jueves, 18 de diciembre de 2008

¿A dónde van?

¿Adónde van las palabras que no se quedaron?
¿Adónde van las miradas que un día partieron?
¿Acaso flotan eternas,
como prisioneras de un ventarrón,
o se acurrucan entre las hendijas,
buscando calor?
¿Acaso ruedan sobre los cristales,
cual gotas de lluvia que quieren pasar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y adónde van...?
¿Adónde van?

¿En qué estarán convertidos mis viejos zapatos?
¿Adónde fueron a dar tantas hojas de un árbol?
¿Por dónde están las angustias,
que desde tus ojos saltaron por mí?
¿Adónde fueron mis palabras sucias
de sangre de abril?
¿Adónde van ahora mismo estos cuerpos
que no puedo nunca dejar de alumbrar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y adónde van...?
¿Adónde van?

¿Adónde va lo común, lo de todos los días:
el descalzarse en la puerta, la mano amiga?
¿Adónde va la sorpresa,
casi cotidiana del atardecer?
¿Adónde va el mantel de la mesa,
el café de ayer?
¿Adónde van los pequeños terribles encantos
que tiene el hogar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y adónde van..?
¿Adónde van?

Silvio Rodríguez

lunes, 15 de diciembre de 2008

Majoria d'edat (I)

Quan arribi l'angoixa i piqui a la porta de l'habitació, no la deixis passar. Respira, obre la persiana i treu el cap per la finestra. Deixa que esperi a la porta, i posa-hi coixins perquè no entri per sota. Mira la nit estelada, i acarona la lluna a mig omplir amb la mirada. Fes glaçar les llàgrimes mentre el fred et ve al rostre, i quan tornis a obrir els ulls mira com fuig la por. Surt de casa i acompanya-la. Posa-la a la butxaca i camina fins a on ningú pugui trobar-t’hi. Sola, asseguda al bell mig de la muntanya, observa com s’adormen els carrers de la capital. Ara, torna a respirar i llença enrere el mirar.
Fes volar els pensaments pel passat, i hi veuràs barrejats i convivint-hi congelats milers d’instants. Hi haurà silencis, reflexions, diàlegs, decisions. Hi haurà errades, encerts, somriures, esforç i delit. Hi veuràs baralles, reconciliacions, vides fugint massa de pressa, i petits cossos venint a la vida. Coneixements i aprenentatges s’hi difuminaran, i t’hi veuràs lluitant, llegint, plorant i somrient alhora. Amigues, vides alienes, i carrers plens de tu. Carreres, opressió i el mar. Amics, camins i la muntanya. Centrifuga els instants i fes tres pilons: en un posa-hi les coses bones, en un altre les coses dolentes, i en un altre els aprenentatges dels dos grups anteriors. Tot seguit agafa el primer i l’últim piló i sacseja’ls. Beu-te’ls amb paciència i omple’t de memòria. Ara, estripa el segon piló, oblida’l, i fes que mori podrit enterrat al terra moll. Ja pots obrir els ulls: tot és en ordre, i tu t’aguantes sobre una base ferma, gens vacil•lant.

domingo, 23 de noviembre de 2008

En la parte sin escalera

Hago surcos en el mar con mis lágrimas,
dejo a un lado y a otro agua salada,
recojo las olas con las palmas de la manos,
las poso en el deseo y las ato fuerte.

Delante siempre su rostro eterno,
dentro mío la guerra encarnizada,
siguiéndome firme el fracaso, el miedo,
la negación del horizonte.

Baño el pensamiento de sangre;
intranquilo, revuelvo consciencias pasadas,
desaboro los frutos y aliño desgracias,
y freno de nuevo el proyecto ambicioso.

Ojos de miel, dulce mejilla, boca de seda,
hecha utopía, sueño, ilusión,
puestos en la estrella más alta, y yo
puesto en el suelo, sin escalera.

Busco, y no me conformo con un planeta,
quiero universos, galaxias de amor.
Incluso sería capaz de renunciar a las olas
hechas por mi lagrimal, para llegar al todo,
dónde esperas inflexible tu.

viernes, 21 de noviembre de 2008

Oleo de una mujer con sombrero - Silvio Rodríguez

Perdoneu que estigui tan cançoner, però és que parlen per sí soles.

domingo, 16 de noviembre de 2008