para crear un instante fugaz

In the lap of the gods - Queen

Em ve de gust prendre una cervesa al falset de Freddie Mercury.

Oj

Me entristece brutalmente tu pasotismo, tu falsa resignación. Lo quieres todo ahora y ya. La vida no te la van a servir en bandeja ni mucho menos, y ella no se va a amoldar a ti, tu te tienes que amoldar a ella, sin dejar de ser tu. Dices que eres, y que por ser, te conviertes en un ente inamovible, sin capacidad de mutar y evolucionar, de romper y transgredir, de convertirte y recoger aquellos frutos, de los cuales con anterioridad plantaste semillas. Los beneficios se recogen mañana no hoy, las inversiones se hacen hoy no mañana. Es el curso de la vida. Hoy apuestas, mañana ganas o pierdes. Si ganas: disfruta, piensa y saboréalo. Cuando acabes la tarea mira si puedes volver a apostar y si es así, hazlo. Si pierdes piensa por qué, qué papel juega el azar, qué papel juegas tu. Aprende y recoge tus errores, no los olvides. Llena de magia los instantes, y siendo tu y tu experiencia, conocerás tus puntos débiles y tus puntos fuertes. Entonces, vuelve a apostar, y ganarás con total seguridad. No esperes a que te den las cosas, tómalas. No esperes que apuesten por ti, apuesta tu misma. Si ves que con esto no es suficiente, y que el azar y la suerte destrozan tu ilusión, coge la vida, bátela bien fuerte, y reinvéntala a tu gusto y apetencia. Se, y siendo, vive, lucha, esfuérzate sin pensar en el mañana inmediato. Piensa en el ayer, en el hoy y en jamás, en el siempre. Coge el tal vez y lo llenas de ambición, confía que será.

Amo tanto la vida - Ismael Serrano

En un segundo tu sonrisa me devolverá lo que diez días de su ausencia me han quitado.

Necesito la miel de tu cuerpo corriendo sobre mis manos. Necesito tu tacto. Tu no el mío. No te gusta que te toque, no te gusta tocarme. Al fin y al cabo, se que no es el problema más importante, pero siento que sin este factor, tan simple, no estoy completo. Mi piel es un cielo nublado si tu no estás en ella. Te enfadas porque me entristezco si echo de menos tu tacto. Puedo entenderte. Tu no me puedes entender. Éste es el problema más importante.

Turnedo - Iván Ferreiro

Espigón con espinas

Traducción de Espigó amb espines

Espero sentado en la arena a que venga la luna
y me empape de aceite color de verano calmado.
Sosiego en el cuerpo perfumado de noche, pequeño.
Antártica sonrisa que duerme en el vientre eterno
mientras viene a por mi el amor, el amor,
un amor inacabado.

La estima cercana hace que recupere el sentido
y renueve las fuerzas, caballo de algodón y aliento.
Repica con los dedos la ola que vuelve
y me llena de espuma ensayando la mañana.
Ojos cerrados y de nuevo íntima prisión
que sazona al espíritu que rezuma de miel.

Acércame el amor, un amor lleno y sereno,
y cuando escupa el aceite de luna oculta el miedo.
Arrímate, siente como se funden los cuerpos
y se deshace el pudor en orgásmicas piezas.
Enjuga el pasado en los arbustos y mira
como quema la vida a su paso por los dos.

Salgo a la calle y veo cemento,
Prados poblados de cementerios
En qué el asfalto es la pócima
De millones de personas
Que no saben a quién aniquilar.

Aparco en doble fila la soberbia
y disfrazado de nube gris
disfruto sentado de un verano
que aún no ha visto llover.
No han limpiado las calles.

Contengo con esfuerzo el vómito
Y no saludo a ningún desconocido.
Acuchillo sin reparo los silencios,
Y abrasado por el reflejo del sol,
Mato mil horas que se apoyan en mi reloj.

Quisiera poder volver a nacer,
Inventar yo los fonemas de su voz.
Elegir qué es lo antiguo y qué lo nuevo.
Conocer desde el principio su muslo,
Y amarlo como un golpe de calor.

Me envuelvo de maná en sus ojos
Marrones, casi eternamente azul
Lleno de confusión mi calma,
Y veo por las olas, pasar su amor
En ruinas, de hace mucho tiempo ya.

He vuelto a esperar, a verter nuevos
Esfuerzos. Para apagar mi luto,
Para poder sobrevivir, y tal vez,
Si pasara un cometa, a vivir,
Borrando mientras tanto cualquier desecho.

Tras sintácticas construcciones estelares,
Podríamos dormir, y ser felices.
Cultivar existiendo la existencia,
apresurando lentamente nuestro andar y
Experimentar del cielo la comprensión.

Allí, detrás de la estrella polar conocer
Un sentimiento parecido a un precipicio.
Allí, detrás del mar lunar no conocido,
Una posibilidad remota de llorar,
Y después de la tormenta: hallar en ti todo.

Como una flor de mayo: tu mejilla.
Como pequeñas callejuelas, tus dientes
Que intentan evitar la entrada de
Mi lengua que obedeciendo a mi cerebro,
Irreverente, quiere violar las horas.

No conozco ni leyes, ni críticas,
Y pienso dar palabras, voces a tu oreja,
Hasta que llene mil calendarios.
¿Te imaginas ver nacer, inaugurar generaciones?
De momento, solo letra.

L'Ajuntament de Barcelona permet que el Barça s'enriqueixi a costa d'un sòl destinat a equipaments

El moviment veïnal aposta per incrementar les protestes contra l'acord

El 28 de juliol es segellà l’acord entre PSC i CiU per tancar la requalificació del Miniestadi, sense el suport de PP i ICV-EUiA i amb ERC a l’espera que es recullin a l’acord les seves peticions. Mentrestant, el Barça es frega les mans pensant amb els beneficis que li revertirà l’operació i els veïns preparen mobilitzacions contundents contra un projecte que s’ha fet a les seves esquenes i que consideren un gran pelotazo urbanístic, i no descarten emprendre accions legals.

Corria l’any 1976 quan es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM) amb criteris de previsió de dotacions públiques de l’any 1954, és a dir de plena dictadura. Aleshores qualsevol manifestació pels equipaments públics al barri de les Corts era durament reprimida. El PGM es va gestar (en el periode 1954-76) per mercaders, grans propietaris del sòl, al marge de qualsevol agent social democràtic –fins al punt que Joan Antoni Solans, director i redactor del pla, havia de fer de guardià dels plànols per evitar modificacions d’amagat-. Des de les entitats veïnals es preservava el caliu de la lluita per un barri més digne, i el pensament polític i els partits naixents hi tenien allà les seves bases. Va ser en aquest context post-franquista en que segons els veïns, es va aconseguir un pla de mínims que garantia la planificació de la construcció sobre el territori, reconeixent diferents espais on s’organitzava la vida quotidiana de veïns i veïnes: equipaments públics, zones residencials i zona verda.

L’Ajuntament del PSC però, no va trigar gaire en adoptar una política de possibilisme, amb el beneplàcit de la Generalitat dirigida per CiU. Es va imposar la política dels intercanvis de terrenys edificables a canvi de solars on poder construir equipaments públics, justificant que arrel de la manca de diners era l’única manera d’aconseguir sòl. Aquesta manera d’obtenir sòl ha esdevingut un hàbit sense límits, que no ha deixat d’engreixar les plusvàlues. “Una paròdia, on queda caricaturitzat el PGM, el paradigma de la qual és el pelotazo del miniestadi”- així de gràfic ho relaten n’Adela i en Pedro, dos veïns del barri de Les Corts de Barcelona.

El 60% a preu de mercat
Els veïns denuncien que les compensacions que ofereix el Barça a canvi de la requalificació són 7,5 hectàrees de terreny a Montcada i Reixac, on s’hi construiran equipaments. L’operació deixarà 112.000 metres quadrats de sòl edificable, dels quals el Barça cedirà a l’Ajuntament el 40% i se’n quedarà el 60% restant, que vendrà a preu de mercat. El barri de Les Corts i la ciutat es quedaran així sense una reserva d’equipaments. El Pla d’Equipaments actual està calculat segons necessitats del 2001, de manera que l’augment de població i, ara, la construcció de nous habitatges farà que l’àrea, que ja patia un dèficit important, multipliqui el dèficit en equipaments públics. Els veïns clamen per les seves necessitats educatives, sanitàries i d’oci i cura per la gent gran, que diuen “queden insuficientment contemplades a l’actual proposta”.

Sense inversor conegut
Darrera d’aquesta operació hi ha moltes ombres sobre les quals els veïns volen posar-hi llum. No entenen com el president del FC Barcelona, Joan Laporta, que deixa la presidència del club d’aquí a deu mesos, rep l’herència d’una operació d’aquestes dimensions, i a més a més, sent suposadament un personatge de l’àmbit esportiu, pot titllar de covards l’Ajuntament, la Generalitat i el mateix alcalde Hereu, i a més a més ésser escoltat. Hi ha diverses hipòtesi, cap d’elles amb garanties de ser certa, que apunten a la intenció de Laporta de tenir cert continuisme al Barça per seguir sucant-hi pà, a l’existència de diner negre amagat, o a la presència d’algun magnat àrab disposat a desembutxacar quantitats desorbitades. Tot especulacions a dia d’avui, però l’actual situació financera i de les immobiliàries del barri, que és del tot insostenible per poder aixecar un projecte d’aquestes dimensions, obren les portes al dubte. Laporta, tanmateix, és conegut per d’altres requalificacions, com la de la zona agrícola de Can Trabal, a l’Hospitalet de Llobregat.

El Barça necessita ingressos
La transformació del Camp Nou compta amb un pressupost inicial de 250 milions d’euros, i l’arquitecte Norman Foster té la fama de duplicar els pressupostos a mesura que avancen les obres. Foster ja hauria demanat un ingrés per començar a treballar en el Camp Nou, a banda que el projecte s'hauria d’haver conclós el maig del 2008. L’actual situació esportiva del club, que acaba de guanyar tres copes, permet a Laporta treure pit, després que la moció de censura del curs passat, la situació financera, i el paper de CiU a l’oposició hagin retrasat la requalificació.

CiU a la junta del Barça
No menys important és el paper que hi juguen els partits del consistori barceloní. Els estrategues han jugat les seves fitxes. El PSC creu que l’operació permetrà dotar la figura d’Hereu de personalitat pròpia, ja que compta amb un perfil massa executiu. A l’oposició, CiU, té la directiva plena de quadres de la formació i s'entreveu que Laporta podria jubilar Trias com a alcaldable per al 2011. ERC juga un paper secundari, tot i assegurar tenir intencions de convertir Les Corts en ecobarri. A l’oposició al pla: el PP, que no veu la possibilitat d’obtenir votants i que no es posiciona a favor dels veïns, i ICV-EUiA, que tot i mantenir-se a l'equip de govern, segons el moviment veïnal ha estat la única formació coherent amb el seu programa i sensata amb les veus del veïnat. La fermesa de la formació ha forçat Hereu a buscar el suport en Xavier Trias.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº149 del 29 de juliol de 2009

Hereu i Laporta arriben a un acord per la requalificació dels terrenys del miniestadi

Els veïns qualifiquen l’operació de pelotazo urbanístic i preparen mobilitzacions

Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, i Joan Laporta, president del F.C.Barcelona, han arribat, segons diverses fonts, a un acord per la requalificació dels terrenys de l’entorn de les instalacions deportives, amb el Miniestadi com a indret clau.
El FC Barcelona porta des de 1997, amb l’aparició del pla Barça 2000, intentant treure profit d’aquests terrenys, després que convoqués un concurs per reformar l’estadi del Camp Nou, i necesitava dur aquest acord a l’Assemblea de Compromisaris que el club celebrarà el pròxim agost. El PSC, partit d’Hereu, és conscient de l’oposició dels veins i d’ICV, i té presa per aprovar la requalificació quan abans millor, i així tenir temps per refredar els ànims abans dels comicis municipals de 2011. Així doncs, Hereu s’ha afanyat a entrevistar-se amb Trias, cap de l’oposició de CIU, per buscar suport en una hipotètica aprovació del pla aquest divendres o en un futur no gaire llunyà.
CIU ha demanat a l’alcalde, per signar l’acord, que al pla no només aparegui la reordenació, sinó la data de posada en marxa dels serveis que s’hi allotjaran, que seran educatius i sanitaris, i que per tant requeriran la intervenció de la Generalitat en la calendarització.
La FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), ha mostrat el seu rebuig contundent a les intencions del consistori i han denunciat que l’ajuntament dugui la tranformació de la ciutat a cop de titular i sense escoltar el veïnat. Denuncien així mateix la hipocresia de l’alcalde, que diuen: “es gastarà un milió d’euros en què participem en la Diagonal, i la participació en la requalificació del Miniestadi brilla per la seva absència”. Una actitud que creuen que “no és de rebut i ni tan sols acceptable”. Els veïns asseguren que es tracta d’una operació clarament especulativa que liquidarà l’escás patrimoni de sòl d’equipaments que queda a la ciutat de Barcelona.
Hereu ja va afirmar el passat gener que el pla de requalificació s’aprovaria abans que acabés l’any, i que aquest inclouria habitatge tot i l’oposició dels veins. El procés implicarà modificar el Pla General Metropolità. Les seves paraules van ser: “La zona del Miniestadi està caracteritzada per enormes pastilles tancades hermèticament. El projecte, per tant, és absolutament necessari. El farem a la manera barcelonina: fent-ho amb totes les compensacions i respectant les regles del joc”. L’alcalde va afirmar també que hi volia construir, a part d’habitatges nous, locals i una nova vialitat.
Sembla que l’executiu barceloní no té intenció d’escoltar les demandes dels veïns, que parlen de pelotazo urbanístic. Potser no van equivocats ja que l’alcalde va qualificar de “gran reforma urbanística” la reordenació dels terrenys del miniestadi, a la mateixa entrevista que va instar als grups municipals a acutar amb “valentia i responsabilitat”.
CIU, la part necessària per l’aprovació del pla, ha remarcat que la requalificació no es podrà dur a terme inmediatament donada l’actual situació econòmica de la ciutat i del món de la construcció.
La FAVB, que va convocar una roda de premsa dijous passat per deixar clara la seva postura, es va reunir en junta, al igual que l’Associació de Veïns de les Corts, aquest dilluns. Totes dues entitats han programat talls de trànsit per dimecres 22 de juliol, així com una manifestació davant la possibilitat d’una inminent aprovació divendres 24 al consistori barceloní.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº148 del 22 de juliol de 2009

Garganté i Mercader guanyen la demanda interposada contra la direcció de TMB

No hauran de complir la sanció que els suspenia de feina i sou 4 mesos per defensar un company

Saturnino Mercader, president del Comité d’Empresa d’autobusos de TMB i Josep Garganté, portaveu dels treballadors durant les mobilitzacions dels 2 dies, han guanyat el judici contra la Direcció de TMB per la sanció de 4 mesos de feina i sou que se’ls va imposar per denunciar públicament la provocació d’un directiu i dos comandaments a un treballador.
Finalment, el Jutjat Social nº 15 ha declarat nula la sanció que l’empresa va notificar per carta a ambdós treballadors, alegant que havien comés infraccions laborals.
El novembre del 2008 al butlletí Utopia i realitat que edita la CGT de Transports de Barcelona apareixia en portada: “La CGT saca a la luz la grabación de un caso de Abuso de autoridad”. En aquest, la secció sindical denunciava que un conductor de la cotxera de Ponent va ser víctima d’un cas d’abús d’autoritat elaborat per diversos comandaments de l’empresa el dia 22 de juliol de 2008, que va acabar amb un expedient disciplinari i 15 dies de suspensió de feina i sou. Referint-se a un grabació penjada a Internet i que es pot escoltar a http://acosolaboralentmb2.podbean.com/, denunciaven que la Direcció de TMB no dubta a l’hora d’utilitzar la mala fe i la provocació per tal de sancionar a un conductor.

Els fets
Ramírez, un dels comandaments, va veure el 22 de juliol de 2008 que a un autobús el conductor del qual era absent, hi havia una bicicleta. Ramírez no va esperar el regrés del conductor, sinó que va avisar els seus caps a l’hora que va deixar el telèfon obert perquè escoltesin la conversació amb el conductor, que ja tornava. Al tornar li va ordenar que traiés la bicicleta –a tot això, un passatger, veient els modals del comandament, li diu “chulo”- . Davant la negativa del conductor, Ramírez va ordenar-li que abandonés l’autobús. Després d’una hora d’ordres i contraordres, el comandament ordena al conductor que regresi al lloc de treball: la conducció d’una línia 63 que ja havia trencat la freqüència de pas. Quan el conductor reprén la marxa, amb la bicicleta que el conductor necessita per desplaçars-se dins l’autobús, els comandaments José Fernández Martínez, cap de grup operatiu de la línia, Francisco José Ramírez Muñoz i Eduardo Haro Fraga, comandaments d’explotació, inicien una conversa on Fernández incita a Haro a provocar el conductor: “feu-lo entrar a sac per afegir-li més dades a l’expedient que ja se li farà d’entrada”.
Casado, el conductor, ha complert la sanció. Fonts de CGT denuncien el paper que va tenir Martínez, secretari general d’UGT a autobusos, que va recomanar al conductor reconéixer haver insultat el comandament Ramírez. Aquest fet va facilitar la imposició de la sanció.
El 6 de novembre, Garganté i Mercader, participen a una roda de premsa per donar a conèixer la grabació. L’aparició de la mateixa a mitjans com El Mundo, El Punt i a publicacions d’agències com EFE o Europa Press, on apareixien trosos transcrits i els noms dels comandaments, va alertar la direcció de TMB, que va veure com aquest fet podia desprestigiar la seva imatge. Així, va iniciar el contenciós alegant que la publicació de la conversació només s’havia pogut produir mitjançant la sustracció ilegal de les grabacions, i reconeixent que, tot i que Garganté i Mercader no eren responsables de la sustracció, sí ho eren, al igual que la seva secció sindical, de la difusió pública. Aquesta, diu TMB, ha malmés la imatge de l’empresa i dels comandaments i a més a més ha posat en perill la seva seguretat. L’empresa assegura que un d’ells ha rebut amenaces telefòniques.
Els treballadors expedientats, i que ara han guanyat el judici després de demandar l’empresa, van afirmar que aquests expedients, de dur-se a terme, significarien una afectació greu als seus drets fonamentals a la llibertat sindical, a la igualtat i no discriminació i a la llibertat d’expressió. L’empresa negà cap de les tres violacions de drets i es reafirmà en que la conducta de Garganté i Mercader va ser inadmisible ja que trenca la bona fe contractual i quebranta altres drets d’altres treballadors. El jutge, tot i que desestima que la sanció suposés la vulneració dels drets abans esmentats, ha fallat la nulitat de la sanció que TMB va imposar a Garganté i Mercader.

La lluita pels 2 dies
La lluita dels conductors d’autobusos de TMB per descansar 2 dies setmanals s’ha erigit com un dels referents pels moviments socials dels últims anys. Des del 21 de novembre de 2007, dia de la primera aturada d’autobosus, fins al dia d’avui, els treballadors han aixecat una lluita que ha assolit grans victòries, com la negociació d’un conveni que contempli els 2 dies de descans setmanal, però que també ha patit la repressió per part de l’empresa. Són molts els conductors i conductores que han rebut sancions, expedients i pressions per part de la direcció. L’atac directe en forma d’expedient que han patit Garganté i Mercader, tots dos cares visibles de la lluita al ser el president del comité d’empresa i el portaveu dels treballadors, és una mostra del plantejament de la direcció de TMB a l’hora d’advocar per la repressió en lloc d’escoltar les demandes de les treballadores i treballadors de TMB després de més d’un any i mig de lluita.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº147 del 15 de juliol de 2009

La LEC s’aprova de la mà de CIU, PSC i ERC, amb el rebuig frontal dels sindicats.

L’aprovació, que ha dividit el tripartit, es produeix després de tres vagues de professors.

Dimecres passat es va aprovar al Parlament la Llei d’Educació de Catalunya amb els vots a favor de PSC, CIU, ERC i ICV-EUiA-que va votar en contra d’alguns títols com el IV i el XII referents al Servei Educatiu de Catalunya i el finançament d’escoles privades que es financen amb fons públics- i el vot en contra del PP i Ciutadans –que rebutja la gran majoria d’articles de la llei-.
La LEC, que ha dividit el tripartit, ha estat aprovada gràcies a l’acord entre PSC i CIU que arribaren a un acord estable en matèria educativa per evitar canvis constants en la legislació d’aquesta matèria cada cop que hi hagi un canvi de color a l’executiu. Tanmateix, la llei ha unit els sindicats de mestres i estudiants en una oposició frontal a una llei que asseguren que “no aporta cap millora al nostre sistema educatiu”.
El procés que ha dut fins a la LEC començà amb la signatura del Pacte Nacional per l’Educació, que ja creà dissentiment al deixar fora d’aquest el sindicats alternatius, entre ells USTEC –el majoritari- i CGT, que denunciaven que el Pacte no resolia l’actual situació d’escolarització diferenciada per classe social i origen cultural. Així doncs la creació de consens que havia de suposar la discusió i aprovació de la llei no ha estat tal, ans al contrari, ha provocat el rebuig total o parcial dels sindicats que han convocat més de tres vagues, concentracions i altres protestes a més de dur a debat social l’actual situació de l’educació pública.

Una llei polèmica
La llei planteja un model obert, que deixa en mans del desplegament molts aspectes. La llei crea una xarxa única d’escoles amb mateixos drets i obligacions sota el nom de Servei d’Educació de Catalunya –i no Servei Públic Educatiu com reclamaven els sindicats-, fixa un percentatge màxim d’immigrants escolaritzats per centre, amplia la possibilitat d’estendre els concerts a Batxillerat i FP i no exclou que centres privats que segreguen alumnes per sexe rebin fons públics. La llei preveu l’escolarització mixta només com a opció preferent i no d’obligat compliment. Aquest punt ha generat controvèrsia i ha fet que ICV es desmarqui del vot favorable, tot i haver donat el vot favorable a la Lei Orgánica de Educación (LOE) que ja preveia no penalitzar els centres que separesin nenes i nens. La llei blinda el català com a llengua vehicular als centres i elimina l’obligatorietat de la tercera hora de castellà –la qual cosa ha fet que PP i Ciutadans reiterin el rebuig a la llei-. Un dels punts que ha generat més malestar és el canvi de model de gestió dels centres. Amb el nou model s’impulsa l’autonomia de centres basada en la diferenciació d’aquests segons els resultats escolars i un model de gestió empresarial que dota l’equip directiu de la possibilitat de seleccionar, avaluar i nomenar el professorat, cosa que atorga més autoritat a la direcció en detriment del règim assembleari de direcció dels centres. Així, hem pogut sentir com Irene Rigau, diputada de CIU al Parlament afirmava que “s’ha de substituir la participació per l’autoritat a les aules, després que la participació substituís l’autoritarisme” als Matins de TV3. La llei preveu, en aquest sentit, un model d’avaluació punitiva i d’increments retributius al professorat segons els resultats que obtinguin.

Oposició dels sindicats
El sindicat majoritari USTEC diu que “lamenta profundament que un govern, pretesament d’esquerres, aprovi una llei que va en contra de l’educació pública i a favor de la seva privatització. Així mateix reconeix que les mobilitzacions han servit per frenar alguns aspectes negatius de la llei, i que per tant es comprometen a seguir lluitant per un desenvolupament que no perjudiqui l’ensenyament públic. Per la seva part, CGT-Ensenyament ha demanat als grups parlamentaris que escoltin la veu de la majoria del professorat i no donin el vist-i-plau a una LEC que segons el sindicat “suposarà el final d’un model d’escola pública integradora , cohesionada, laica i de qualitat”.
Per una altra banda, altres sis sindicats i entitats signants del Pacte Nacional per l’Eduació, s’han desmarcat i no han donat suport a la LEC. Aquestes són l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC), l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC), la Federació d’Associacions de Pares d’Educació Secundària (FAPAES), el Moviment de Renovació Pedagòcia (MRP), CCOO i UGT. Consideren que algunes de les seves demandes no han quedat satisfetes a la versió final de la llei i que aquesta trenca amb el consens del Pacte Nacional per l’Educació, ja que trenca amb l’escolarització de l’alumnat independenment de la seva condició socio-econòmica o cultural i no preveu una oferta pública suficient.
El desplegament de la Llei no estarà exempt de conflicte a la comunitat educativa. Que l’execució de la LEC depengui d’uns professors que s’hi oposen frontalment fa preveure que l’aprovació de la llei no acabarà amb l’enfrontament entre administració i comunitat educativa.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº146 del 8 de juliol de 2009

Niebla del riachuelo - Bebo&Cigala

Si tuviera que salvar tres estilos de música serían el tango, el bolero y la música clásica. Con ellos basta para saber qué es la vida, qué es la muerte, qué es el amor y el desamor. Las partituras hablan con claridad, sin complejos y nos devuelven a la nostalgia, al polvo de un tocador o al baile mustio que se pierde en un laberinto. Sus notas me devuelven el soplo de algún amor que fracasó hace algún siglo, me trae angustias, golpes de rabia, pasos adelante, miedos. La voz quebradiza de esos hombres con barba y voz rota por el tabaco que retumban en la mente de todos. Nos llevan a las callejuelas donde ensayan los cantautores, a las tabernas que pueblas las almas sin cuerpo donde agarrarse, a los abanicos rotos por un gesto travieso.

A mi los tangos me recuerdan a mi abuela. Los escuchaba cerrando los ojos, bailándolos con las cejas, relajando los labios, apoyando la tez blanquecina en las uñas perfiladas por el paso del tiempo. Los boleros me hacen imaginar a mi abuelo paseando por su juventud. Logro solo con cerrar los ojos oír su voz temblorosa entonando alguna estrofa de amor, de vida, de pena. Y me muero de ganas de abrazarlo contra mi y mecerlo en un sencillo baile. Sus llagas me duelen, y me sangran cuando lloro. Pero me consuela su fuerza y su firmeza, su consejo, su voz acompañada por una mano con pocos pelos llevándome por el hombro hacia un lado y hacia el otro. Una risa satírica, un dedo apuntando a todo el que se ríe a su vera, me traen de nuevo una sonrisa de amor. La música clásica me trae inmediatamente a mi padre. Impoluto. Perfecto. Reconstituye en mi ser todo lo que su marcha hace caer. Cinco. Cinco canciones me bastan para conocerlo todo. Él lo sabía, y cuando estábamos en el hospital me hacía sacar el ordenador, y me daba órdenes firmes. Dudaba en algún título, pero al final con cuatro referencias compartidas acabábamos por encontrar la correcta. Abría los ojos rápido y con la oreja atenta, dibujaba una media sonrisa. Miraba al techo, y sin querer alguna lágrima escapaba de sus ojos. Yo con él, sentía impotencia, rabia, pero enseguida los dos recuperábamos la esperanza. Le cogía fuerte la mano, se la besaba, y ante su mirada sorprendida, me disponía a buscar otra que nos llevara juntos a sentir cosas inmensas. Hacíamos broma, imaginábamos situaciones y con un hostia puta en voz baja se admiraba de la belleza de según qué composiciones. La música clásica lo despidió, y lo llevó a la eternidad, la eternidad de nuestro recuerdo. Nuestras lágrimas no lo olvidan. Pronto, confío, se convertirán en sonrisas que nos harán vivir de nuevo con él.

Belle - Notre Dame de Paris

Sento cremant la contradicció i el dolor. Sento cremant la culpa i la tranquil·litat. Sento cremant la incertesa, eterna. Sento el desig, la nostàlgia i una habitació que sempre ocuparàs. Jo, quasi puc viure dels records, de lo bells que són. Sento que el temps no curarà pas cap ferida. Algun dia et trobaré...

Unicornio - Silvio Rodríguez

Desde la esperanza lo miraba con los ojos llenos de miedo. Él arrugaba las cejas y la entonaba con voz bajita, dulce. La ponía en el coche a todo volumen, y yo cerraba los ojos. Pensaba en todo y lo negaba todo. Era fuerte y valiente, y estaba lleno de vida, y de amor, y de amistad. La entregaba toda, sin quedarse nada para él. Nos regalaba sus palabras, sus sonrisas, su mano incondicional. La carretera estaba oscura, no alcanzábamos a ver más allá de lo que los faros alumbraban, y todo estaba en normalidad. Íbamos al pueblo, me habían venido a buscar a la estación, íbamos de boda, la boda de su primo Óscar y su mujer, Núria. Estaba radiante, feliz, alegre porque iba a estar con todos nosotros, toda la familia. Iba a la boda del hijo de su tía su Francisca, de su madre Francisca. Iba a bailar con ella, a verla gritar, hablar sin parar, reir, ir de un lado para otro sin un segundo de descanso. Iba a ver a su tío Isabelo, que con tanto respeto admiraba y ayudaba en todo lo que pudiese. Y eso lo era todo para él: poder entregar su alma, su voz, su trabajo a los suyos para hacerlos felices. Y dando era feliz. Por eso ese trozo de viaje entre Albacete y el pueblo no lo olvidaré jamás, como tantos otros momentos que nos dió, repletos de él, repletos de generosidad. La canción que sonaba en el coche era ésta, y las dos palabras que por el retrovisor le vi entonar con los ojos llorosos fueron éstas: se fue...

Pròleg

Documental que han fet els companys de la facultat del Raval de tot un preciós any de lluita. Gràcies companys!

Si seco un llanto

58 i +

El 20 de novembre de 2008 milers estudiants preníem el hall de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, on s’hi troba el rectorat. El 18 de març de 2009 en sortíem desallotjats de manera violenta pels Mossos Esquadras que rebien ordres expresses del rector de la UB, Dídac Ramírez. Foren quatre messos d’ocupació en els quals férem d’un espai buit i gris, un espai ple de coneixement crític, diàleg, solidaritat i pintat pels colors de la rebel·lia i els somnis.

Després del temps invertit, dels vincles que hem teixit amb la societat i dels múltiples actes de complicitat, després d’aquest any d’intensa lluita, hem arribat a port de ningú. Les nostres reivindicacions han quedat en paper mullat i veiem com les institucions no només no escolten les nostres veus que reclamen la celebració d’un referèndum de la comunitat universitària vinculant o l’obertura d’un ampli debat social sobre el model d’ensenyament superior, sinó que a més es reafirma amb més repressió. I diem més perquè ha estat una constant en la lluita contra la privatització de la universitat: expedients, expulsions, denúncies i pressions han estat el pa de cada dia. És així, entre discursos eloqüents, demagogues consideracions i interessos econòmics, com ens trobem. Tanmateix, i tot i l’horitzó confús, som conscients de que la lluita no s’atura en aquest punt. No dubtem de les nostres capacitats i sabem que la nostra lluita no ha estat en va.

58 i més. En el transcurs del brutal dimecres 18 de març els Mossos d’Esquadra van desallotjar 53 persones, van detenir 6 i en van ferir més de 200. 58 i + constitueix un nou símbol que volem prendre amb força. És el símbol de l’acció, de la unió, de la defensa de la dignitat de la lluita per la universitat pública. El símbol que vol deixar clar que no farem ni un pas enrera.

Si ocupar una universitat pública en protesta per l’aplicació impositiva d’una reforma privatitzadora és un delicte, llavors som culpables. Si desobeir i posar resistència quan, sense cap diàleg previ, les autoritats venen a treure’ns per la força és un delicte, llavors som culpables. Si vulnerar una normalitat acadèmica que equival a l’entrada rutinària dels Mossos d’Esquadra a la universitat, la negativa de facto al diàleg, el silenciament de la nostra lluita, la presència diària de membres de seguretat privada vigilant els nostres moviments a les facultats, la invenció de falses línies vermelles, l’aprovació dels graus de manera iregular i en climes de total hostilitat i la passivitat davant referèndums que determinen per aclaparadora majoria la voluntat de paralitzar la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és delicte, llavors som culpables. Si qüestionar el model anhelat en el qual es recolza el Parlament per donar de forma unànime carta blanca als rectors en les seves actuacions és delicte, llavors, som culpables.

Si protestar pacíficament i voler crear un debat social obert constitueix un delicte, potser després de tot, sí som uns antisistema i una minoria radical quan demanem i ens reafirmem en que no descansarem, en que reincidirem fins que s’esclareixi qui restarà finalment més prop d’Europa i sota quines condicions, fins que s’aturi la LOU i aquest canvi accelerat i desestructurat que l’envolta, fins que aquesta obeeixi a un vertader procés participatiu, fins que la desinformació deixi de constituir un element beneficiós i necessari, fins que expulsions, expedients i imputacions desapareguin del conflicte universitari.

Som conscients de la funció latent de la repressió. Aquells que ens imputen, ens detenen i ens sancionen volen aniquilar qualsevol forma de dissidència política i exercir sobre nosaltre el més cruel control social. Volen fer participar d’aquest la resta de la societat fundant la por i la paralització de l’activitat política crítica, convidant les persones a contribuir amb la seguretat ciutadana. Volen convertir l’humanitat en un conjunt d’éssers passius sense criteri propi, que submís obeeixi tota ordre que vingui des de dalt.

Nosaltres però, tenim consciència individual i col·lectiva de la seva estratègia, i per tant no permetrem que trenquin el teixit solidari. Som insubmissos, rebels i sí, volem alterar l’ordre públic perquè volem destruir l’ordre antidemocràtic establert. Ho som per convicció, perquè estimem la subversió, la defensa dels drets que tant han costat d’aconseguir i la conquesta de nous que ha de venir.

Volem seguir teixint la gran xarxa que agrupava els estudiants de secundària i d’universitats, els professors, el personal d’administració i serveis, els moviments socials. Volem reactivar la interacció, el treball d’agrupar diferents concepcions i construir un projecte conjunt. Mirant al passat, i trepitjant fort el present, ens responsabilitzem del demà, sabent que cada persona que constitueix aquest moviment, cada factor que ens guia, cada llavor que plantem és indispensable per construir el canvi. Construirem un futur digne, reformulant continuament les situacions, reinventant-nos cada dia.

FEU-NE DIFUSIÓ

Sorpren-me

Sorpren-me i desprèn-te de tot el posat
que no enredaràs ningú.
Amaga el rubor i el no rovellat de tant ser usat,
que avui no existeix tabú.

Sorpren-me i despulla't de l'anonimat,
que no hi quedarà pas ferida.
Ensenya'm les galtes del teu mamellam,
que no hi ha ocasió de fugida.

Sorpren-me i endinsa'm pel bosc encantat,
que vull descobrir com de guarnida
està la cova de la veritat
i així ser feliç de per vida!

Qui els entengui que els compri

"Debe distinguirse el pluralismo societal de la diferenciación societal. Ambas cosas son estructuras societales o, en términos estructurales, principios estructurales que epitomizan configuraciones socioestructurales. Pero si bien resulta que toda sociedad compleja está <>, ello no implica en lo más mínimo que todas las sociedades estén diferenciadas <>. En mis términos anteriores, una sociedad plural no es una sociedad pluralista, pues esta última no es más que uno de los muchos tipos posibles de la diferencisción social."

SARTORI, Giovanni (2005): Partidos y sistemas de partidos. Alianza Editorial. Madrid: p. 46.

Fa cagar o no fa cagar?

Espigó amb espines

Espero assegut a la sorra que vingui la lluna
i m'amari de l'oli color d'estiu calmat.
Assossec al cos perfumat de la nit, petit.
Antàrtica rialla que dorm al ventre etern
mentre ve a per mi l'amor, l'amor,
un amor inacabat.

L'estima propera fa que recuperi el sentit
i renovi les forces, cavall de cotó i alè.
Repica amb els dits l'onada que torna
i m'omple d'escuma assajant el matí.
Ulls clucs i de nou íntima pressó
que assaona l'esperit regalimant de mel.

Apropa'm l'amor, un amor ple i serè,
i quan escupi l'oli de lluna oculta la por.
Atansa't, sent com es fonen els cosos
i es desfà el pudor en orgàsmiques peces.
Eixuga el passat als matolls i mira
com crema la vida al seu pas per tots dos.

La veritable amenaça

Els dies 3 i 4 d'abril van reunir-se a Estrasburg (França) i a Kehl (Alemanya) els caps d'Estat i de govern dels països que conformen la Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) per celebrar el seixantè aniversari del seu naixement. L'objectiu formal d'aquesta trobada era fer balanç dels 60 anys de funcionament d'aquesta criminal organització.

L'OTAN escenifica un cop més l'ancestral ritual imperialista pel qual la Unió Europea s'abaixa els pantalons i ens subordina als interessos dels Estats Units d'Amèrica representats aquest cop pel seu flamant president Barack Obama. Aquest va prioritzar l'enviament de més tropes a l'Afganistan i així van cedir els seus aliats europeus, entre ells Espanya, el seté contribuent amb 60 milions d'euros anuals. Rodríguez Zapatero ja s'ha compromés a enviar al voltant de 520 nous efectius amb l'excusa de la celebració d'eleccions als mes d'agost, un cos de la Guardia Civil per formar un cos paramilitar de la policia afganesa i més de 9 milions d'euros per sufragar la formació de l'exèrcit afganés. L'OTAN segueix veient, després de la desaparició del bloc soviètic, enemics arreu. Potser molt més difosos, mòbils i dèbils. És el cas del terrorisme islàmic o la pirateria africana, de manera que els seus objectius militars es centren allà on proliferen aquests fenòmens: alguns territoris de Pakistan, l'Afganistan, Iran o els mars somalis. L'enemic més potent és Rúsia, tot i que l'objectiu és calmar les tensions i establir-hi relacions cordials. Els fets desmenteixen les paraules un cop més. Les relacions OTAN-Rúsia són totalment ineficients degut a la primacia de les relacions bilaterals entre el Kremlin i la Casa Blanca. Així mateix, fets com el desplegament d'un escut antimissils prop de la frontera rusa o el conflicte que va esclatar l'estiu passat a Geòrgia, Ossètia del Sud i Abkhàzia un cop més per interessos imperialistes, són clars símptomes de les tensions que es viuen entre ambdues potències. La cimera ha tancat amb l'escolliment del primer ministre danés, Rasmussen, com a futur secretari general de l'OTAN, amb l'oposició encesa de Turquia degut a la polèmica que van suscitar las caricatures de Mahoma publicades a un diari danés i la passivitat del primer ministre respecte a aquest fet. “No és un home de pau”, va declarar Erdogan en un brillant exercici d'ironia. No va pas mal encaminat. Rasmussen és conegut per les seves polítiques liberals i el seu recolzament a la política exterior d'un altre gran geni de l'humor: George W. Bush. A la declaració final, la OTAN es reafirma en la seves pretensions i afirma: “estem preparats per intervenir qualsevol latitud perquè la nostra seguretat està cada cop més vinculada a altres regions” i “estem disposats a renovar l'aliança per fer front a les amenaces d'avui i anticipar els perills de demà”.

Doncs bé, la veritable amenaça és l'OTAN, que seixanta anys després segueix militaritzant les relacions entre pobles i persones i amb la intenció de de perpetuar-se en el temps i segui creixent. Múltiples informes desacrediten la intervenció a l'Afganistan, tot i estar amparada per la Organització de les Nacions Unides (ONU) i sabem que aquesta només ha servit per militaritzar més el territori i mantenir els interessos geoestratègics a la zona. L'existència d'aquesta organització provoca l'increment del perill de noves guerres així com una amenaça real a la democràcia. Així ho demostra el recolzament de l'OTAN a la dictadura neofeixista de Portugal o a la dictadura dels Coronels a Grècia. L'OTAN representa el 67% de la despesa militar mundial i és la principal responsable de la proliferació de la indústria i el comerç d'armes. No és cap organització que defensi els drets humans i la democràcia, ans al contrari ha demostrat ésser el braç armat dels països desenvolupats que defensen les seves riqueses obtingudes a base d'expoliar aquells que ara les reclamen.

Amb el 15% de la despesa militar mundial anual durant 25 anys s'erradicaria la fam al món, és qüestió de voluntat política, de prioritats en l'agenda. 110 milions d'euros, aquesta és la quantitat destinada pel desplegament de més de 15000 agents per protegir la cimera de la OTAN entre França i Alemanya, i a la vegada és la quantitat que caldria per erradicar la malària al món.

Quan un sent coses així, no pot més que indignar-se i passar a l'acció en un gest de conscienciació col·lectiva. No podem permetre que això passi perquè està en joc la nostra dignitat, i per tant hem de plantar cara. Així vam fer-ho al voltant d'una cinquantena d'activistes catalans que vam desplaçar-nos fins a Estrasburg per participar de la contra-cimera en representació de la campanya No a la OTAN, No a la Guerra!. I és que no teníem res a celebrar pels motius que ja he plantejat abans. La contra-cimera es centrava en tres espais: el congrés de conferències, el campament antimilitarista i la manifestació i les accions no-violentes. De tot plegat m'agradaria remarcar dos aspectes: el primer té a veure amb tot el relacionat amb el campament. En aquest pots passar de somiar un altre món a viure'l, i t'adones que viure amb solidaritat i autogestió és possible. Gent de 30 països diferents compartint una mateixa visió: un món en pau i sense violència. I què millor que lluita per ell portant-lo a la pràctica?

Desgraciadament l'organització va permetre l'assistència al campament i a la manifestació -les conferències no els interessen- al bloc negre. Aquest, bastant nombrós, està format per gent molt jove que es camuflen entre els manifestants pacífics i aprofiten per, fent ús indiscriminat de la violència, realitzar els seus somnis infantils d'apedregar edificis, saquejar-los i cremar-los. Aquest grup, no només actúa de manera autònoma sense respectar les directrius assembleàries de l'organització, sinó que lapida qualsevol pretensió col·lectiva, compartida per la majoria dels allà presents, de convertir la no-violència en un motor de transformació social. I així ho va demostrar un bloqueig no-violent que va evitar l'entrada dels membres de l'OTAN al lloc on es celebrava la cimera durant més d'hora i mitja. Cal afegir tanmateix, que la policia francesa va provocar les actuacions, que condemno fermament, del bloc negre, per tal de criminalitzar el moviment antimilitarista i justificar el desproporcionat desplegament policial. Així ho vam comprovar en tres ocasions: la primera, impedint el pas arbitràriament als manifestants que es dirigien del campament a la manifestació; la segona, permetent, i m'atreviria a dir que impulsant amb infiltrats, la crema d'edificis i la tercera, duent la manifestació cap a una carreró sense escapatòria on es va lliurar una batalla campal que va acabar amb més de 450 detinguts.

Després del viatge a Estrasburg cal definir una estratègia pels pròxims mesos, i seguir discutint les alternatives a la OTAN per prepar accions a més llarg termini. Entre els reptes que afronta la campanya internacional es troben els d'aillar els moviments violents antiassemblearis i fer una més i millor difusió de les accions que es duran a terme. Una bona oportunitat per teixir un moviment massiu pot ser la presidència de torn de l'Estat Espanyol de la Unió Europea i les respectives cimeres que es celebraran a alguna de les capitals

Podeu trobar fotografies de l'esdeveniment a la pàgina web de Joves Activistes

Ahora que

Ahora que he aprendido a vivir en diagonal,
ahora que el azar me ha llevado a vivir sin rutinas,
ahora que se que improvisar no se me da tan mal,
ahora que no sigo tus pasos cuando caminas,
no me hayo ni bajo las piedras de la playa
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que las majaderas me saludan por la calle,
ahora que las farolas ya no iluminan mis esperas,
ahora que ya no tienes por qué tener ningun detalle,
ahora que mi mirada se pierde en las aceras,
no me hayo ni en el fondo del espejo
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que ya no pronuncio cada dia tu nombre,
ahora que tu amor brilla por su ausencia,
ahora que ya puedes besar a tu hombre,
ahora que ya he descubierto el enigma de la existencia,
no me encuentro en el fondo de ningun cajón
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que dispongo de la experiencia de mi corazón,
ahora que ya tengo los mapas de tu dulce cuerpo,
ahora que ya he apagado la llama de la ilusión,
ahora que ya me he olvidado de hacer el muerto,
no me encuentro en las flores de ningún balcón
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Dame una respuesta, envía una señal de amor,
inventa el consuelo que lleva consigo el cielo nublado,
date prisa que se va a escapar el tren de la vida
que debíamos saborear de la mano, uno encima del otro.

Enésimo penúltimo encuentro

Me apoyo en un coche viejo lleno de polvo, y silbando diluyo la lascivia. Recibo mientras empiezo a tatarear, tu mensaje que confirma lo que me temía: aun no has aprendido a no hacerte de rogar. Escupo y me adentro en un bar cuya barra está poblada por solitarios hombres con la mirada perdida. Tras evitar encontrarla, pido un cortado y me siento de cara a la boca del metro. Sumo a las demás miradas la mía, y cuando apareces ésta se centra. Me levanto y te silbo, para que vengas a contarme todo eso que me tengas que contar. Has cambiado. Esa es mi primera impresión, y me satisface la verdad. Inmediatamente me acuerdo de todos los momentos en que te he esperado refugiado bajo el toldo de algun bar, mientras a lo lejos veía como te acercabas tambaleando tus caderas, intuyendo tus cortas pestañas, tus pechos prominentes, tu beso dulce. Esta vez no hay beso. Te sientas, y divagamos -divagas- un buen rato. Te pido que vayas al grano. Juntas los labios, alzas las cejas y obedeces -sí, parece mentira pero obedeces-.

-¿Te has enterado de la noticia?- preguntas como un intento iverosímil de mantener intacto el orgullo.
- ¿Ha salido en algun periódico?
- Vaya..Veo que vamos fuertes..Verás, es decir, no sé, bueno.. ¡qué cojones! aver.. lo he dejado con mi novio.
- ¿Y?
- Hombre, no sé. Tú me dijistes que si dejaba a mi nov..
- Sí, yo te dije. Pasado. Es decir, no tienes derecho a venir ahora, después de todo este tiempo, a decirme que has dejado a tu novio. Tuviste tu oportunidad, múltiples momentos en los que esperé mordiéndome los labios, suspirando y palabroteando a los mil santos y vírgenes.
- Eh, eh, eh! Para el carro, tampoco te estoy diciendo que vaya a venir corriendo a tus brazos -tardaba demasiado en salir ese elemento intrínseco a tu ser. Sólo quiero que seamos amigos, porqué verás...no sé..bueno, en fin..que sí, que ¡qué cojones!..que te echo de menos.
- Y yo también. Pero no creo que sea nada justo todo ésto, además mi circunstancia personal no me permite entrar en otra relación delirante -alargando la o de otra.
- Ya.

Tras una larga pausa, espetas un:

- Bueno, gracias por tu sinceridad.
- Denada, yo siempre lo he sido de sincero.
- Bueno, yo tengo la consciencia muy tranquila, nunca te mentí.
- ¿Y por qué ibas a no tenerla?, claro que no me mentiste.
- Ah vale, que quede claro porqué mis amigos me dicen que..
- Sí, tranquila, queda clarísimo -alargando la i de la tilde. Creo que contrataré un especialista que ajuste mis deseos a las oportunidades que dicta vuestro tiempo.

Te sonrojas, y tu mirada profunda me devuelve a pensamientos que creía olvidados. Te miro una última vez, y alimento el cerebro de memorias onanistas.

- ¿Pagamos? -intentando diluir tanta obscenidad.
- Sí, qué remedio.
- Te espero fuera.

Sales mirando a todas partes, con el fular siempre en la mano, la belleza siempre en el rostro. Pienso en besarte y en dejarme de hostias, pero ¡no!.

- ¿Es aquí dónde trabajas?
- Sí, me pagan bien.
- Bueno, me gusta ver que has sacado un aprendizaje de los errores, y espero que el próximo que venga ya venga con un poquitín de ventaja. Cuidate.

Dos besos, te doy dos besos, cuando querría estar dentro de ti. Me pongo la capucha y se que estás pensando en mi, porque yo no dejo nunca de hacerlo. A veces imagino el timbre sonando, tu voz chirriando en mis oídos, y el piso para los dos solos. La sorpresa haciendo cumplir el deseo, tus labios saciándolo, los nervios tocando más fuerte que nunca, nuestros cuerpos bailando en un inaudito gesto de verdad.

Debo comunicarles que hemos tomado la humilde decisión de no retroceder. Debo desafiarles y invitarlos a venir a este otro mundo. Debo comunicarles que estamos construyendo una inmensa mariposa que sobrevolará la ciudad mientras se pudre este gusano, y que aterrizará en cada una de nuestras rabias para convertirnos en mujeres y hombres repletos de verdad. Debo ofrecerles las razones, las dudas y los debates. Debo entregarles sin reparo alguno mi cuerpo, mi pensamiento, mis días. Debemos de ser capaces de transformar la realidad, de superar el complejo que encarcela nuestra acción: la inferioridad. Debemos de armarnos con las ideas jamás eternas y darnos prisa porque nos espera el porvenir. El porvenir es nuestro si somos valientes, rebeldes. Podemos pintarlo de los colores más bonitos, llenarlo de corazón, de nuevas preguntas, nuevos temores. Podemos dejar atrás el llanto, las ruinas, la mierda construida cuál si fuera un palacio, un jardín, un templo inexorable. Debemos acudir a saciar el hambre, a atender las voces, a quemar el miedo. Debemos salir de nuestras casas, y hacerlas de todos. Tenemos que poder levantar las manos y tocar el cielo mientras el sistema sacude su podredumbre en nuestros estómagos. Tenemos que poder destensar con risa su represión. Tenemos que poder sorprender al convencido y llenar las calles de pintura y de un grito de dimensión oceánica que exclame: ¡TODO ESTÁ POR HACER, TODO ES POSIBLE!

Dimecres Negre

El dimecres 18 de març de 2009 ha estat el dia més gris -mai millor dit- que recordo com a activista. A continuació en faré un relat exhaustiu explicat des del meu subjecte però en primera persona del plural, perquè aquesta lluita com totes les que he viscut i vull viure seran col·lectives, perquè l'individu per sí sol no és res, res de res.

Als caps bullen les idees. Els cosos cansats busquen la pòstura mai correcta dins les butaques i els sofàs. Alguns s'asseuen al terra, d'altres es recolzen als companys, ningú està de braços plegats. Pensem i pensem en què falta, què surt bé i què cal millorar. Reflexionem, comentem jugades, deduïm solucions, obrim la porta de l'existència a noves accions, mesurem el temps i intentem ajustar-lo a tot lo anterior i quan s'acaba la reunió tothom es dispersa per trobar una nova ocupació, un nou indret on poder donar un cop de mà, on abocar-hi pensament, on compartir una broma, on conviure amb les rialles. En degoteig constant la gent marxa a dormir. Allà adalt els matalassos s'uneixen fraternalment, i el cansament s'apaga mentre reneix la força i la convicció. A baix sempre queden dos, tres, potser quatre cervells que els costa parar de bullir. Les parpelles pesen igual, però als ulls encara hi romàn aquella flama que crea, que no pot cesar en l'intent d'inventar, d'imaginar l'altre món -tants cops possible-.

05.30h: Els tres somiadors veiem dues furgones passar per davant de la porta, i no sabem si estem somiant. No podem creure-ho, i ens atansem a la porta per comprovar-ho. És cert. S'han aturat, i el crit és inminent: PEEEEEENYAAAAA! Massa tard. Un contingent d'al voltant de 80 mossos d'esquadra han entrat al Rectorat de la UB, situtat a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona a la Plaça Universitat, que portava ja quatre messos ocupat. -Cállese y apague el móvil, no se lo voy a repetir dos veces. Estan despertant aquells que dormen a crits, i amb presses. Ens diuen que agafem allò estrictament necessari: ni càmeres, ni mòbils. - Los vamos a agrupar a todos aquí, antes de bajarlos para identificarlos. Ens apilonen a tots a la part dreta del replà de les escales, i ens agafem tots fort. Tenim por, i mentre a alguns ens tremolen les cames, molts companys - els que ja en porten uns quants de desallotjaments- ens calmen. -No passarà res si ens mantenim units. -Señores, ya les avisamos que aquí no hay cámaras, estan solos y nadie les puede ver. Tanta resistencia como opongan, tanta violencia que recibiran. La por esdevé ràbia, i abans que comencin la tortura, hi ha un espai per a l'humor. Ens dona temps de recordar-los que es pica abans d'entrar a les cases, i més si es ve de matinada. Els símils són molt diversos, i els descalificatius de tot tipus. Estem rodejats per al menys trenta mossos, molts dels quals es donen cops de colze, riuen, ens insulten o comenten la jugada. Puja el cap i comença lo pitjor. Agafant-nos del coll, dels cabells, ficant-nos els dits al nas, retorçant-nos les orelles, donant-nos cops de cap amb la paret, tapant-nos els ulls i tirant-nos el front enrere, ens van traient un a un. Resistim mentre cridem. No podem creure què ens està passant, i molts intuïm que la matinada del 18 de març no l'oblidarem mai, perquè serà el tret de sortida a la ràbia de molta gent. Efectivament. Ens han informat que ens deixaran agafar els objectes personals un cop estiguem identificats, però no és cert, excepte en alguns casos excepcionals. A molts els baixen a pes, molts cops arrosegant-los per les escales. A fora es comencen a sentir els crits, dins els cops es mesclen amb les llàgrimes, amb la impunitat, amb el riure cruel dels antiavalots.

08:00h -12:00h: Ràpidament organitzem la jornada, distribuïm les tasques -s'ha d'avisar els mitjans, redactar comunicats, convocar els companys a les concentracions de rebuig, però sobretot: cal marxar a les universitats a explicar què ha succeït. Així ho fem. Alguns es queden tallant la Gran Via i d'altres marxem. Jo, a la UAB. Una mica de menjar al ferrocarril, un café per adormir la son i classe per classe, facultat per facultat, anem explicant què ha succeit. Transmetem les nostres sensacions i sentiments, la nostra valoració política, i el consens és clar: no podem permetre que es torni a fa 40 anys. Hem de sortir al carrer a combatre la impunitat, a reclamar el que pensàvem que ningú ens podria treure: la lliberat d'expressió, de manifestació i de reunió. Molta gent abandona les classes i baixa a Barcelona.

*****************************

Mentre uns fèiem la tasca divulgativa a les nostres facultats, els mossos han dissolt a cops de porra la concentració pacífica que hi havia davant el Rectorat. Els estudiants estàven asseguts pacíficament a la Gran Via, en senyal de protesta i la violència els ha dispersat. Mentre aixecaven els llibres i les raons, la força bruta deté a tres companys i en fereix a un bon grapat. Una de les detingudes és apallisada i humillada a una furgona abans d'entrar al cotxe patrulla. L'altre el traslladen com si fos un gos a la furgona. Els companys marxen a la Facultat del Raval a fer assemblees i a seguir amb la tasca organitzativa i informativa. La facultat està tancada i encerclada pels antiavalots. Finalment, l'escola Massana obre les seves portes i acull els estudiants. La ràbia i el termòmetre van pujant de temperatura i està més clar que mai: a la concentració de les 12h qui ha sembrat la misèria ha de recollir per força -que no per la força- la ràbia.

12:00h: Els companys que baixem de l'Autònoma no ho podem creure. Passen deu minuts de les 12h i els Mossos d'Esquadra ja estan dispersant a cops de porra els companys que aixequen els llibres, les nostres armes. Ens han tancat a Aribau amb Gran Via, i amb crits i lemes ens dirigim espontàniament al Departament d'Universitats, Innovació i Empresa (per cert, el nom de la conselleria és bastant significatiu). Tallem els carrers sobre la marxa i al arribar ens trobem els nostres amics: la policia. Per darrera hi ha la possibilitat d'entrar-hi, però tot plegat es convertirà en una ratonera. Alguns companys arribaran fins a la primera planta, la resta hem de córrer en desbandada, perquè ens estan tancant pel darrera. Comencen els disturbis. A les rodalies del Palau Robert els Mossos comencen les seves càrregues indiscriminades. Rep tothom qui es posa al mig. Vola una cadira. Correm i correm i M'AGAFEN. -No te muevas listo, o te comes el suelo de cabeza. Han anat a per mi, ja em coneixen. Un dels del matí m'ha assenyalat i m'han perseguit fins a fer-se amb mi. Em duen fins al Palau Robert mentre amics anònims em pregunten qui sóc i de quina facultat. -Manu de Polítiques -crido. Gràcies a ells tothom sabria que jo era un dels detinguts. Al Palau Robert hi ha dos companys més, que em tranquilitzen de manera contínua. M'agenollen i m'enmanillen. Els mossos es van apropant a mi: - Tu eres el tonto de esta mañana que chillava tanto, ahora te vas a enterar. - Míra, el gordo payaso, tiembla gordito tiembla. - No he detenido a nadie en 5 años de manifestaciones, y ahora me van a creer. Llevas dos semanas haciendo el tonto y ahora vas a verte las caras con un juez por tonto, que eres tonto. Els altres riuen, i el company de Sociologia de la UB em diu que no em preocupi. M'explica com anirà tot i què he de fer en cada cas. Junts ens en sortirem! Ens escorcollen, i davant les peticions d'aigua el cas és omís. Les ulleres les tinc a l'alçada de la boca i no me les puc pujar. Ells no pensen fer-ho. Un cop escorcollats i identificats, ens canvien les manilles per unes que no et tallen la circulació dels canells, i ens duen al cotxe patrulla. M'he d'asseure a sobre les manilles per cabre-hi, i a la senyora mossa d'esquadra no se li acut altre cosa que posar la Bucovina. Mentre jo m'aixeco les ulleres com puc, amb l'ajuda de la mampara, ells riuen, xerren i comenten anècdotes que no puc sentir ni sentir, cap de les dues accepcions. Al arribar a la Comissaria de les Corts, em tenen una bona estona dins el cotxe. Hi ha mossos més comprensius. Atenen les meves peticions d'aigua. La mossa de la Bucovina em diu que se saltarà el procediment i em donarà de la seva aigua. Obre l'ampolla i em diu que si em mulla és igual i a la llengua morta hi aboca dues o tres gotes d'aigua (ara no ho recordo exactament), i em diu: - Dentro ya beberás más, hermoso mío. Un altre mosso s'acosta em pregunta què he fet i em treu el cinturó que m'escanyava, i em deixa donar-me la volta per no clavar-me les manilles. Marxa i esclato a plorar. És inevitable pensar en la circumstància personal, i en com pot afectar això als meus pares. Penso en l'amiga que tant trobo a faltar, en les persones que van marxar, i la impotència em fa un nus a la gola. Un altre mosso encara s'apropa i quan li explico em diu que em comprén més del que m'imagino, i que si els faig cas tot serà un tràmit que acabarà aviat. Em treuen i em fan signar dos papers conforme m'han llegit els drets (me'ls han de llegir perquè fins aquell moment no sabia quins eren), m'han informat de què se m'acusa (m'ho han de dir perquè fins aquell moment no ho sabia) i m'han guardat els objectes personals. Signo i em fan entrar a una habitació. Jo i quatre mossos. Un d'ells em posa de la cara a la paret i em diu que em despulli. Ho faig, i revisen minuciosament totes les peces de roba amb un aparell electrònic. Em treuen la dessuadora i les ulleres, i amb la samarreta, els pantalons i les sabates m'acompanyen a una altra habitació. -Agafa un matalàs i una manta. Ploro perquè no m'ho puc creure. M'acompanyen a la cel·la, m'hi entren, i em tanquen. Ploro encara més perquè m'hi trobo sol, però quan sento la veu del company de Sociologia de la UB, tot canvia. No estic sol i m'entero que allà hi ha 5 companys més. Fins i tot, hi ha l'Enric Duran, que passarà diversos cops per davant la cel·la. Ah! Quina al·legoria, quin símptoma tan esclaridor de la repressió que exerceixen sobre tots nosaltres! La metgessa em diu que dormi perquè tinc la freqüència cardíaca la tinc massa alta, em dona un Vàlium, un Paracetamol, i em comenta que ella està amb els que lluitem contra Bolonya, i que el problema és que aquest sistema no el governen persones sinó "chupópteros". Els mossos que hi són presents riuen donant-li la raó. I jo no em puc reprimir: -Vosotros sois sus armas, sin vuestras porras ellos no serían nada. - Cállese y no complique las cosas. De vuelta a la celda el mismo hombre me dice que tengo suerte de haber entrado hoy, porque la semana pasada aún no tenían el cátering, y que ahora los bocatas los tuestan un poco y parece que comas como en casa. - Qué consuelo, ¿no?. Un altre cop a la cel·la crido al company i li dic: - L'avi siset ens parlava, de bon matí al portal, mentre el sol ens tocava... i ell em deia - I els carros vèiem passar. Vam cantar una bona estona de tot: Llach i Raimon sobretot fins que van tornar a per mi. Havia d'anar a declarar. L'advocat particular que ja els companys havien trobat, em va tranqulitzar: - Els teus companys són tots fora, i sou la notícia arreu del país. Tranquil, tot sortirà bé. Em nego a declarar -es veu que tinc el dret fins i tot-, i declararé davant el jutge. Abans de tornar a la cel·la em prenen les empremtes de tot: dit per dit, la mà sencera, el palmell obert, tancat i els polzes. Em fan tres o quatre fotografies i apa: -Ja esteu tots fitxats. Teniu dret a protestar, però no sigueu tontos que no la canviareu pas aquesta societat. -I això m'ho diu vostè? Va.. A la cel·la dormo fins les 20h quan m'avisen que ja queda sense efecte la detenció. Al sortir la sensació és agredolça. M'abraço als companys de les altres cel·les i saludo a la degana d'Economia i Sociologia de la UB, que ha vingut a rebre els seus estudiants. De sobte topo amb la meva tieta, que m'ha vist per la televisió i ha vingut a veure on estava. Pura causalitat. Es veu que el mosso al que li vaig dir que truqués a ma mare no se li va acudir venir a demanar-me un altre número quan ma mare li penjava el telèfon. Finalment, al veure que la manifestació de les 20h ja havia marxat de Plaça Universitat vaig anar a casa amb la meva mare per descansar, ja que al dia següent havia d'estar a punt per la manifestació contra la Llei d'Educació de Catalunya.

*****************

Sembla ser que la manifestació de les 20h fóu encara pitjor, però com no vaig poder ser-hi, deixo que llegiu les múltiples cròniques que trobareu als portals alternatius o al blog de la tancada al rectorat. Només cal dir que va haver-hi més de 80 ferits, la majoria d'ells periodistes i estudiants. A dia d'avui estic en llibertat amb càrrecs d'atemptat a l'autoritat i a l'espera d'una citació judicial.

Des d'aquest espai vull demanar la dimissió de Saura, Huguet, Ramírez i Moreso tots ells còmplices de la brutalitat policial i de l'entrada reiterada -i ja convertida en costum- dels mossos d'esquadra a les universitats públiques catalanes. Envio també una abraçada fraternal i solidària als companys de Mallorca i de Madrid que s'han concentrat en suport als estudiants desallotjats i que també han sofert la repressió policial, i per acabar vull enviar un missatge d'optimisme a totes i tot, especialment als companys del rectorat i dir-vos que sou collonuts, que sense el vostre treball la lluita contra Bolonya estaria agonitzant i que cal seguir treballant junts perquè professors, PAS i estudiants units fem força i aturarem Bolonya!