Cèlia

Feia tres anys i tres dies que la Cèlia no plorava.

L’últim cop va ésser el dia abans de la mort del seu pare. El dia abans de marxar de viatge, i de marxar de viatge per sempre, el pare de la Cèlia va renyar-la per haver tirat el dinar sobre la taula. Ella ho havia fet sense voler, però el pare que no ho creia pas així, va castigar-la tancada a l’habitació. –Perquè reflexionis –va dir-li.

La Cèlia va marxar corrent i plorant desconsolada, es va estirar al llit i va encongir el cap contra el coixí, com feia sempre que tenia por, buscant un refugi inexistent. Li feia ràbia que el pare actues amb impunitat, i que l’única reacció que ella pogués tenir fos la impotència i la submissió.

Aquella tarda de primers de maig, la Cèlia va plorar fins que no li quedar cap llàgrima, fins que no va saber ben bé per què plorava. Després, va caure mig adormida.

El pare, que la sabia sensible i vulnerable des de sempre, va reflexionar i anà a l’habitació. Va obrir sigil·losament la porta, i va col·locar la seva última composició al reproductor de música. La Cèlia es va girar de sobte al sentir la música i el pare va agafar-li la mà per tranquil·litzar-la.

- Per què plores, princesa? –va mussitar-li a l’orella.

- Deixa’m! –va replicar enfadada.

- Tshh! Calla –va dir ara en veu baixa i posant-li la mà, que semblava gegant per a la Cèlia, als llavis-. Relaxa’t, deixa que la música t’amari el cos. Obre la ment, fuig dels pensaments i impregna les teves inquietuds de sensacions inèdites que algun dia vaig voler materialitzar. Tu, ets la destinatària preferida de cadascuna de les notes. Viatja allà on vulguis. Vola pel pentagrama, engega la imaginació.

- Sempre m’ho fas pare. No m’agrada que em cridis.

- Tshh! Calla. Tanca els ulls. Somia en qualsevol indret. Viatja allà on vulguis. Aprecia tots i cadascun dels matisos que formen la música, els colors que la dibuixen, la intensitat que omple de vida els instruments. Deixa que la música, vehicle lliure dels sentiments, provoqui d’altres sentiments, elaborats per tu.

- I sents, petita? Mai no permetis que aquests sentiments siguin manipulats. Enriqueix-los amb nous coneixements i noves experiències, però sempre busca l’essència del sentiment original. Reflexiona sobre l’origen dels sons, cerca el perquè de les notes. Així arribaràs al cim del plaer, al cim de la música.

- Qui va inventar la música? –va requerir amb els ulls oberts com plats i entelats per una capa fina de gel.

- La música la va inventar algú que sentia ràbia com tu. Algú que necessitava dir el que sentia. Algú que va inventar un món de sensacions universals, un ventall repartit entre el cor de molta gent arreu del món, i que ara entra al teu. Admira’t Cèlia, omple-ho tot de color i música. Fes créixer flors entre les idees i regala-les a qui estimis. Potser, un dia voldràs aprendre a fer el que fa el pare: enviar la música als cors de la gent.

Ja feia tres anys i tres dies des que la Cèlia va sentir aquell darrer mot. Mai oblidarà allò que va dir-li el pare. Ara, era una adolescent petita i fràgil. Era una copa de vidre, que es començava a estilitzar. Una copa transparent i lluent amb por de caure al buit.

La pèrdua del pare l’havia convertit en una noia dèbil, necessitada de l’abraçada i l’escalfor de l’estima d’algú. Sovint li agradava evadir-se mirant la pluja. Perdia la vista a l’asfalt del carrer, en el reflex de les finestres dels veïns o en el naixement de les flors de la jardinera. La perdia i l’enviava en busca d’algun somni, d’un món aliè on poder refugiar-se de la solitud, del fred interior que li glaçava els porus.

Aquella tarda l’aigua picava fort els carrers. Els transeünts corretejaven d’un costat a l’altre per aixoplugar-se sota les marquesines, els portals i les parades d’autobús. El més previsors obrien els seus paraigües combatent el fort vent que els colpejava el rostre. Els més confiats es cobrien el cap amb motxilles, diaris i jaquetes. Durant la llarga primavera no havia plogut gens, i aquella tarda en tenia ganes. Les gotes queien en diagonal fuetejades pel vent huracanat. Els arbres embogits agitaven les copes violentament. El terra estava negat de bassals i l’aigua s’escolava per on podia.

S’ho mirava des de la finestra del menjador de la casa d’acollida, amb els ulls grans, i sempre amb una fina capa de gel entelant les pupil·les. Acariciava en Gosmit, el gat de la casa. Tenia el pèl fi i abundant, com una catifa densa de fil, que donava a la Cèlia l’estima que necessitava. La sala era acollidora. El vellut del sofà conjugava amb la fusta rústica dels mobles. L’escalfor de l’habitació l’aïllava de l’exterior.

Pensava en aquell pianista amb les mans grans. El pare: gran, barbut i amb aquell somriure amagat, tan especial quan apareixia. El pare era un home agradable, afectuós, i sobretot sensible. El pare era l’únic que la comprenia, que l’ajudava en tot. Era l’únic que li deia princesa, i petita.

Quan va morir el pare va deixar-li en herència l’únic que tenia en propietat: el piano. Era l’únic record material. Quan el mirava tremolava tota ella. Mai l’havia obert des d’aquell dia. Era un piano de cua immens, que dormia en una cantonada del saló.

Aquella tarda va decidir apropar-s’hi sense por. Va respirar fons, va deixar en Gosmit arraulit al sofà, i es va posar dempeus, apartant la mirada del carrer i dirigint-la al piano. Va sospirar gairebé sense voler mentre es mirava les mans, i va obrir un calaix. Va treure’n una clau i la va sostenir amb força entre els dits. Era freda. Va aixecar els ulls al cel involuntàriament, i va notar com les parpelles li queien feixugues sobre els ulls. Va introduir la clau al pany del piano, i amb només amb la força de les ungles va alçar la tapa i va retirar el llençol de vellut que durant tot aquell temps havia cobert el teclat. Als ulls li va brillar la innocència que encara romania dins seu, la incandescència del record del pare. Esglaiada, amb el cor tremolant, va deixar caure un dit al sol i després un altre al re, i després un altre al do, i després va fer ballar els dits per tot el teclat, compassats i més tard embogits, amb nostàlgia, ràbia i al acabar un altre cop: la por. Tot esdevingué un silenci etern després d’aquells sons, dels sons de l’última composició del pare. I el silenci esdevingué un crit mut esmicolant la gola de la Cèlia.

Li ho havia promès al pare, i ho havia complert. Va mirar amunt i va esbossar un somriure lleu. Llavors va saber que algun dia seria feliç. El dia que portés la música als cors de la gent, somriuria amb la tendresa dels petons del pare, amb l’esperança que l’acaronava, amb el contorn de l’alè que l’acompanyava des d’algun indret.

Tenia les mans gelades. Va aixecar-se i va prendre per l’esquena el gat de nou. El va posar a la faldilla i va perdre un altre cop la mirada a l’exterior. La pluja havia parat, i perduda entre la gent que sortia dels aixoplucs, va trobar una llàgrima a la galta.

Una llàgrima que feia tres anys i tres dies que no vessava.