S'apagaran els llums i ploraré dins la fosca. Haurà marxat ja el matí i encongit, fet una bola poruga, fugiré dins meu. Trobaré a faltar les nits on congelàvem els cossos damunt la sorra, la lluna protegint atenta l'indret, les onades mullant-nos els peus, l'aigua gelada cobrint-nos d'amor. Trobaré a faltar les nits on abrigàvem els cossos abraçats en aquest mateix llit, la ràdio resguardant els sorolls equívocs, els llençols suportant la calor, l'aigua gelada colpejant les voreres allà fora. Trobaré a faltar els nostres llavis espontanis xocant al capvespre, les nostres mans jugant amb el cos de l'altre. Trobaré a faltar les tardes en què morts de la mandra, escoltàvem música escorats sobre el vellut d'un sofà immens. Trobaré a faltar els estius inoblidables, en que tot semblava ser perfecte. Trobaré a faltar el somni esquinçat, que encara dorm sobre unes sigles secretes.
Odio la provisionalitat de la calma, la rapidesa amb què s'esvaeix amb el cop decisiu d'un projecte ambiciós, però aliè. Odio els calfreds menystenint la fermesa dels projectes propis, la solitud valenta venint-me de nou tot d'una. Odio haver de tornar a assumir el silenci, per por a perdre o per por a haver de tornar a tastar les taules, quan sé del cert que són ben ràncies. Enyoro, i no he perdut encara, el ventre calent, la mirada atenta, el somrís inquietant.
Etern manual de butxaca, és hora de tornar a la prestatgeria, fins que et vingui a rescatar una nova mà, i et tregui de nou a passejar pel món dels somnis. Ara és hora de tornar a la crua realitat, abandonar els horitzons i aparcar la barca a l'espera que dintre d'un temps, potser no massa, torni una mà que et prengui amb sí, i et torni a fer l'ésser més feliç, i potser tingui la valentia i el coratge de fer-te esdevenir llibre de culte i no paper mullat.
Odio la provisionalitat de la calma, la rapidesa amb què s'esvaeix amb el cop decisiu d'un projecte ambiciós, però aliè. Odio els calfreds menystenint la fermesa dels projectes propis, la solitud valenta venint-me de nou tot d'una. Odio haver de tornar a assumir el silenci, per por a perdre o per por a haver de tornar a tastar les taules, quan sé del cert que són ben ràncies. Enyoro, i no he perdut encara, el ventre calent, la mirada atenta, el somrís inquietant.
Etern manual de butxaca, és hora de tornar a la prestatgeria, fins que et vingui a rescatar una nova mà, i et tregui de nou a passejar pel món dels somnis. Ara és hora de tornar a la crua realitat, abandonar els horitzons i aparcar la barca a l'espera que dintre d'un temps, potser no massa, torni una mà que et prengui amb sí, i et torni a fer l'ésser més feliç, i potser tingui la valentia i el coratge de fer-te esdevenir llibre de culte i no paper mullat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario