Com

Per aquell que fa riure l'infeliç

Com el moribund ple de vida dins seu,
com el difunt que no volia morir:
vull arrencar la mort del meu cos
per a fer-ne flors de marbre,
on s’hi reflecteixin els raigs del sol.

Com el malalt sense esperança,
Com la guitarra sense cordes ni capsa:
Vull sofrir per tu, vull buscar en l’oblit
Aquell dolor adormit, que al cel s’enlaira
I dibuixa dagues al pit.

Com l’ahir que espera enrere infeliç,
Com el núvol negre que intueix la fi:
Vull obrir el destí, vull il•luminar el demà,
I créixer en l’avui que m’agafa la mà,
Viatjar lluny. Volar.

Com qui coneix l’horror,
Com qui s’equivoca al comptar,
Vull viure al teu món, i comprendre els camins,
Que no avancen si no és amb l’alè
De quatre paraules humils.

Fem del trist, l’home més feliç del món.
Fem de l’abandonat, una galta plena de petons.
Fem del dèbil, coneixedor d’una història d’amor,
Que el faci fort, i el converteixi en la pluja,
Que demà, damunt nostre, elegant i noble, caurà.