Buidor

Vinc fugint a trobar una plaça sola, un camí perdut o un tros de ciutat només per a mi. No puc. Els carrers són plens de gent que riu i somriu. És Festa Major i a la Plaça Major hi ha de tot: gegants, foc, discursos, polítics, protestants (que protesten), gent anònima, somriures, aplaudiments, xiulets, pluja, paraigües, policia, núvols, finestres, escenaris, instruments i carrer, molt carrer que no acaba mai.

Cerco quelcom dintre meu i no hi trobo res. Un cop més, els pilars han caigut. Aquest cop sé per què. No es poden tenir pilars fora d'un mateix, perquè quan fallen, un falla, i no ens podem permetre fallar. No. Construiré cada dia una mica més de pedra i ferralla que ompli els buits que sempre deixes. Semblo boig, patètic i vull expulsar-ho tot. Depenc massa i he d'aprendre a ser més lliure, anar a la meva. Potser la buidor marxi si l'omplo de paraules plenes de certesa. Tant de bo. Ara, les paraules estan orfes de certesa. Tot dubtes, tot. Temps i espai s'entrecreuen en un atac de mal de cap. Què fer? No ho sé. Mai ho sé. Deixarem córrer sempre l'agulla del temps per l'asfalt de l'espai, i mentrestant seguiré venint, fugint, a buscar un carrer, una plaça, un tros abandonat de ciutat.