Aquest és un dels dos relats semi-humorístics que he escrit. Espero que el disfruteu.
Era a punt de ficar-me al llit amb la Núria Duarte, una amiga de la infància que vaig trobar-me a la secció de roba interior del Corte Inglés, quan una veu molt familiar em va sobtar:
- Antoni, va desperta, que arribaràs tard a l’entrevista de feina.
Era tan suau el coixí, tanta la comoditat que oferia el meu llit, que per mi m’hauria quedat dormint dia i mig més. Fins i tot el meu cos n’estaria encantat de contribuir-hi, estic segur que no li degué agradar gaire el frec que van fer les parpelles amb les lleganyes, tot fent un efecte sonor semblant al de mastegar un grapat de sorra. Vaig desenganxar el cos dels llençols, que va quedar literalment amarrat a aquests, aprofitant l’amistat que van fer amb la suor de tota una nit tapat fins al coll. Era impossible dormir destapat a casa! La meva mare, cada nit, exercia el mateix ritual: la religió maternal, l’anomeno jo. A tres quarts de deu, em portava un got de llet calenteta amb una palla, no fos cas que em cremés el llavis amb la superfície abrasant del got. Tot seguit agafava un conte de la prestatgeria, creuava les cames i afinava la veu.
-Avui toca La Blancaneus, Antoni, el teu preferit.
No tenia més remei que suportar-ho, no podia dir-li a la meva mare que ja era grandet, al cap i a la fi portava quaranta-cinc anys cuidant-me i guiant-me per la vida. El tancament del llibre, donava pas al que jo més odiava: que em poses la manta per corbata. Fes fred, fes calor, a ella tant li feia. Posava bé els llençols, i tibava la manta fins la boca gairebé. És evident, que quan sentia el clic de l’interruptor, tirava la manta a fer punyetes, però automàticament, ma mare venia i tornava a repetir la mateixa operació, així que l’únic remei era passar calor tota la nit, no hi havia alternativa. Després d’haver aconseguit separar el cos dels llençols vaig anar a fer un pipí, com deia la mare.
- Va nen que es refredarà la llet.
A mi sempre m’ha agradat la llet freda, però segons la mare, el Cola-Cao no es dissol bé sinó és amb llet calenta. Després de que el meu esòfag hagués estat calcinat, vaig aixecar-me. El costum m’havia fet arribar sa i estalvi als quaranta-cinc, sense seqüeles. Després de que la mare m’hagués banyat i vestit arribava lo pitjor. Una petita palangana, una pinta i mig litre de colònia li bastaven per fer-me sentir l’home més ridícul del planeta. Omplia la palangana de colònia i ajudant-se amb les mans la bolcava sobre el meu cabell. La pinta li servia per repartir-la per la superfície capil•lar i deixar-me el cap ple de ratlles perfectament paral•leles, com si d’un pentagrama és tractés. Un petó al front i un ves amb compte claudicaven que havia de sortir de casa corrent.
Aquell era jo. Al carrer, amb una camisa a quadres vermells i blancs, semblant a unes estovalles; els pantalons, a la mateixa alçada que la manta; unes sandàlies de cuir que protegien la sola del peu de qualsevol patologia incurable i uns mitjons grocs que protegien els peus del fred. Quan ja encaminava cap al metro, un crit em va aturar de cop.
– Antoni, l’entrepà, que un dia et deixaràs el cap!
I des de la finestra i embolicat en un drap me’l va llençar. El drap, ja us dic jo que no calia. Estava embolicat amb cinc capes de tovallons de paper i cinc més de paper de plata, perquè no regalimés l’oli. La temperatura ambient era molt agradable a l'exterior, però només entrar a l’andana van entrar-me unes calors peculiars. D’aquelles que comencen per les orelles, segueixen per les galtes i baixen cap els costats, arribant fins les cuixes. Vaig descordar-me una mica la camisa, que gairebé m’ofegava, i vaig arremangar-me. El metro venia ple. Un altre cop la gent s’apartaria de mi per la pudor a colònia que feia. L’aire condicionat bufava a tota marxa i involuntàriament vaig fer un estrepitós esternut que va fer aixecar tot el qui estava assegut. Així, em va agafar una congestió, que em va fer baixar del vagó gairebé plorant, angoixat per la dificultat que em suposava respirar. Al sortir al carrer plovia, mira que la mare m’ho havia dit que agafés el paraigües per sí un cas, però vaig optar per no carregar el paraigües tot el dia, com m’havia succeït altres vegades. Vaig passar a la vorera dels nombres senars, i al arribar al vint-i-tres, vaig trucar al vuitè segona. Sense dir res, van obrir. Vaig pujar caminant, per això dels nervis. El meu aspecte era horripilant. El nas el tenia ple de trossets de paper higiènic que m’havien quedat de mocar-me, la colònia havia reaccionat amb la suor i feia una olor un tant desagradable, però el pitjor de tot, era que estava calat de caps a peus. Vaig trucar al timbre i vaig esbossar el meu millor somriure amb el cap lleugerament inclinat, perquè és pogués veure millor el meu perfil bo. Va obrir una noia jove d’uns vint-i-cinc anys, però de seguida va tancar-la entre paraules que deien que ni volien llibres, ni tampoc formar part de cap secta. De seguida vaig tornar a trucar.
–No, s’equivoca, em dic Toni, Toni Molina. La meva mare em diu Antoni però vostè pot dir-me Toni si vol.
– Què vol? –va dir la noia amb cara de fàstic.
–Venia per l’entrevista de feina. És aquí, no?
- No, s’equivoca, això no és cap empresa.
– Però vostès em van donar aquesta direcció: C/Mur, 12. 8è 2a.
– Ja, però veurà, això no és el carrer Mur sinó el carrer Muret.
– Ah, disculpi. Bé, de totes maneres no deu ser molt lluny, a la guia surten l’un darrera l’altre.
El cop de porta em va despentinar. Vaig baixar les escales plorant, i vaig optar per asseure a la vorera, a menjar l’entrepà, avera si volia Déu, i se m’emportava un cotxe per davant. Al cap i a la fi, la meva utilitat al món era nul•la. Quan vaig tornar a casa la meva mare m’acollí entre els seus braços. Vaig deixar-li el pitram ben xop.
–Va Antoni, fill meu, no ploris, que no hi ha per tant!
Jo gemegava com si tingués dos anys. A la meva mare només li va faltar donar-me el pit. Aquell dia vaig sopar una sopa ben calenta, no fos cas que l’esòfag es refredés, tot seguit vaig escoltar amb delicadesa el conte i vaig obeir en tot a la mare! Fins i tot vaig somiar amb els angelets.
Era a punt de ficar-me al llit amb la Núria Duarte, una amiga de la infància que vaig trobar-me a la secció de roba interior del Corte Inglés, quan una veu molt familiar em va sobtar:
- Antoni, va desperta, que arribaràs tard a l’entrevista de feina.
Era tan suau el coixí, tanta la comoditat que oferia el meu llit, que per mi m’hauria quedat dormint dia i mig més. Fins i tot el meu cos n’estaria encantat de contribuir-hi, estic segur que no li degué agradar gaire el frec que van fer les parpelles amb les lleganyes, tot fent un efecte sonor semblant al de mastegar un grapat de sorra. Vaig desenganxar el cos dels llençols, que va quedar literalment amarrat a aquests, aprofitant l’amistat que van fer amb la suor de tota una nit tapat fins al coll. Era impossible dormir destapat a casa! La meva mare, cada nit, exercia el mateix ritual: la religió maternal, l’anomeno jo. A tres quarts de deu, em portava un got de llet calenteta amb una palla, no fos cas que em cremés el llavis amb la superfície abrasant del got. Tot seguit agafava un conte de la prestatgeria, creuava les cames i afinava la veu.
-Avui toca La Blancaneus, Antoni, el teu preferit.
No tenia més remei que suportar-ho, no podia dir-li a la meva mare que ja era grandet, al cap i a la fi portava quaranta-cinc anys cuidant-me i guiant-me per la vida. El tancament del llibre, donava pas al que jo més odiava: que em poses la manta per corbata. Fes fred, fes calor, a ella tant li feia. Posava bé els llençols, i tibava la manta fins la boca gairebé. És evident, que quan sentia el clic de l’interruptor, tirava la manta a fer punyetes, però automàticament, ma mare venia i tornava a repetir la mateixa operació, així que l’únic remei era passar calor tota la nit, no hi havia alternativa. Després d’haver aconseguit separar el cos dels llençols vaig anar a fer un pipí, com deia la mare.
- Va nen que es refredarà la llet.
A mi sempre m’ha agradat la llet freda, però segons la mare, el Cola-Cao no es dissol bé sinó és amb llet calenta. Després de que el meu esòfag hagués estat calcinat, vaig aixecar-me. El costum m’havia fet arribar sa i estalvi als quaranta-cinc, sense seqüeles. Després de que la mare m’hagués banyat i vestit arribava lo pitjor. Una petita palangana, una pinta i mig litre de colònia li bastaven per fer-me sentir l’home més ridícul del planeta. Omplia la palangana de colònia i ajudant-se amb les mans la bolcava sobre el meu cabell. La pinta li servia per repartir-la per la superfície capil•lar i deixar-me el cap ple de ratlles perfectament paral•leles, com si d’un pentagrama és tractés. Un petó al front i un ves amb compte claudicaven que havia de sortir de casa corrent.
Aquell era jo. Al carrer, amb una camisa a quadres vermells i blancs, semblant a unes estovalles; els pantalons, a la mateixa alçada que la manta; unes sandàlies de cuir que protegien la sola del peu de qualsevol patologia incurable i uns mitjons grocs que protegien els peus del fred. Quan ja encaminava cap al metro, un crit em va aturar de cop.
– Antoni, l’entrepà, que un dia et deixaràs el cap!
I des de la finestra i embolicat en un drap me’l va llençar. El drap, ja us dic jo que no calia. Estava embolicat amb cinc capes de tovallons de paper i cinc més de paper de plata, perquè no regalimés l’oli. La temperatura ambient era molt agradable a l'exterior, però només entrar a l’andana van entrar-me unes calors peculiars. D’aquelles que comencen per les orelles, segueixen per les galtes i baixen cap els costats, arribant fins les cuixes. Vaig descordar-me una mica la camisa, que gairebé m’ofegava, i vaig arremangar-me. El metro venia ple. Un altre cop la gent s’apartaria de mi per la pudor a colònia que feia. L’aire condicionat bufava a tota marxa i involuntàriament vaig fer un estrepitós esternut que va fer aixecar tot el qui estava assegut. Així, em va agafar una congestió, que em va fer baixar del vagó gairebé plorant, angoixat per la dificultat que em suposava respirar. Al sortir al carrer plovia, mira que la mare m’ho havia dit que agafés el paraigües per sí un cas, però vaig optar per no carregar el paraigües tot el dia, com m’havia succeït altres vegades. Vaig passar a la vorera dels nombres senars, i al arribar al vint-i-tres, vaig trucar al vuitè segona. Sense dir res, van obrir. Vaig pujar caminant, per això dels nervis. El meu aspecte era horripilant. El nas el tenia ple de trossets de paper higiènic que m’havien quedat de mocar-me, la colònia havia reaccionat amb la suor i feia una olor un tant desagradable, però el pitjor de tot, era que estava calat de caps a peus. Vaig trucar al timbre i vaig esbossar el meu millor somriure amb el cap lleugerament inclinat, perquè és pogués veure millor el meu perfil bo. Va obrir una noia jove d’uns vint-i-cinc anys, però de seguida va tancar-la entre paraules que deien que ni volien llibres, ni tampoc formar part de cap secta. De seguida vaig tornar a trucar.
–No, s’equivoca, em dic Toni, Toni Molina. La meva mare em diu Antoni però vostè pot dir-me Toni si vol.
– Què vol? –va dir la noia amb cara de fàstic.
–Venia per l’entrevista de feina. És aquí, no?
- No, s’equivoca, això no és cap empresa.
– Però vostès em van donar aquesta direcció: C/Mur, 12. 8è 2a.
– Ja, però veurà, això no és el carrer Mur sinó el carrer Muret.
– Ah, disculpi. Bé, de totes maneres no deu ser molt lluny, a la guia surten l’un darrera l’altre.
El cop de porta em va despentinar. Vaig baixar les escales plorant, i vaig optar per asseure a la vorera, a menjar l’entrepà, avera si volia Déu, i se m’emportava un cotxe per davant. Al cap i a la fi, la meva utilitat al món era nul•la. Quan vaig tornar a casa la meva mare m’acollí entre els seus braços. Vaig deixar-li el pitram ben xop.
–Va Antoni, fill meu, no ploris, que no hi ha per tant!
Jo gemegava com si tingués dos anys. A la meva mare només li va faltar donar-me el pit. Aquell dia vaig sopar una sopa ben calenta, no fos cas que l’esòfag es refredés, tot seguit vaig escoltar amb delicadesa el conte i vaig obeir en tot a la mare! Fins i tot vaig somiar amb els angelets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario