domingo, 2 de marzo de 2008

Y nada más

El que diu aquesta cançó és potser el que millor defineix aquests dies d'hivern. La sensació ha estat estranya quan he teclejat hivern. Hivern? Podria tothom dir, oi? Quina decepció sortir al carrer i veure que només hi ha hivern a la ment. Un cúmul de paraules que barallen aquí dins per buscar el sentiment al qual s’adeqüen més, i la posterior decepció de veure que no n'hi ha de sentiments.

Els dies es caracteritzen per ésser un canvi constant. Els dies consecutius són doncs com una etapa, de la qual s'esperen una sèrie de coses. Un, abans d'habitar-los es pregunta què n'ha d'esperar, i quan marxa a dormir, i veu que constantment no aconsegueix res d'allò en què havia somiat, arriba la decepció. I és clar, quan un veu que no hi ha canvis, s'adona que tampoc hi ha conclusions, ni perspectives, ni tan sols ambició. L'experiència juga un paper desafortunat. Intenta fer-se a sí mateixa i veu com els dies passen, i s'agrupen entre sí per formar etapes, que al cap i a la fi no han donat com a fruit cap conclusió: no han servit per a res.

A aquesta estranya sensació se li suma el veure com la resta de persones sí que avancen, sí que tenen conclusions, sí que tenen quelcom a trobar dins seu. Tenen vaixell, rumb i port. Tenen veu i públic. Tenen companya i amor. Tenen quelcom. I no és l'atzar la que regeix els seus plans, ni els mites els que regeixen la seva esperança.

Quan un parla de certesa, i no té ni tan sols esperança. Quan un parla d'altres móns sense conèixer encara aquest. Quan un vol aturar en sec el transcurs que han pres decisions abans presses. Ara ja no és possible. Ara, tan sol queda construir algú dins meu. Ara, només queda esborrar canvis sense conclusions, posar els peus a terra, i fer un camí ferm, sense dubtes, i a poder ser acompanyat.

És curiós, que el consol més gran pot ser escriure quatre tonteries, després de no saber escriure res més que política en els últims temps. Hem d'aprendre a distingir entre vida i política per poder viure. I encara que estiguin estretament lligades l'una i l'altra hem d'obrir en nosaltres un espai infranquejable per guardar l'amor, els somnis, i el suport artificial que ens hem de donar a nosaltres mateixos per poder seguir caminant després de l'aturada. Per que sinó: estem perduts, i no hi haurà res més que uns dies que es prestin a passar.


1 comentario:

Xavier Borràs dijo...

Les il·lusions, que deien els grecs (i, certament, els budistes) són vanes i, vet-ho aquí: quan hi poses tants d'esforços i els resultats són nuls o es torcen, la decepció és gran i el camí cap a les debacles pot ser, llarg o curt, infinitament pitjor.

És a dins del teu ésser més profund que hi ha el teu temps, la teva eternitat, la teva lluïssor. Hi és de sempre, d'abans de la nit dels temps.

Com deia el savi: en la foscor hi ha la llum.