quan somrius a l’alba.
Verd, mar, sorra roja
i lluna plena, i sóc
Dins de tU.
Ple, roig, com un mar
que no calla i vol
sencer l’estiu per ell.
Mort, jau en un cau
el solstici i tu, sucre,
creus que cauràs d’un,
o potser de més d’un
desfici sobtat i jo,
sal, natura als llavis,
com verd, roig, omplo
les coses de mi, és a dir
de tu, cruixent bombolla
omplint les nits,
buidant el mirar
amb l'argent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario