martes, 5 de octubre de 2010

Introductòria a una escapatòria

No fa pas tant que

fugíem de la mà

com dos bojos,

perseguits per les ones

i l'alè del cel fosc.

O miràvem la nit

a l'espigó

cercant secrets

vora l'orella.

M'amarava del cristall

del teu bes tebi i

m'esfondrava

per l'estimball de

l'esquena imperfecta.

I la son era nul·la,

i la por no existia

i tot era bo, i el bé

era promesa constant.

Certesa, al capdavall.

No fa pas tant, però, que

als teus ulls vaig llegir

la prosa d'un final eixut,

i ara: ara els somnis són escàpols.

No hay comentarios: