Parpella fugaç

Pestanyegen els timbals amb violència al rostre, tremola el ferro vora la massa cerebral, es tanquen brutalment les comportes al cos, i endins, molt endins, un nus de músculs amalgamats pressionen enfurismats el pit, l'estomac. Penso, penso, i inevitablement penso coses en què no hauria de pensar. L'esforç m'obliga a seguir en l'intent, i surto a la caça del repòs. Exhaust desisteixo. Diu el vent que acabaré amb mi mateix. Tanco els ulls i obro ferides. Apago la consciència i amb aplom camino cap al lloc on solia trobar-me amb la felicitat. Un calfred m'alerta que a aquella plaça només hi queda un desert poblat de veus orfes de rumb. Als bancs, els desitjos conversen ocultant el somriure, i damunt les branques dels salzes observen el cel les il·lusions, que volen aixecar el vol. Trona, ve la tempestat. Les oportunitats comencen a córrer, abans que la pluja els cali les espatlles. S'obren pous amargs a l'àrida superfície, mentre la covardia, la mentida i el fracàs dansen cridant, aixecant les mans enlaire, voltant, esperant amb malvolença la pluja.
M'encenc i confós sondejo l'entorn, palpo els llençols. S'obren colpejant les parets les finestres. El silenci em retorna a l'insomni, que desglossa sentiments, voluntats. No em pertany la vida, no resideix en mi l'existència. Els somnis són tan sols productes de la imaginació de la lluna, les esperances que aquests alimenten cremen l'endemà, amb la llum del sol.