Tot plegat podria ésser complicat d'entendre si només tinguéssim en compte l'aparença de les coses. Tanmateix, tot plegat té un problema ben senzill: l'absència dels gestos. Hom podria pensar que aquests gestos poden ésser inestables si són forçats i per tant no donar el fruit desitjable. Podríem entendre que el gest és la conseqüència d'un forçament, d'un desig urgent o d'un capritx, i entendríem a la vegada que el gest ha d'ésser quelcom natural, fruit d'un corrent atzarós de la vida.
Els gestos però són quelcom molt important, i tenen força compensatòria. No podríem mai revelar i regalar gestos i no ésser correspostos durant tota la vida. La gratuïtat dels gestos, encara que pugui sonar una mica egoista, té un límit. No s'ha d'abusar pas d'aquests, tot i que tampoc m'atreviria a afirmar que cal fer un càlcul del nombre de gestos a correspondre o a oferir.
Tot plegat és un problema.
Ara bé, quan un intenta i s'esforça per omplir la vida d'algú altre de gestos amb tota la intenció del món, quan un treballa per oferir el millor d'un mateix, i ésser el somriure més brillant i sincer amb el fi de fer feliç algú que no és capaç de tenir-ho en compte, llavors, llavors tot plegat és un problema massa important.
Un gest majúscul no pot esperar a ser correspost per excuses secundàries. La por, la covardia o la simplicitat d'una situació no poden ésser mai contragestos. La simplicitat de la situació!? Sí. Sovint oblidem que moltes coses tenen una solució ben senzilla, que no s'ha de tenir por, por a un horitzó ple d'alegria. M'hi nego i no penso resignar-me i acceptar que no podrà succeir. NO. Seré ferm en el que penso i no deixaré trepitjar cap de les meves ambicions per sols que no volen il·luminar la lluna i dibuixar-la sencera enmig de la nit. Cal omplir-ho tot d'innocència, d'ingenuïtat i deixar que el amor faci el seu sender.
Sense por a la follia i deixant a un marge l'esperit covard, armant el cor amb valentia per portar l'espurna a resguard.
Seria massa gran la decepció sinó arribés el gest que més delejo. Mentrestant però, alimentaré la nit de somnis i continuaré anhelant els riures, les estones, les carícies i el bon temps. Espero que el paraigües no se'm quedi petit per suportar immutable aquest xàfec. Si el gest arriba tard, o simplement no arriba, les gotes cauran fuetejades i el vent serà tant fort que em deixarà anar cap allà on em porti l'atzar, la corrent, el verí de la lluna...
Els gestos però són quelcom molt important, i tenen força compensatòria. No podríem mai revelar i regalar gestos i no ésser correspostos durant tota la vida. La gratuïtat dels gestos, encara que pugui sonar una mica egoista, té un límit. No s'ha d'abusar pas d'aquests, tot i que tampoc m'atreviria a afirmar que cal fer un càlcul del nombre de gestos a correspondre o a oferir.
Tot plegat és un problema.
Ara bé, quan un intenta i s'esforça per omplir la vida d'algú altre de gestos amb tota la intenció del món, quan un treballa per oferir el millor d'un mateix, i ésser el somriure més brillant i sincer amb el fi de fer feliç algú que no és capaç de tenir-ho en compte, llavors, llavors tot plegat és un problema massa important.
Un gest majúscul no pot esperar a ser correspost per excuses secundàries. La por, la covardia o la simplicitat d'una situació no poden ésser mai contragestos. La simplicitat de la situació!? Sí. Sovint oblidem que moltes coses tenen una solució ben senzilla, que no s'ha de tenir por, por a un horitzó ple d'alegria. M'hi nego i no penso resignar-me i acceptar que no podrà succeir. NO. Seré ferm en el que penso i no deixaré trepitjar cap de les meves ambicions per sols que no volen il·luminar la lluna i dibuixar-la sencera enmig de la nit. Cal omplir-ho tot d'innocència, d'ingenuïtat i deixar que el amor faci el seu sender.
Sense por a la follia i deixant a un marge l'esperit covard, armant el cor amb valentia per portar l'espurna a resguard.
Seria massa gran la decepció sinó arribés el gest que més delejo. Mentrestant però, alimentaré la nit de somnis i continuaré anhelant els riures, les estones, les carícies i el bon temps. Espero que el paraigües no se'm quedi petit per suportar immutable aquest xàfec. Si el gest arriba tard, o simplement no arriba, les gotes cauran fuetejades i el vent serà tant fort que em deixarà anar cap allà on em porti l'atzar, la corrent, el verí de la lluna...
No hay comentarios:
Publicar un comentario