Res

Per a tu, que mai faràs del meu somni una realitat

Entre portes tancades enmig del camí,
Hi creixia un bri d’esperança
S’obria una escletxa de llum
Per entrar-hi i fugir.

Petjades enrere, era tancat ja el somrís
d’aigües passades que havien de morir.
era incert, tremolós, però havia de seguir
Amb la teva besada, el nostre camí.

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

Tu, que posaves les normes,
Tenies la clau del món més petit.
Jo, que em saltava les normes,
Penso, imagino, somio a la nit.

I ara per ara qui mana és l’avui,
Qui atura els rellotges i el temps,
Que són al cap i a la fi
amos de l'inexistent destí

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

Observo el teu cos nu d’amagat,
Submergit en licor i perfum natural,
I al mirall dels teus ulls hi veig la ciutat,
Vull abraçar-te amb instint animal.

Ets com el crepuscle vespertí,
Que juga allà al darrera amb l’horitzó.
M’atraus com l’ocell i el seu cant matutí
Que és l’alè que desperta amb l’alba el matí.

Eres companya, amiga i res més.
Eres companya i amiga només.

I abans imaginava,
De tacte suau la teva pell, com el vellut.
Al mig del ventre una gota, com una catifa immensa,
Que dormia mentre sense ser-ne conscient s’evaporava
Al costat del teu melic, sempre somrient.

I somiava,
Entre els blanc dels llençols jaient el teu tacte,
Com si la panxa de la lluna fos el llit.
La teva mirada perduda a la llunyania,
Buscant el no res, el silenci sencer.

I pensava,
En la quietud acariciant la presència
Tranquil·la i desperta; i en tes parpelles
Xiuxiuejant com un vol d’au a ras d’onada
Quan s’obrien rebels com tendres cortines.

I vull,
Els teus llavis com un dolç abisme,
Dibuixats complets com una taca de pintura.
Els teu nas com un petit punt infinit,
Com un tros de misticisme defugint la boira.

I sempre desitjaré, com una necessitat ara prescindible,
Les teves galtes aspres tocant-me les mans
Fantasioses, satisfetes d’obtenir per fi la mel;
Un pensament de pau, imaginant el sucre,
Somiant l'impossible, la irrealitat, la ilusió.

Ara ja sé la resposta i ja no he de requerir res, res que no hagi requerit ja. Tu has pres la teva decisió, i més enllà d'uns quants dies no hi haurà marxa enrera. Tu tens l'única clau que encara pot donar-me la felicitat. Encar pots treure la valentia i aventurar-te. No sé que dic. Ara ja no ho necessites. Ara ja no et cal aquella vàlvula d'escapament, ara ja ho veus tot clar. Ara la vàlvula envés d'inflar-se d'esperança, d'ambició, de somnis, s'omplirà de llàgrimes i de fracàs un cop més. Ara, queda el que queda. Queda el que hi ha. Queda el que vols que quedi.

RES

Dejar de ser importante

En el mundo a parte de plantas, hay animales. Uno de ellos es el ser humano. Aún recuerdo que en quinto de primaria lo estudié. El ser humano se alimenta, se reproduce y se relaciona. Pues bien, cuando éste establece relación con otro lo puede hacer a distintos niveles. Uno de ellos es el de querer al otro ser, el intentar ser algo más que animales que se mueven por instinto y basar la relación humana en el aprecio, en el respeto, en el cariño, en la confianza e incluso en el amor; valores reservados solo para el humano. Estos valores pueden ir también a más, menguar, faltar alguno o desaparecer. Aquí aparece el miedo. El miedo a que la relación, que puede ser importante o no, se desvanezca y pase a ser prescindible. Eso pasa cuando hábitos que se habían consolidado como ritos simbólicos, pequeñas muestras de amor, desaparecen, y aparece el miedo antes nombrado: el miedo a la pérdida de un ser, que aunque puede haberte hecho daño, no deja de ser imprescindible porque el vínculo que con éste has forjado durante un periodo de tiempo determinado es ya inseparable. Y hay miedo porque el vínculo es emocional, no necesariamente físico, y por tanto puede darse el caso de la separación humana.

El trato científico de esta explicación se debe ni más ni menos al trato programático que algunos pretenden dar a relaciones humanas, que deberían basarse de vez en cuando en los sentimientos de los seres, y no tanto en el raciocinio de los mismos.

Res més

Per a tu, que algun dia faràs del meu somni una realitat.

Entre portes tancades enmig del camí,
Hi creix un bri d’esperança
S’obre una escletxa de llum
Per entrar-hi i fugir.

Petjades enrere, és tancat ja el somrís
d’aigües passades que han de morir.
És incert, tremolós, però ha de seguir
Amb la teva besada, el nostre camí.

Ets companya, amiga i res més.
Ets companya i amiga només.

Tu, que poses les normes,
Tens la clau del món més petit.
Jo, que em salto les normes,
Penso, imagino, somio a la nit.

I ara per ara qui mana és l’avui,
Qui empeny els rellotges i el temps,
Que són al cap i a la fi
amos del nostre destí.

Ets companya, amiga i res més.
Ets companya i amiga només.

Observo el teu cos nu d’amagat,
Submergit en licor i perfum natural,
I al mirall dels teus ulls hi veig la ciutat,
Vull abraçar-te amb instint animal.

Ets com el crepuscle vespertí,
Que juga allà al darrera amb l’horitzó.
M’atraus com l’ocell i el seu cant matutí
Que és l’alè que desperta amb l’alba el matí.

Ets companya, amiga i res més.
Ets companya i amiga només.

I ara imagino,
De tacte suau la teva pell, com el vellut.
Al mig del ventre una gota, com una catifa immensa,
Que dorm mentre sense ser-ne conscient s’evapora
Al costat del teu melic, sempre somrient.

I ara somio,
Entre els blanc dels llençols jaient el teu tacte,
Com si la panxa de la lluna fos el llit.
La teva mirada perduda a la llunyania,
Buscant el no res, el silenci sencer.

I ara penso,
En la quietud acariciant la presència
Tranquil·la i desperta; i en tes parpelles
Xiuxiuejant com un vol d’au a ras d’onada
Quan s’obren rebels com tendres cortines.

I ara vull,
Els teus llavis com un dolç abisme,
Dibuixats complets com una taca de pintura.
Els teu nas com un petit punt infinit,
Com un tros de misticisme defugint la boira.

I ara desitjo, com una necessitat imprescindible,
Les teves galtes aspres tocant-me les mans
Fantasioses, satisfetes d’obtenir per fi la mel;
Un pensament de pau, imaginant el sucre,
Somiant el demà, volent amb tu el futur.

I tot i que ja sé que la resposta és no encara,
He de requerir si vols concedir-me aquest ball,
Si vols concedir-me els batecs i la veu,
Si vols ensenyar-me i aprendre, si vols volar...

Companya, amiga i res més?
Companya i amiga només?

Y nada más

El que diu aquesta cançó és potser el que millor defineix aquests dies d'hivern. La sensació ha estat estranya quan he teclejat hivern. Hivern? Podria tothom dir, oi? Quina decepció sortir al carrer i veure que només hi ha hivern a la ment. Un cúmul de paraules que barallen aquí dins per buscar el sentiment al qual s’adeqüen més, i la posterior decepció de veure que no n'hi ha de sentiments.

Els dies es caracteritzen per ésser un canvi constant. Els dies consecutius són doncs com una etapa, de la qual s'esperen una sèrie de coses. Un, abans d'habitar-los es pregunta què n'ha d'esperar, i quan marxa a dormir, i veu que constantment no aconsegueix res d'allò en què havia somiat, arriba la decepció. I és clar, quan un veu que no hi ha canvis, s'adona que tampoc hi ha conclusions, ni perspectives, ni tan sols ambició. L'experiència juga un paper desafortunat. Intenta fer-se a sí mateixa i veu com els dies passen, i s'agrupen entre sí per formar etapes, que al cap i a la fi no han donat com a fruit cap conclusió: no han servit per a res.

A aquesta estranya sensació se li suma el veure com la resta de persones sí que avancen, sí que tenen conclusions, sí que tenen quelcom a trobar dins seu. Tenen vaixell, rumb i port. Tenen veu i públic. Tenen companya i amor. Tenen quelcom. I no és l'atzar la que regeix els seus plans, ni els mites els que regeixen la seva esperança.

Quan un parla de certesa, i no té ni tan sols esperança. Quan un parla d'altres móns sense conèixer encara aquest. Quan un vol aturar en sec el transcurs que han pres decisions abans presses. Ara ja no és possible. Ara, tan sol queda construir algú dins meu. Ara, només queda esborrar canvis sense conclusions, posar els peus a terra, i fer un camí ferm, sense dubtes, i a poder ser acompanyat.

És curiós, que el consol més gran pot ser escriure quatre tonteries, després de no saber escriure res més que política en els últims temps. Hem d'aprendre a distingir entre vida i política per poder viure. I encara que estiguin estretament lligades l'una i l'altra hem d'obrir en nosaltres un espai infranquejable per guardar l'amor, els somnis, i el suport artificial que ens hem de donar a nosaltres mateixos per poder seguir caminant després de l'aturada. Per que sinó: estem perduts, i no hi haurà res més que uns dies que es prestin a passar.

Pasteres i creuers

El model de societat que ha imposat el sistema actual, el podem veure reflectit al viatge. L’home del segle XXI, dividit en un dualisme antagònic, viatja. Aquesta és una realitat que ens transmeten cada dia múltiples agents informatius, com la publicitat o els mitjans de comunicació. El que no ens arriba, o ens arriba per llunyanes referències, és el plor, la fam, la misèria de l’ésser humà del país del sud, un dels protagonistes del dualisme de què parlava abans. Aquest, viu en un país sovint enfonsat a la pobresa, que es converteix també, per esperança de la seva economia, en l’atractiu turístic que suposa per l’home ric, l’altre protagonista, veure un animal en el seu entorn natural, una selva o una platja verge, o fins i tot una gallina posant un ou. Aquest és el nostre segon protagonista, l’home ric que s’embarca en un creuer per conèixer l’Atlàntic o el Pacífic, per arribar a la República Dominicana o a Honolulu, o per conèixer la Mediterrània, ja sigui l’estret de Gibraltar, o el Mar Adriàtic. Mentre uns naveguen aquestes aigües en luxosos creuers, correctament equipats amb binocles per veure un exòtic dofí i bermudes d’última moda, els altres fugen de la seva realitat, conseqüència immediata del nostre nivell de vida, a la cerca d’una vida que creuen millor, per fer arribar la majoria dels possibles ingressos a una família que deixen enrere, i que abandonen, juntament amb uns costums, una cultura i una vida viscuda. S’embarquen en una pastera, insegura, bruta, freda, que supera amb escreix tot el que abans havien tingut, casualment cap a l’estret, per arribar a Espanya, o cap a l’Adriàtic, per arribar al sud italià on potser l’atzar els uneixi amb un creuer.

Paradoxal, no? Uns fan un viatge d’oci, de cultura o simplement de vacances, mentre els altres emprenen una aventura, no pas per diversió, sinó per necessitat. Per necessitat.

La història del nostres avantpassats ha estat marcada per aquesta paraula, que juntament amb moltes altres, van marcar les seves vides. Molts d’ells, es van veure obligats a marxar en busca de la prosperitat. En la seva majoria, van ser acollits i, fins i tot alguns s’hi van quedar, i van crear una família que ara ja compleix la tercera o quarta generació d’emigració. Tots ells emigrants a casa seva, i immigrants al lloc on arribaven.

Ara, des de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina o l’Àsia, se senten veus que demanen justícia, que demanen menjar i respecte pel seu entorn i les seves gents. Tot i així, obeint a la lògica, les poblacions d’aquests territoris es veuen obligades a emprendre un viatge que no saben si l’acabaran, que no saben si arribarà al seu destí. Si l’embarcació no bolca, i fa que quedin oblidats i perduts flotant a la mar, segurament arribaran a terra ferma, inclòs nedant els últims metres traient forces de la imatge de les famílies que han deixat enrere. Si són vistos per la policia, emprendran el viatge de volta. Si pel contrari, aconsegueixen quedar-s’hi hauran emprendre el viatge d’una nova vida, on s’hi trobaran amb gent que no els entengui, que els criminalitzi i els rebutgi, però també amb gent que entendrà la seva situació, que no els veurà com a delinqüents, sinó com a persones. Persones que no oblidaran que són víctimes del nostre nivell de vida, i els agafaran de la mà, per ajudar-los a emprendre un llarg viatge, en un lloc tant seu com nostre.