La veritable amenaça

Els dies 3 i 4 d'abril van reunir-se a Estrasburg (França) i a Kehl (Alemanya) els caps d'Estat i de govern dels països que conformen la Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) per celebrar el seixantè aniversari del seu naixement. L'objectiu formal d'aquesta trobada era fer balanç dels 60 anys de funcionament d'aquesta criminal organització.

L'OTAN escenifica un cop més l'ancestral ritual imperialista pel qual la Unió Europea s'abaixa els pantalons i ens subordina als interessos dels Estats Units d'Amèrica representats aquest cop pel seu flamant president Barack Obama. Aquest va prioritzar l'enviament de més tropes a l'Afganistan i així van cedir els seus aliats europeus, entre ells Espanya, el seté contribuent amb 60 milions d'euros anuals. Rodríguez Zapatero ja s'ha compromés a enviar al voltant de 520 nous efectius amb l'excusa de la celebració d'eleccions als mes d'agost, un cos de la Guardia Civil per formar un cos paramilitar de la policia afganesa i més de 9 milions d'euros per sufragar la formació de l'exèrcit afganés. L'OTAN segueix veient, després de la desaparició del bloc soviètic, enemics arreu. Potser molt més difosos, mòbils i dèbils. És el cas del terrorisme islàmic o la pirateria africana, de manera que els seus objectius militars es centren allà on proliferen aquests fenòmens: alguns territoris de Pakistan, l'Afganistan, Iran o els mars somalis. L'enemic més potent és Rúsia, tot i que l'objectiu és calmar les tensions i establir-hi relacions cordials. Els fets desmenteixen les paraules un cop més. Les relacions OTAN-Rúsia són totalment ineficients degut a la primacia de les relacions bilaterals entre el Kremlin i la Casa Blanca. Així mateix, fets com el desplegament d'un escut antimissils prop de la frontera rusa o el conflicte que va esclatar l'estiu passat a Geòrgia, Ossètia del Sud i Abkhàzia un cop més per interessos imperialistes, són clars símptomes de les tensions que es viuen entre ambdues potències. La cimera ha tancat amb l'escolliment del primer ministre danés, Rasmussen, com a futur secretari general de l'OTAN, amb l'oposició encesa de Turquia degut a la polèmica que van suscitar las caricatures de Mahoma publicades a un diari danés i la passivitat del primer ministre respecte a aquest fet. “No és un home de pau”, va declarar Erdogan en un brillant exercici d'ironia. No va pas mal encaminat. Rasmussen és conegut per les seves polítiques liberals i el seu recolzament a la política exterior d'un altre gran geni de l'humor: George W. Bush. A la declaració final, la OTAN es reafirma en la seves pretensions i afirma: “estem preparats per intervenir qualsevol latitud perquè la nostra seguretat està cada cop més vinculada a altres regions” i “estem disposats a renovar l'aliança per fer front a les amenaces d'avui i anticipar els perills de demà”.

Doncs bé, la veritable amenaça és l'OTAN, que seixanta anys després segueix militaritzant les relacions entre pobles i persones i amb la intenció de de perpetuar-se en el temps i segui creixent. Múltiples informes desacrediten la intervenció a l'Afganistan, tot i estar amparada per la Organització de les Nacions Unides (ONU) i sabem que aquesta només ha servit per militaritzar més el territori i mantenir els interessos geoestratègics a la zona. L'existència d'aquesta organització provoca l'increment del perill de noves guerres així com una amenaça real a la democràcia. Així ho demostra el recolzament de l'OTAN a la dictadura neofeixista de Portugal o a la dictadura dels Coronels a Grècia. L'OTAN representa el 67% de la despesa militar mundial i és la principal responsable de la proliferació de la indústria i el comerç d'armes. No és cap organització que defensi els drets humans i la democràcia, ans al contrari ha demostrat ésser el braç armat dels països desenvolupats que defensen les seves riqueses obtingudes a base d'expoliar aquells que ara les reclamen.

Amb el 15% de la despesa militar mundial anual durant 25 anys s'erradicaria la fam al món, és qüestió de voluntat política, de prioritats en l'agenda. 110 milions d'euros, aquesta és la quantitat destinada pel desplegament de més de 15000 agents per protegir la cimera de la OTAN entre França i Alemanya, i a la vegada és la quantitat que caldria per erradicar la malària al món.

Quan un sent coses així, no pot més que indignar-se i passar a l'acció en un gest de conscienciació col·lectiva. No podem permetre que això passi perquè està en joc la nostra dignitat, i per tant hem de plantar cara. Així vam fer-ho al voltant d'una cinquantena d'activistes catalans que vam desplaçar-nos fins a Estrasburg per participar de la contra-cimera en representació de la campanya No a la OTAN, No a la Guerra!. I és que no teníem res a celebrar pels motius que ja he plantejat abans. La contra-cimera es centrava en tres espais: el congrés de conferències, el campament antimilitarista i la manifestació i les accions no-violentes. De tot plegat m'agradaria remarcar dos aspectes: el primer té a veure amb tot el relacionat amb el campament. En aquest pots passar de somiar un altre món a viure'l, i t'adones que viure amb solidaritat i autogestió és possible. Gent de 30 països diferents compartint una mateixa visió: un món en pau i sense violència. I què millor que lluita per ell portant-lo a la pràctica?

Desgraciadament l'organització va permetre l'assistència al campament i a la manifestació -les conferències no els interessen- al bloc negre. Aquest, bastant nombrós, està format per gent molt jove que es camuflen entre els manifestants pacífics i aprofiten per, fent ús indiscriminat de la violència, realitzar els seus somnis infantils d'apedregar edificis, saquejar-los i cremar-los. Aquest grup, no només actúa de manera autònoma sense respectar les directrius assembleàries de l'organització, sinó que lapida qualsevol pretensió col·lectiva, compartida per la majoria dels allà presents, de convertir la no-violència en un motor de transformació social. I així ho va demostrar un bloqueig no-violent que va evitar l'entrada dels membres de l'OTAN al lloc on es celebrava la cimera durant més d'hora i mitja. Cal afegir tanmateix, que la policia francesa va provocar les actuacions, que condemno fermament, del bloc negre, per tal de criminalitzar el moviment antimilitarista i justificar el desproporcionat desplegament policial. Així ho vam comprovar en tres ocasions: la primera, impedint el pas arbitràriament als manifestants que es dirigien del campament a la manifestació; la segona, permetent, i m'atreviria a dir que impulsant amb infiltrats, la crema d'edificis i la tercera, duent la manifestació cap a una carreró sense escapatòria on es va lliurar una batalla campal que va acabar amb més de 450 detinguts.

Després del viatge a Estrasburg cal definir una estratègia pels pròxims mesos, i seguir discutint les alternatives a la OTAN per prepar accions a més llarg termini. Entre els reptes que afronta la campanya internacional es troben els d'aillar els moviments violents antiassemblearis i fer una més i millor difusió de les accions que es duran a terme. Una bona oportunitat per teixir un moviment massiu pot ser la presidència de torn de l'Estat Espanyol de la Unió Europea i les respectives cimeres que es celebraran a alguna de les capitals

Podeu trobar fotografies de l'esdeveniment a la pàgina web de Joves Activistes

Ahora que

Ahora que he aprendido a vivir en diagonal,
ahora que el azar me ha llevado a vivir sin rutinas,
ahora que se que improvisar no se me da tan mal,
ahora que no sigo tus pasos cuando caminas,
no me hayo ni bajo las piedras de la playa
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que las majaderas me saludan por la calle,
ahora que las farolas ya no iluminan mis esperas,
ahora que ya no tienes por qué tener ningun detalle,
ahora que mi mirada se pierde en las aceras,
no me hayo ni en el fondo del espejo
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que ya no pronuncio cada dia tu nombre,
ahora que tu amor brilla por su ausencia,
ahora que ya puedes besar a tu hombre,
ahora que ya he descubierto el enigma de la existencia,
no me encuentro en el fondo de ningun cajón
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Ahora que dispongo de la experiencia de mi corazón,
ahora que ya tengo los mapas de tu dulce cuerpo,
ahora que ya he apagado la llama de la ilusión,
ahora que ya me he olvidado de hacer el muerto,
no me encuentro en las flores de ningún balcón
porqué faltas tu, porqué no estás tu, ¿por qué?

Dame una respuesta, envía una señal de amor,
inventa el consuelo que lleva consigo el cielo nublado,
date prisa que se va a escapar el tren de la vida
que debíamos saborear de la mano, uno encima del otro.

Enésimo penúltimo encuentro

Me apoyo en un coche viejo lleno de polvo, y silbando diluyo la lascivia. Recibo mientras empiezo a tatarear, tu mensaje que confirma lo que me temía: aun no has aprendido a no hacerte de rogar. Escupo y me adentro en un bar cuya barra está poblada por solitarios hombres con la mirada perdida. Tras evitar encontrarla, pido un cortado y me siento de cara a la boca del metro. Sumo a las demás miradas la mía, y cuando apareces ésta se centra. Me levanto y te silbo, para que vengas a contarme todo eso que me tengas que contar. Has cambiado. Esa es mi primera impresión, y me satisface la verdad. Inmediatamente me acuerdo de todos los momentos en que te he esperado refugiado bajo el toldo de algun bar, mientras a lo lejos veía como te acercabas tambaleando tus caderas, intuyendo tus cortas pestañas, tus pechos prominentes, tu beso dulce. Esta vez no hay beso. Te sientas, y divagamos -divagas- un buen rato. Te pido que vayas al grano. Juntas los labios, alzas las cejas y obedeces -sí, parece mentira pero obedeces-.

-¿Te has enterado de la noticia?- preguntas como un intento iverosímil de mantener intacto el orgullo.
- ¿Ha salido en algun periódico?
- Vaya..Veo que vamos fuertes..Verás, es decir, no sé, bueno.. ¡qué cojones! aver.. lo he dejado con mi novio.
- ¿Y?
- Hombre, no sé. Tú me dijistes que si dejaba a mi nov..
- Sí, yo te dije. Pasado. Es decir, no tienes derecho a venir ahora, después de todo este tiempo, a decirme que has dejado a tu novio. Tuviste tu oportunidad, múltiples momentos en los que esperé mordiéndome los labios, suspirando y palabroteando a los mil santos y vírgenes.
- Eh, eh, eh! Para el carro, tampoco te estoy diciendo que vaya a venir corriendo a tus brazos -tardaba demasiado en salir ese elemento intrínseco a tu ser. Sólo quiero que seamos amigos, porqué verás...no sé..bueno, en fin..que sí, que ¡qué cojones!..que te echo de menos.
- Y yo también. Pero no creo que sea nada justo todo ésto, además mi circunstancia personal no me permite entrar en otra relación delirante -alargando la o de otra.
- Ya.

Tras una larga pausa, espetas un:

- Bueno, gracias por tu sinceridad.
- Denada, yo siempre lo he sido de sincero.
- Bueno, yo tengo la consciencia muy tranquila, nunca te mentí.
- ¿Y por qué ibas a no tenerla?, claro que no me mentiste.
- Ah vale, que quede claro porqué mis amigos me dicen que..
- Sí, tranquila, queda clarísimo -alargando la i de la tilde. Creo que contrataré un especialista que ajuste mis deseos a las oportunidades que dicta vuestro tiempo.

Te sonrojas, y tu mirada profunda me devuelve a pensamientos que creía olvidados. Te miro una última vez, y alimento el cerebro de memorias onanistas.

- ¿Pagamos? -intentando diluir tanta obscenidad.
- Sí, qué remedio.
- Te espero fuera.

Sales mirando a todas partes, con el fular siempre en la mano, la belleza siempre en el rostro. Pienso en besarte y en dejarme de hostias, pero ¡no!.

- ¿Es aquí dónde trabajas?
- Sí, me pagan bien.
- Bueno, me gusta ver que has sacado un aprendizaje de los errores, y espero que el próximo que venga ya venga con un poquitín de ventaja. Cuidate.

Dos besos, te doy dos besos, cuando querría estar dentro de ti. Me pongo la capucha y se que estás pensando en mi, porque yo no dejo nunca de hacerlo. A veces imagino el timbre sonando, tu voz chirriando en mis oídos, y el piso para los dos solos. La sorpresa haciendo cumplir el deseo, tus labios saciándolo, los nervios tocando más fuerte que nunca, nuestros cuerpos bailando en un inaudito gesto de verdad.

Debo comunicarles que hemos tomado la humilde decisión de no retroceder. Debo desafiarles y invitarlos a venir a este otro mundo. Debo comunicarles que estamos construyendo una inmensa mariposa que sobrevolará la ciudad mientras se pudre este gusano, y que aterrizará en cada una de nuestras rabias para convertirnos en mujeres y hombres repletos de verdad. Debo ofrecerles las razones, las dudas y los debates. Debo entregarles sin reparo alguno mi cuerpo, mi pensamiento, mis días. Debemos de ser capaces de transformar la realidad, de superar el complejo que encarcela nuestra acción: la inferioridad. Debemos de armarnos con las ideas jamás eternas y darnos prisa porque nos espera el porvenir. El porvenir es nuestro si somos valientes, rebeldes. Podemos pintarlo de los colores más bonitos, llenarlo de corazón, de nuevas preguntas, nuevos temores. Podemos dejar atrás el llanto, las ruinas, la mierda construida cuál si fuera un palacio, un jardín, un templo inexorable. Debemos acudir a saciar el hambre, a atender las voces, a quemar el miedo. Debemos salir de nuestras casas, y hacerlas de todos. Tenemos que poder levantar las manos y tocar el cielo mientras el sistema sacude su podredumbre en nuestros estómagos. Tenemos que poder destensar con risa su represión. Tenemos que poder sorprender al convencido y llenar las calles de pintura y de un grito de dimensión oceánica que exclame: ¡TODO ESTÁ POR HACER, TODO ES POSIBLE!

Dimecres Negre

El dimecres 18 de març de 2009 ha estat el dia més gris -mai millor dit- que recordo com a activista. A continuació en faré un relat exhaustiu explicat des del meu subjecte però en primera persona del plural, perquè aquesta lluita com totes les que he viscut i vull viure seran col·lectives, perquè l'individu per sí sol no és res, res de res.

Als caps bullen les idees. Els cosos cansats busquen la pòstura mai correcta dins les butaques i els sofàs. Alguns s'asseuen al terra, d'altres es recolzen als companys, ningú està de braços plegats. Pensem i pensem en què falta, què surt bé i què cal millorar. Reflexionem, comentem jugades, deduïm solucions, obrim la porta de l'existència a noves accions, mesurem el temps i intentem ajustar-lo a tot lo anterior i quan s'acaba la reunió tothom es dispersa per trobar una nova ocupació, un nou indret on poder donar un cop de mà, on abocar-hi pensament, on compartir una broma, on conviure amb les rialles. En degoteig constant la gent marxa a dormir. Allà adalt els matalassos s'uneixen fraternalment, i el cansament s'apaga mentre reneix la força i la convicció. A baix sempre queden dos, tres, potser quatre cervells que els costa parar de bullir. Les parpelles pesen igual, però als ulls encara hi romàn aquella flama que crea, que no pot cesar en l'intent d'inventar, d'imaginar l'altre món -tants cops possible-.

05.30h: Els tres somiadors veiem dues furgones passar per davant de la porta, i no sabem si estem somiant. No podem creure-ho, i ens atansem a la porta per comprovar-ho. És cert. S'han aturat, i el crit és inminent: PEEEEEENYAAAAA! Massa tard. Un contingent d'al voltant de 80 mossos d'esquadra han entrat al Rectorat de la UB, situtat a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona a la Plaça Universitat, que portava ja quatre messos ocupat. -Cállese y apague el móvil, no se lo voy a repetir dos veces. Estan despertant aquells que dormen a crits, i amb presses. Ens diuen que agafem allò estrictament necessari: ni càmeres, ni mòbils. - Los vamos a agrupar a todos aquí, antes de bajarlos para identificarlos. Ens apilonen a tots a la part dreta del replà de les escales, i ens agafem tots fort. Tenim por, i mentre a alguns ens tremolen les cames, molts companys - els que ja en porten uns quants de desallotjaments- ens calmen. -No passarà res si ens mantenim units. -Señores, ya les avisamos que aquí no hay cámaras, estan solos y nadie les puede ver. Tanta resistencia como opongan, tanta violencia que recibiran. La por esdevé ràbia, i abans que comencin la tortura, hi ha un espai per a l'humor. Ens dona temps de recordar-los que es pica abans d'entrar a les cases, i més si es ve de matinada. Els símils són molt diversos, i els descalificatius de tot tipus. Estem rodejats per al menys trenta mossos, molts dels quals es donen cops de colze, riuen, ens insulten o comenten la jugada. Puja el cap i comença lo pitjor. Agafant-nos del coll, dels cabells, ficant-nos els dits al nas, retorçant-nos les orelles, donant-nos cops de cap amb la paret, tapant-nos els ulls i tirant-nos el front enrere, ens van traient un a un. Resistim mentre cridem. No podem creure què ens està passant, i molts intuïm que la matinada del 18 de març no l'oblidarem mai, perquè serà el tret de sortida a la ràbia de molta gent. Efectivament. Ens han informat que ens deixaran agafar els objectes personals un cop estiguem identificats, però no és cert, excepte en alguns casos excepcionals. A molts els baixen a pes, molts cops arrosegant-los per les escales. A fora es comencen a sentir els crits, dins els cops es mesclen amb les llàgrimes, amb la impunitat, amb el riure cruel dels antiavalots.

08:00h -12:00h: Ràpidament organitzem la jornada, distribuïm les tasques -s'ha d'avisar els mitjans, redactar comunicats, convocar els companys a les concentracions de rebuig, però sobretot: cal marxar a les universitats a explicar què ha succeït. Així ho fem. Alguns es queden tallant la Gran Via i d'altres marxem. Jo, a la UAB. Una mica de menjar al ferrocarril, un café per adormir la son i classe per classe, facultat per facultat, anem explicant què ha succeit. Transmetem les nostres sensacions i sentiments, la nostra valoració política, i el consens és clar: no podem permetre que es torni a fa 40 anys. Hem de sortir al carrer a combatre la impunitat, a reclamar el que pensàvem que ningú ens podria treure: la lliberat d'expressió, de manifestació i de reunió. Molta gent abandona les classes i baixa a Barcelona.

*****************************

Mentre uns fèiem la tasca divulgativa a les nostres facultats, els mossos han dissolt a cops de porra la concentració pacífica que hi havia davant el Rectorat. Els estudiants estàven asseguts pacíficament a la Gran Via, en senyal de protesta i la violència els ha dispersat. Mentre aixecaven els llibres i les raons, la força bruta deté a tres companys i en fereix a un bon grapat. Una de les detingudes és apallisada i humillada a una furgona abans d'entrar al cotxe patrulla. L'altre el traslladen com si fos un gos a la furgona. Els companys marxen a la Facultat del Raval a fer assemblees i a seguir amb la tasca organitzativa i informativa. La facultat està tancada i encerclada pels antiavalots. Finalment, l'escola Massana obre les seves portes i acull els estudiants. La ràbia i el termòmetre van pujant de temperatura i està més clar que mai: a la concentració de les 12h qui ha sembrat la misèria ha de recollir per força -que no per la força- la ràbia.

12:00h: Els companys que baixem de l'Autònoma no ho podem creure. Passen deu minuts de les 12h i els Mossos d'Esquadra ja estan dispersant a cops de porra els companys que aixequen els llibres, les nostres armes. Ens han tancat a Aribau amb Gran Via, i amb crits i lemes ens dirigim espontàniament al Departament d'Universitats, Innovació i Empresa (per cert, el nom de la conselleria és bastant significatiu). Tallem els carrers sobre la marxa i al arribar ens trobem els nostres amics: la policia. Per darrera hi ha la possibilitat d'entrar-hi, però tot plegat es convertirà en una ratonera. Alguns companys arribaran fins a la primera planta, la resta hem de córrer en desbandada, perquè ens estan tancant pel darrera. Comencen els disturbis. A les rodalies del Palau Robert els Mossos comencen les seves càrregues indiscriminades. Rep tothom qui es posa al mig. Vola una cadira. Correm i correm i M'AGAFEN. -No te muevas listo, o te comes el suelo de cabeza. Han anat a per mi, ja em coneixen. Un dels del matí m'ha assenyalat i m'han perseguit fins a fer-se amb mi. Em duen fins al Palau Robert mentre amics anònims em pregunten qui sóc i de quina facultat. -Manu de Polítiques -crido. Gràcies a ells tothom sabria que jo era un dels detinguts. Al Palau Robert hi ha dos companys més, que em tranquilitzen de manera contínua. M'agenollen i m'enmanillen. Els mossos es van apropant a mi: - Tu eres el tonto de esta mañana que chillava tanto, ahora te vas a enterar. - Míra, el gordo payaso, tiembla gordito tiembla. - No he detenido a nadie en 5 años de manifestaciones, y ahora me van a creer. Llevas dos semanas haciendo el tonto y ahora vas a verte las caras con un juez por tonto, que eres tonto. Els altres riuen, i el company de Sociologia de la UB em diu que no em preocupi. M'explica com anirà tot i què he de fer en cada cas. Junts ens en sortirem! Ens escorcollen, i davant les peticions d'aigua el cas és omís. Les ulleres les tinc a l'alçada de la boca i no me les puc pujar. Ells no pensen fer-ho. Un cop escorcollats i identificats, ens canvien les manilles per unes que no et tallen la circulació dels canells, i ens duen al cotxe patrulla. M'he d'asseure a sobre les manilles per cabre-hi, i a la senyora mossa d'esquadra no se li acut altre cosa que posar la Bucovina. Mentre jo m'aixeco les ulleres com puc, amb l'ajuda de la mampara, ells riuen, xerren i comenten anècdotes que no puc sentir ni sentir, cap de les dues accepcions. Al arribar a la Comissaria de les Corts, em tenen una bona estona dins el cotxe. Hi ha mossos més comprensius. Atenen les meves peticions d'aigua. La mossa de la Bucovina em diu que se saltarà el procediment i em donarà de la seva aigua. Obre l'ampolla i em diu que si em mulla és igual i a la llengua morta hi aboca dues o tres gotes d'aigua (ara no ho recordo exactament), i em diu: - Dentro ya beberás más, hermoso mío. Un altre mosso s'acosta em pregunta què he fet i em treu el cinturó que m'escanyava, i em deixa donar-me la volta per no clavar-me les manilles. Marxa i esclato a plorar. És inevitable pensar en la circumstància personal, i en com pot afectar això als meus pares. Penso en l'amiga que tant trobo a faltar, en les persones que van marxar, i la impotència em fa un nus a la gola. Un altre mosso encara s'apropa i quan li explico em diu que em comprén més del que m'imagino, i que si els faig cas tot serà un tràmit que acabarà aviat. Em treuen i em fan signar dos papers conforme m'han llegit els drets (me'ls han de llegir perquè fins aquell moment no sabia quins eren), m'han informat de què se m'acusa (m'ho han de dir perquè fins aquell moment no ho sabia) i m'han guardat els objectes personals. Signo i em fan entrar a una habitació. Jo i quatre mossos. Un d'ells em posa de la cara a la paret i em diu que em despulli. Ho faig, i revisen minuciosament totes les peces de roba amb un aparell electrònic. Em treuen la dessuadora i les ulleres, i amb la samarreta, els pantalons i les sabates m'acompanyen a una altra habitació. -Agafa un matalàs i una manta. Ploro perquè no m'ho puc creure. M'acompanyen a la cel·la, m'hi entren, i em tanquen. Ploro encara més perquè m'hi trobo sol, però quan sento la veu del company de Sociologia de la UB, tot canvia. No estic sol i m'entero que allà hi ha 5 companys més. Fins i tot, hi ha l'Enric Duran, que passarà diversos cops per davant la cel·la. Ah! Quina al·legoria, quin símptoma tan esclaridor de la repressió que exerceixen sobre tots nosaltres! La metgessa em diu que dormi perquè tinc la freqüència cardíaca la tinc massa alta, em dona un Vàlium, un Paracetamol, i em comenta que ella està amb els que lluitem contra Bolonya, i que el problema és que aquest sistema no el governen persones sinó "chupópteros". Els mossos que hi són presents riuen donant-li la raó. I jo no em puc reprimir: -Vosotros sois sus armas, sin vuestras porras ellos no serían nada. - Cállese y no complique las cosas. De vuelta a la celda el mismo hombre me dice que tengo suerte de haber entrado hoy, porque la semana pasada aún no tenían el cátering, y que ahora los bocatas los tuestan un poco y parece que comas como en casa. - Qué consuelo, ¿no?. Un altre cop a la cel·la crido al company i li dic: - L'avi siset ens parlava, de bon matí al portal, mentre el sol ens tocava... i ell em deia - I els carros vèiem passar. Vam cantar una bona estona de tot: Llach i Raimon sobretot fins que van tornar a per mi. Havia d'anar a declarar. L'advocat particular que ja els companys havien trobat, em va tranqulitzar: - Els teus companys són tots fora, i sou la notícia arreu del país. Tranquil, tot sortirà bé. Em nego a declarar -es veu que tinc el dret fins i tot-, i declararé davant el jutge. Abans de tornar a la cel·la em prenen les empremtes de tot: dit per dit, la mà sencera, el palmell obert, tancat i els polzes. Em fan tres o quatre fotografies i apa: -Ja esteu tots fitxats. Teniu dret a protestar, però no sigueu tontos que no la canviareu pas aquesta societat. -I això m'ho diu vostè? Va.. A la cel·la dormo fins les 20h quan m'avisen que ja queda sense efecte la detenció. Al sortir la sensació és agredolça. M'abraço als companys de les altres cel·les i saludo a la degana d'Economia i Sociologia de la UB, que ha vingut a rebre els seus estudiants. De sobte topo amb la meva tieta, que m'ha vist per la televisió i ha vingut a veure on estava. Pura causalitat. Es veu que el mosso al que li vaig dir que truqués a ma mare no se li va acudir venir a demanar-me un altre número quan ma mare li penjava el telèfon. Finalment, al veure que la manifestació de les 20h ja havia marxat de Plaça Universitat vaig anar a casa amb la meva mare per descansar, ja que al dia següent havia d'estar a punt per la manifestació contra la Llei d'Educació de Catalunya.

*****************

Sembla ser que la manifestació de les 20h fóu encara pitjor, però com no vaig poder ser-hi, deixo que llegiu les múltiples cròniques que trobareu als portals alternatius o al blog de la tancada al rectorat. Només cal dir que va haver-hi més de 80 ferits, la majoria d'ells periodistes i estudiants. A dia d'avui estic en llibertat amb càrrecs d'atemptat a l'autoritat i a l'espera d'una citació judicial.

Des d'aquest espai vull demanar la dimissió de Saura, Huguet, Ramírez i Moreso tots ells còmplices de la brutalitat policial i de l'entrada reiterada -i ja convertida en costum- dels mossos d'esquadra a les universitats públiques catalanes. Envio també una abraçada fraternal i solidària als companys de Mallorca i de Madrid que s'han concentrat en suport als estudiants desallotjats i que també han sofert la repressió policial, i per acabar vull enviar un missatge d'optimisme a totes i tot, especialment als companys del rectorat i dir-vos que sou collonuts, que sense el vostre treball la lluita contra Bolonya estaria agonitzant i que cal seguir treballant junts perquè professors, PAS i estudiants units fem força i aturarem Bolonya!