Pasteres i creuers

El model de societat que ha imposat el sistema actual, el podem veure reflectit al viatge. L’home del segle XXI, dividit en un dualisme antagònic, viatja. Aquesta és una realitat que ens transmeten cada dia múltiples agents informatius, com la publicitat o els mitjans de comunicació. El que no ens arriba, o ens arriba per llunyanes referències, és el plor, la fam, la misèria de l’ésser humà del país del sud, un dels protagonistes del dualisme de què parlava abans. Aquest, viu en un país sovint enfonsat a la pobresa, que es converteix també, per esperança de la seva economia, en l’atractiu turístic que suposa per l’home ric, l’altre protagonista, veure un animal en el seu entorn natural, una selva o una platja verge, o fins i tot una gallina posant un ou. Aquest és el nostre segon protagonista, l’home ric que s’embarca en un creuer per conèixer l’Atlàntic o el Pacífic, per arribar a la República Dominicana o a Honolulu, o per conèixer la Mediterrània, ja sigui l’estret de Gibraltar, o el Mar Adriàtic. Mentre uns naveguen aquestes aigües en luxosos creuers, correctament equipats amb binocles per veure un exòtic dofí i bermudes d’última moda, els altres fugen de la seva realitat, conseqüència immediata del nostre nivell de vida, a la cerca d’una vida que creuen millor, per fer arribar la majoria dels possibles ingressos a una família que deixen enrere, i que abandonen, juntament amb uns costums, una cultura i una vida viscuda. S’embarquen en una pastera, insegura, bruta, freda, que supera amb escreix tot el que abans havien tingut, casualment cap a l’estret, per arribar a Espanya, o cap a l’Adriàtic, per arribar al sud italià on potser l’atzar els uneixi amb un creuer.

Paradoxal, no? Uns fan un viatge d’oci, de cultura o simplement de vacances, mentre els altres emprenen una aventura, no pas per diversió, sinó per necessitat. Per necessitat.

La història del nostres avantpassats ha estat marcada per aquesta paraula, que juntament amb moltes altres, van marcar les seves vides. Molts d’ells, es van veure obligats a marxar en busca de la prosperitat. En la seva majoria, van ser acollits i, fins i tot alguns s’hi van quedar, i van crear una família que ara ja compleix la tercera o quarta generació d’emigració. Tots ells emigrants a casa seva, i immigrants al lloc on arribaven.

Ara, des de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina o l’Àsia, se senten veus que demanen justícia, que demanen menjar i respecte pel seu entorn i les seves gents. Tot i així, obeint a la lògica, les poblacions d’aquests territoris es veuen obligades a emprendre un viatge que no saben si l’acabaran, que no saben si arribarà al seu destí. Si l’embarcació no bolca, i fa que quedin oblidats i perduts flotant a la mar, segurament arribaran a terra ferma, inclòs nedant els últims metres traient forces de la imatge de les famílies que han deixat enrere. Si són vistos per la policia, emprendran el viatge de volta. Si pel contrari, aconsegueixen quedar-s’hi hauran emprendre el viatge d’una nova vida, on s’hi trobaran amb gent que no els entengui, que els criminalitzi i els rebutgi, però també amb gent que entendrà la seva situació, que no els veurà com a delinqüents, sinó com a persones. Persones que no oblidaran que són víctimes del nostre nivell de vida, i els agafaran de la mà, per ajudar-los a emprendre un llarg viatge, en un lloc tant seu com nostre.