Per a tú paraula, refugi de la meva solitud

Encara eren foscos els carrers quan vaig marxar. Ni tan sols sabia si fugia de la pressió a la qual em sotmetia la meva responsabilitat, o només evitava l’angoixa que em produïa l’insomni. De totes maneres, el destí no el tenia gens clar. Eren moltes les vegades que l’instint, la imaginació o potser la memòria, em portaven a llocs remots, que ningú coneix, que ningú usa com a refugi, com a amagatall de la penúria que em produeix la solitud. La penúria de la solitud s’anteposa a la necessitat humana de la comunicació. Potser és aquesta, la causa que em porta a fugir a indrets desconeguts per pensar, per plorar, per escriure. Amb la paraula, la meva millor amiga, puc comunicar-me. No sé ben bé amb qui, però sóc conscient de que algú, algun dia, recuperarà les inquietuds que em produeixen l’insomni i l’angoixa de la nit. Els escombraires, els forners, i els malalts d’amor que troben refugi en l’alcohol, em coneixen d’allò més bé. La nit és santuari de molts humans, on jo m’incloc. Els matins són més dolços quan els vius des de la matinada, fins i tot les olors, els colors, les persones, et semblen més vives. Aquella matinada em vaig deixar guiar per les olors. A pocs metres, la brisa marina, a esquenes, la muntanya i l’olor a terra humida. Va ser l’olor la rebosteria recent treta del forn, però, la que em va dur al centre de la ciutat. El sol s’escolava pels carrers estrets, que abarrotats de roba acabada de penjar, feia una olor molt agradable, que contrastava amb la dels pixums de dos carrers enrere. M’apassiona caminar entre aquelles parets tant velles i plenes d’història, que t’abracen com una mare, i et fan fantasiejar amb guerrers, rodamóns, fades, i frares que s’emboliquen i s’amaguen pels carrers humits i tendres. Tot aquest cúmul de sensacions que amaraven el meu cor d’alegria i vida, era el que més m’agradava trobar les matinades, en les quals ignorava perquè fugia: si per pressió i responsabilitat o per angoixa i insomni. La responsabilitat de l’ésser humà, de tenir consciència, de ser solidari, d’estimar, de comprendre i consolar, que de vegades em treia el temps per a sobreviure. Temps que recuperava desesperat les meves matinades, quan furtiu per la solitud, fugia a qualsevol lloc remot on pogués pensar, plorar i escriure. Al cap i a la fi, ets tu paraula, l’única que m’acull en els meus mals de cap, l’única que em comprèn i que em fa sentir viu.