Vas notant de poc en poc com t'ha vençut, i de sobte et percates d'una presència poc habitual als ulls. Gotes, llàgrimes. T'envaeix, tot i que has fet el possible per evitar-ho, però sembla saber-se tots els mecanismes per acabar entrant-hi. Tu t'ho negues, i et repeteixes un cop i un altre que no, que no ha vingut, que aquella sensació fa molt de temps que va marxar i ja feia molt de temps que no desitjaves de manera tant fervent que no hi tornés. Doncs sí. Ara, després d'una temporada de descans, sembla que pica a les portes i ho fa sense gaire pietat: mossegant, ferint, colpint, escolpint de nou el monstre que em rega els ulls cada nit, com ho fa el jardiner amb les flors. Sense ser-ne conscient del que fa, perquè no pot ni imaginar-s'ho, segueix solcant els sospirs i atipant de fracassos les minúscules ilusions.
Hi ha qui ja està tant acostumat a abatre els malsonmnis, a ignorar la malastrugança, que fa passar les sensacions d'aquest tipus com un nou episodi, com un simple instant a deixar passar. Tot i això l'experiència es torna en contra, i fa que desisteixis, que vulguis i necessitis imprescindiblement saber què és la calor, l'estima i l'afecte d'un somriure etern, no intermitent, d'una abraçada constant i que no fuig en el temps i en l'espai i fa que acte seguit t'adonis que torna a no ser més que això una ilusió que no es farà realitat.
Voldries omplir-te d'una mena d'energia lliure de mals pòsits, que deixés dormint als núvols les gotes, però no pots. No pots perquè cada matí tornes a entendre que pots voler el què vulguis, que el present seguirà condicionant el dia que et queda per davant, que la realitat és la què és i només pots fugir d'ella plasmant-la en mots que tot seguit perdran ja per sempre el seu racó en la intimitat i es perdran en les comptades retines que llegiran les meves penes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario