La revista GARBÍ

Jo vaig ésser alumne de l'Escola del Mar. Ara amb la Maria, també antiga alumne, volem reempendre la tasca de muntar i reengegar la Revista que ha mort en l'oblit. Fa poc vaig enviar la següent carta a l'escola:

L’última visita a l’escola m’ha ofert moments autènticament místics (he retrobat professores, antics companys, indrets que m’han portat molts records), però també un de desagradable. La Isabel m’ha acollit com si estigués a casa meva, fins i tot m’ha fet sentir ple d’orgull pel fet de poder firmar al llibre de visites de l’escola. Al interessar-me per la publicació de la revista Garbí m’he endut una desagradable sorpresa, que aquesta emprenedora revista, ja no es publicava. Com a antic alumne, i com a enamoradís d’aquesta escola, m’ha sabut molt de greu. Penso que una escola tan especial com l’Escola del Mar, que sobreposa l’educació integral de la persona per damunt de l’educació acadèmica, que m’ha educat en la convivència i els valors, que és símbol de tantes coses, que guarda un munt de secrets...Penso que una escola així no pot deixar morir els records i les emocions en el llit del temps, que no pot prescindir d’un portaveu, que informi, que entretingui, que faci partícips de la navegació als tripulants del gran vaixell que és l’escola.
Fet un anàlisis exhaustiu de la història de la revista Garbí, que aplega gairebé quaranta anys de vivències de l’Escola del Mar, que ha creat seccions tan emblemàtiques com les d’Entrevista, Cròniques, Notícies, Escacs, Racó Literari, Hem anat a..., Festes i tradicions, que ha esdevingut per molts de nosaltres una eina imprescindible per alimentar la nostàlgia, per fer perdurar l’escola a la memòria per molt de temps, no pot morir així com així. Penso sincerament, que la revista ha de tornar a ser elaborada pels pares, alumnes, mestres i antics alumnes, impresa i editada de nou. D’aquesta manera podrem tornar a l’esperit que ens transmetia el primer número de la revista, que ens convidava a que la revista fos de tots els que estimem l’escola, dels que s’impliquen en les activitats que es duen a terme, i dels que les contemplen amb admiració. Així i només així, podrem aconseguir una visió completa d’aquesta mare, situada entre parets, que ha parit, ha criat, ha educat, ha nodrit i ha enriquit a tants i tants fills, que per sempre, durem aquesta petjada inesborrable dins el cor. Per tot això i molt més, reclamo que es reprengui amb la mateixa vitalitat i força amb que s’ha fet sempre, la publicació de la revista GARBÍ.

Davant la no-resposta, o millor dit la simple emoció. He decidit passar a l'acció. He parlat amb la Maria Borràs, i li he comentat. De seguida, ha corroborat la mateixa impressió i la necessitat de tornar-la a engegar. Hem anat a l'escola i hem fet una proposta seriosa, que esperem que ens sigui acceptada. Tot ha estat molt ràpid, però amb una cosa com aquesta, que tothom troba a faltar, no pot haver-hi aturades. Ara caldrà posar-se mans a l'obra, per tornar a l'Escola allò que és seu: la REVISTA GARBÍ.

Fins aviat!