Puc veure encara una bandada d'electrons corrent per la classe, dibuixant contents l'energia a l'espai buit, connectant els seus ulls i els meus. Puc veure encara un somriure esclatant enmig del carrer, posant música a la grisor de les voreres. Puc veure encara dos dits acariciant la pell tremolosa, amagats rere la foscor. Puc veure encara la por dibuixant-te a les dents la pluja, portant-te seguretat. Puc veure encara les passes anant a per la meva cançó preferida, aquella que no paro d'escoltar. Puc encara olorar el perfum d'un mocador oblidat amb consciència, portant-te valentia. Puc encara sentir el petó dolç omplint-me les galtes. Puc encara desviar la mirada a l'escot aparegut amb consciència, donant-te el desig. Puc encara oferir la carícia al dit índex de la mà dreta, mentre escolto dels teus ulls un no marxis. Puc encara acompanyar la lluna embriaga a dormir, i no voler que s'acabi la nit. Puc encara recórrer els passadissos d'una nit dins un vaixell, i voler que ens sorprengui l'alba barrejats als llençols. Puc encara llegir els missatges i tornar a deixar volar la imaginació, volar. Puc encara llegir la dedicatòria, i veure com s'ericen el pèls. Puc tornar a sentir que tot depèn de la teva voluntat, que sóc capaç de amarar-me de l'absència del teu ésser, i tornar a l'intent. Puc buidar els calaixos, puc créixer de les llavors que vas oblidar-te, puc encisar-te, puc enamorar-te i ser feroç, ser captiu, ser benèvol, ser sumís. Puc veure't menjant-te a tu mateixa, penedida. Puc veure't volent fer-me mal, acovardida. Puc sentir el teu odi silenciat. Puc veure les oportunitats desfilant per davant els teus llavis. Puc veure el desig subsistint, resistint, sobrevivint, però mai defallint. Puc veure la teva resignació, puc odiar i maleir l'orgull, la por i omplir les nits d'absències d'anhels i de ràbia. Puc escopir a l'univers mil esperances, mil escletxes de llum, mil portes entreobertes, i saber que un dia els carrers i l'atzar ens duran de la mà a aquell ball que no vas voler concedir-me.