Love of my life

I think this song doesn't need more words

This song makes me feel strange, and I don't know why.

Ficció

Viure escrivint amb cada pas una novel·la. Sense por a res perquè tot és ficció. Sense por, perquè qualsevol cosa que hagis escrit i no tingui gaire sentit, no tingui cohesió o simplement sigui inútil, pot ésser estripat i oblidat.

Poder viure sense a por a parlar i rebre rebuig, sense por a acariciar-te. Mirar-te i conjugar als teus llavis les paraules més belles del món, perquè res no importa, i tot és ficció. Poder ser amants sense remordiments ni consciència, sense respecte a Apol·lo. Tot brut i mesquí. Tot música i so abrupte, dins la nuesa de la cova més subtil.

I anar caminant, sense horitzó ni certesa, i sense por. I aprendre de la tinta del camí, i deixar que ens amari, que en segresti sempre que ho vulgui. Llibertat, sense por, llibertat i ampli camí sense draps ni soledat, llibertat i paraules en vers per arribar a l’abisme de la vida. Formigues ingènues però sàvies, dirigint el ramat de la llibertat, omplint de flors els mots, omplint de jardins el ventre i somrient davant la ignorància.

Perquè no hi ha por ni tornada. Perquè tot és camí construït per nosaltres. Perquè algun dia la ficció superarà la realitat, i no hi haurà ningú capaç d’estripar-la, ni de trobar-hi negre al blanc, ni posar ja mai més silenci als nostres crits de llibertat.

Cèlia

Feia tres anys i tres dies que la Cèlia no plorava.

L’últim cop va ésser el dia abans de la mort del seu pare. El dia abans de marxar de viatge, i de marxar de viatge per sempre, el pare de la Cèlia va renyar-la per haver tirat el dinar sobre la taula. Ella ho havia fet sense voler, però el pare que no ho creia pas així, va castigar-la tancada a l’habitació. –Perquè reflexionis –va dir-li.

La Cèlia va marxar corrent i plorant desconsolada, es va estirar al llit i va encongir el cap contra el coixí, com feia sempre que tenia por, buscant un refugi inexistent. Li feia ràbia que el pare actues amb impunitat, i que l’única reacció que ella pogués tenir fos la impotència i la submissió.

Aquella tarda de primers de maig, la Cèlia va plorar fins que no li quedar cap llàgrima, fins que no va saber ben bé per què plorava. Després, va caure mig adormida.

El pare, que la sabia sensible i vulnerable des de sempre, va reflexionar i anà a l’habitació. Va obrir sigil·losament la porta, i va col·locar la seva última composició al reproductor de música. La Cèlia es va girar de sobte al sentir la música i el pare va agafar-li la mà per tranquil·litzar-la.

- Per què plores, princesa? –va mussitar-li a l’orella.

- Deixa’m! –va replicar enfadada.

- Tshh! Calla –va dir ara en veu baixa i posant-li la mà, que semblava gegant per a la Cèlia, als llavis-. Relaxa’t, deixa que la música t’amari el cos. Obre la ment, fuig dels pensaments i impregna les teves inquietuds de sensacions inèdites que algun dia vaig voler materialitzar. Tu, ets la destinatària preferida de cadascuna de les notes. Viatja allà on vulguis. Vola pel pentagrama, engega la imaginació.

- Sempre m’ho fas pare. No m’agrada que em cridis.

- Tshh! Calla. Tanca els ulls. Somia en qualsevol indret. Viatja allà on vulguis. Aprecia tots i cadascun dels matisos que formen la música, els colors que la dibuixen, la intensitat que omple de vida els instruments. Deixa que la música, vehicle lliure dels sentiments, provoqui d’altres sentiments, elaborats per tu.

- I sents, petita? Mai no permetis que aquests sentiments siguin manipulats. Enriqueix-los amb nous coneixements i noves experiències, però sempre busca l’essència del sentiment original. Reflexiona sobre l’origen dels sons, cerca el perquè de les notes. Així arribaràs al cim del plaer, al cim de la música.

- Qui va inventar la música? –va requerir amb els ulls oberts com plats i entelats per una capa fina de gel.

- La música la va inventar algú que sentia ràbia com tu. Algú que necessitava dir el que sentia. Algú que va inventar un món de sensacions universals, un ventall repartit entre el cor de molta gent arreu del món, i que ara entra al teu. Admira’t Cèlia, omple-ho tot de color i música. Fes créixer flors entre les idees i regala-les a qui estimis. Potser, un dia voldràs aprendre a fer el que fa el pare: enviar la música als cors de la gent.

Ja feia tres anys i tres dies des que la Cèlia va sentir aquell darrer mot. Mai oblidarà allò que va dir-li el pare. Ara, era una adolescent petita i fràgil. Era una copa de vidre, que es començava a estilitzar. Una copa transparent i lluent amb por de caure al buit.

La pèrdua del pare l’havia convertit en una noia dèbil, necessitada de l’abraçada i l’escalfor de l’estima d’algú. Sovint li agradava evadir-se mirant la pluja. Perdia la vista a l’asfalt del carrer, en el reflex de les finestres dels veïns o en el naixement de les flors de la jardinera. La perdia i l’enviava en busca d’algun somni, d’un món aliè on poder refugiar-se de la solitud, del fred interior que li glaçava els porus.

Aquella tarda l’aigua picava fort els carrers. Els transeünts corretejaven d’un costat a l’altre per aixoplugar-se sota les marquesines, els portals i les parades d’autobús. El més previsors obrien els seus paraigües combatent el fort vent que els colpejava el rostre. Els més confiats es cobrien el cap amb motxilles, diaris i jaquetes. Durant la llarga primavera no havia plogut gens, i aquella tarda en tenia ganes. Les gotes queien en diagonal fuetejades pel vent huracanat. Els arbres embogits agitaven les copes violentament. El terra estava negat de bassals i l’aigua s’escolava per on podia.

S’ho mirava des de la finestra del menjador de la casa d’acollida, amb els ulls grans, i sempre amb una fina capa de gel entelant les pupil·les. Acariciava en Gosmit, el gat de la casa. Tenia el pèl fi i abundant, com una catifa densa de fil, que donava a la Cèlia l’estima que necessitava. La sala era acollidora. El vellut del sofà conjugava amb la fusta rústica dels mobles. L’escalfor de l’habitació l’aïllava de l’exterior.

Pensava en aquell pianista amb les mans grans. El pare: gran, barbut i amb aquell somriure amagat, tan especial quan apareixia. El pare era un home agradable, afectuós, i sobretot sensible. El pare era l’únic que la comprenia, que l’ajudava en tot. Era l’únic que li deia princesa, i petita.

Quan va morir el pare va deixar-li en herència l’únic que tenia en propietat: el piano. Era l’únic record material. Quan el mirava tremolava tota ella. Mai l’havia obert des d’aquell dia. Era un piano de cua immens, que dormia en una cantonada del saló.

Aquella tarda va decidir apropar-s’hi sense por. Va respirar fons, va deixar en Gosmit arraulit al sofà, i es va posar dempeus, apartant la mirada del carrer i dirigint-la al piano. Va sospirar gairebé sense voler mentre es mirava les mans, i va obrir un calaix. Va treure’n una clau i la va sostenir amb força entre els dits. Era freda. Va aixecar els ulls al cel involuntàriament, i va notar com les parpelles li queien feixugues sobre els ulls. Va introduir la clau al pany del piano, i amb només amb la força de les ungles va alçar la tapa i va retirar el llençol de vellut que durant tot aquell temps havia cobert el teclat. Als ulls li va brillar la innocència que encara romania dins seu, la incandescència del record del pare. Esglaiada, amb el cor tremolant, va deixar caure un dit al sol i després un altre al re, i després un altre al do, i després va fer ballar els dits per tot el teclat, compassats i més tard embogits, amb nostàlgia, ràbia i al acabar un altre cop: la por. Tot esdevingué un silenci etern després d’aquells sons, dels sons de l’última composició del pare. I el silenci esdevingué un crit mut esmicolant la gola de la Cèlia.

Li ho havia promès al pare, i ho havia complert. Va mirar amunt i va esbossar un somriure lleu. Llavors va saber que algun dia seria feliç. El dia que portés la música als cors de la gent, somriuria amb la tendresa dels petons del pare, amb l’esperança que l’acaronava, amb el contorn de l’alè que l’acompanyava des d’algun indret.

Tenia les mans gelades. Va aixecar-se i va prendre per l’esquena el gat de nou. El va posar a la faldilla i va perdre un altre cop la mirada a l’exterior. La pluja havia parat, i perduda entre la gent que sortia dels aixoplucs, va trobar una llàgrima a la galta.

Una llàgrima que feia tres anys i tres dies que no vessava.

Correspondència amb Joan Herrera II

Els que em coneixeu una mica, haureu endevinat que aquesta carta de Joan Herrera va rebre una resposta per part meva. És aquesta:

Benvolgut Joan,

Té vostè raó quan diu que aquesta és una situació desagradable.

Penso que el canvi que el moviment altermundista pretén és a nivell global. I quan dic global, no incloc tan sols una àmplia extensió geogràfica sinó un canvi radical. Vostè mateix ho diu: les injustícies del món producte del sistema en el què vivim. Si lluitem doncs tots pel mateix (acabar amb les injustícies que són conseqüència del sistema que regeix la societat) per què renunciar a canviar el sistema?

Sabem que per canviar-lo, no podem participar-ne d'ell. Cal una oposició frontal i forta. Cal un bloc d'esquerres anticapitalista (anti - el sistema que genera injustícies), pacífic i unitari! I és clar, que és una llàstima que l'esquerra que es vol transformadora no sigui capaç de transformar unida, no sigui capaç d'obrir un espai de debat i diàleg on assumir responsabilitats, i posar la mirada en el futur de les butxaques dels ciutadans i les ciutadanes. Jo per tant, també estic a favor de la política com a eina transformadora, això sí la política radicalment democràtica, la política participativa i assembleària. En fi, la veritable política, aquella que durant molt temps ha estat una eina (efectiva) per la gent que reivindica el que és seu: els drets, i que veu com aquestes reivindicacions es transformen en fets, perquè ells mateixos ho han fet possible.

Per aquests motius no comparteixo que la transformació s'hagi de fer des del sí des de les institucions, sinó des de la liquidació d'aquestes en ens més pròxims, més petits, radicalment locals.

Potser té raó quan diu que per evitar l'avenç de la dreta, cal constituir un govern progressista, i per a tal fet vostès han constituït una força decisiva veritablement.

Ara bé, entrant en valoracions, penso que l'actuació del govern en aquesta legislatura no ha estat pas d'esquerres. I quan dic això no em refereixo al seu partit en particular, sinó al govern en conjunt, dels quals vostès en formen part i per tant n'han d'assumir totes les responsabilitats, quan per elles se'ls pregunta. Personalment, hauria esperat a tenir més força i més capacitat de decisió, per no haver de ser així un titella conduïda pel senyor Montilla.

Analitzem les flors i les violes de les que vostè parla? Crec que no és necessari. Bé es cert que vostès han ampliat els drets dels ciutadans, però aquesta ampliació s'ha vist contrarestada per les privatitzacions, per les signatures d'expedients de regulació i per mil coses més que vostè ja deu saber, i que ara no li faré tornar a llegir.

M'agradaria però valorar mínimament la actuació del seu partit al front de la conselleria d'Interior. I ho faré des d'un punt de vista totalment empíric i subjectiu. En primer lloc, no em sembla correcte que una esquerra que aspira a transformar assumeixi quelcom sabent ja que caurà en contradiccions. Tot i així, diu que els va poder la il·lusió per aconseguir quelcom que senyor Herrera, a dia d'avui sabem que no han aconseguit.

Catalunya no és ara, més que abans, un espai on s'hagin augmentat les llibertats i la protecció civil. Tot i la col·locació de càmeres a algunes comissaries, la impunitat del cos dels Mossos de la Cuadra està a l'ordre del dia, i els ciutadans joves la patim en el nostre dia a dia. Aquests amb una actitud totalment pedant, arrogant i prepotent no constitueixen ni molt menys la imatge de servei públic al ciutadà. Tot el contrari, es reprimeixen les llibertats d'expressió, les llibertats de manifestació i de lliure circulació i fins i tot es deté preventivament sense respectar la presumpció d'innocència. i amb aquests es reprimeixen els drets de les ciutadanes i els ciutadans que veuen com una traïció l'actuació d'Iniciativa i Esquerra Unida ja no tan sols en la participació del govern d'Entesa-Empresa, sinó també de la conselleria d'Interior. Vostès han tingut l'oportunitat de canviar el funcionament de la policia, aquestes actituds que fan tant de mal, i no ho han sabut o no ho han volgut fer, per això ara ja no tenen la confiança plena dels ciutadans que creuen en la transformació i el gir a l'esquerra de la societat dels mileuristes.

No comparteixo que la política de la Conselleria hagi estat dialogant, excepte en alguns casos com la manifestació de l'FSCat (perquè no els quedava més remei). Diu vostès que actuen per llei. Senyor Herrera, li ha d'explicar un nen de 17 anys que les lleis es canvien, i que vostès legislen, i tenen força al parlament per impulsar aquests canvis?

Em tranquil·litza i molt (no és pas ironia) saber que vostè és un home pacífic i que està en contra dels fets del dimarts. És veritat que si ho mirem objectivament, les competències són les que són, i les decisions les pren qui les ha de prendre. Ara bé, hi ha maneres i maneres. I vostè, n'estic segur, sap que el mode en el què els mossos d'esquadra van tractar els ciutadans que s'albergaven pacíficament al voltant de la facultat no és pas la més adequada, fos quina fos l'ordre del rector. A cas estava el senyor rector al front dels mossos. Em temo que no. El mossos es van ocupar d'actuar a les fosques, perquè els mitjans no poguessin gravar (no deuen saber que existeixen els flashos), i van carregar amb la violència a la que alguns ja estem habituats contra tothom qui aixecava les mans, indiscriminadament. Així ho fan senyor Herrera. Abaixen el cap i reparteixen cops de porra a tort i a dret, sense importar-los que no oposis resistència, que siguis menor d'edat, etc.

Tenint tot això en ment considero que els moviments socials no actuen al marge del marc democràtic, i per tant ho fan amb tota la legitimitat i força del món. Considero també que fins que vostè i l'esquerra institucional no abandonin la seva postura dogmàtica, i obri les portes al debat sobre les estratègies necessàries per transformar –de veritat i des del fons- la societat, no s'aconseguirà aquest canvi. Hi ha molts punts de vista i tots hi tenen cabuda, per tant trobo injust que la seva postura hagi de tenir supremacia sobre la resta. Potser el que convé avaluar els resultats, i així triar la política adequada, per la més coherent, per la més efectiva.

Espero sincerament que treballi amb tot el seu esforç per a que situacions tant lamentables com aquesta no es repeteixin, i que revisi qui, o millor dit què, es troba entre les files de la policia. Si em permet m'agradaria transmetre-li un altre sensació que intento il·lustrar-li així: el capitalisme és un monstre que engendra en sí mateix injustícia, que a cada pas que dona n'escup d'injustícia. No acabarem per tant amb el monstre si no el matem, sinó l'enterrem i el fem desaparèixer dels nostres hàbits, per així crear una societat justa, igualitària i democràtica de veritat. Aquesta decisió, penso, seria una de lògica, justa i valenta!

Una abraçada,

Manu Simarro

Suposo, que com ja va acabar la campanya electoral fa uns dies, hauré d'esperar quatre anys més per rebre resposta.

Correspondència amb Joan Herrera I

Obro un nou apartat al meu blog. Correspondències. En aquest, hi exposaré literalment les converses que mantingui per escrit, que puguin ser d'interès. El primer cicle, serà el d'en Joan Herrera. Cada article, constarà de dos intervencions. La meva, i després la seva resposta. Neix aquest apartat, a petició de L.L., futura polítologa plena de curiositat antropològica.

En primer lloc, i després de l'actuació dels Mossos d'Esquadra un dels dimarts passats en l'entrada a la UAB, vaig decidir-me a comunicar-li a un dels pocs polítics que té pinta d'honrat, el meu cabreig. Ho vaig fer a través d'un espai que en Joan Herrera habilita al seu blog, perquè els ciutadans puguin parlar amb ell. Aquest va ser el meu missatge:

Estimat Herrera,

Si hi ha alguna cosa que es va demostrar al Fòrum Social Català, és que el moviment altermundista, el moviment antisistema, anticapitalista, el moviment que lluita és un moviment pacífic! Em fa vergonya veure com els seus policies ens foten a cop de porra indiscriminadament a les manifestacions, com han fet avui o dimarts amb tots els universitaris!

VERGONYA I MAL senyor Herrera. Una llàstima.

Ell, i no per sorpresa ja que érem en plena campanya electoral, em va contestar als pocs dies. Deia així:

Benvolgut Manu,

En primer lloc, gràcies per adreçar-te a mi per exposar-me les teves sensacions. No és una situació gens agradable aquesta: ni per a tu, ni per a mi, ni per al conjunt de gent progressista d'aquest país que és molta.
La gent que, a través dels moviments socials, col·lectius estudiantils, ONGs, organitzacions polítiques ens definim com altermundistes ho fem perquè no ens conformem amb les injustícies del món producte del sistema en el què vivim, sabem com de difícil és aquesta lluita. És una lluita, pacífica -com molt bé dius- però constant, que requereix de tots els nostres esforços. D'unitat i coordinació per poder actuar als diferents nivells. Per això és trist
veure com, amb responsabilitat de totes i tots, això no sempre succeeix.

La gent d'ICV afrontem aquesta confrontació al sistema des de l'àmbit polític, perquè creiem en la capacitat transformadora de la política i que des de les institucions podem realment incidir en un canvi de paradigma. Això, sense perdre de vista on és la nostra base, d'on venim: el carrer.

Per això, malgrat no ser una força majoritària, creiem crucial assumir la responsabilitat de formar part d'un govern progressista, per evitar que la dreta continuï fent i desfent a voluntat. Creiem que tot i que no puguem aplicar el nostre projecte polític tal i com ens agradaria, avançar en aquesta direcció -encara que sigui a passos més lents- val més la pena que permetre un retrocés encara major.

En aquest sentit, com a força creixent de Govern que aspirem a ser, no podem eludir les responsabilitats que això comporta. I moltes vegades això es transforma en contradiccions, i haver de tolerar assumptes contraris a la teva ideologia per responsabilitat, i perquè no tens prou pes polític per aturar-ho. Però malgrat això, la nostra incidència en les polítiques del Govern de la Generalitat és molt major que aquest pes, i estem demostrant ésser una força política competent i amb sentit de país, el que ens es`ta fent mereixedors del respecte polític d'altres partits i de la ciutadania.

Evidentment, en una societat com en la que vivim no tot són flors i violes, i de tant en tant succeeixen esdeveniments aliens a la nostra voluntat, com els del dimarts passat. Quan en la configuració del nou govern d'entesa ICV va assumir la Conselleria d'Interior, ja sabíem que no seria una tasca gens senzilla i que ens comportaria contradiccions, i més per la fervent oposició de la dreta a que assumíssim aquesta responsabilitat de govern crucial. Però per altra banda, i tot i sabent que era una aposta política arriscada i fins i tot probablement ens passaria factura, va poder més la il·lusió per transformar el país i fer-lo un espai millor en termes de llibertats i protecció civil per als seus ciutadans i ciutadanes.

Així, per a ICV és molt important canviar la manera d'entendre el concepte de seguretat en aquest país i en aquest sentit estem treballant. Així, volem canviar la percepció del rol dels cossos policials en la nostra societat, però evidentment això no s'assoleix en un dia i cal canviar dinàmiques paulatinament. Treballem per una policia més democràtica al servei de la societat. I per això s'estan introduint contínuament elements i mesures de protecció i garantia dels drets ciutadans, com la instal·lació de videocàmeres a les comissaries dels mossos d'Esquadra o mecanismes més eficaços de denúncia ciutadana, d'investigació interna i de depuració de responsabilitats. Aquests han esdevingut grans passos per al nostre sistema democràtic.

Però precisament perquè estem en un sistema democràtic hem de respectar les regles del joc -encara que moltes nom ens agradin, no les acceptem i per això som a dins intentant canviar-les, també- i actuar d'acord amb la llei. El Govern no marca la llei, sinó que simplement es dedica a executar-la; és més, està obligat a executar-la. El mateix succeeix amb el cossos de seguretat. Tanmateix, malgrat això, durant tota aquesta legislatura ICV sempre ha treballat per trobar solucions pacífiques als conflictes, intentant evitar l'ús de la força en tot moment. Els fets d'aquesta setmana no han estat una excepció.

En els fets de dimarts, després d'algunes hores de tancada i negociació infructuosa, el rector de la UAB va prendre la decisió, com a màxima autoritat universitària, d'ordenar el desallotjament des de la facultat. Cal tenir molt present que hi té la potestat, i que per llei els cossos de seguretat estan obligats a procedir-hi. En d'altres paraules, no s'hi poden negar, i fins i tot el Govern i en concret la Conselleria d'Interior no té res a dir-hi, més que assegurar que l'ordre es fa efectiva. Fins aquí la explicació dels fets objectius, però en tot cas és important conèixer les competències de cada part en aquestes situacions.

Un cop exposat això, jo no comparteixo aquesta instrucció, sobretot perquè sempre he defensat -i molt, ja que jo mateix formava part del sindicat d'estudiants- la universitat com a santuari on la policia no hi ha de posar els peus excepte en casos de força major, cas que no es donava en aquesta situació. És més, considero aquests fets com una profanació tàcita del nostre sistema democràtic. Per això, amb aquesta idea en ment, i malgrat la clara voluntat del rector de desallotjar la facultat, des de la Conselleria es va apostar en tot moment per trobar una solució negociada i pacífica, impedint el desenllaç que finalment es va produir. Malauradament no va ser possible arribar a l'enteniment, i per tant els Mossos d'Esquadra van haver d’obeir, per llei, les ordres de la màxima autoritat universitària.

Tenint tot això en ment, considero que tots plegats hem de saber veure-hi més enllà i evitar actituds demagògiques contra qui són els teu companys de lluita, ja que això ens debilita com a conjunt. A més, com a persona que creu fermament en la política perquè la societat no es podrà transformar efectivament si no és des del si de les institucions, crec que és molt important ser-hi presents, ja que no canviarem les lleis, i per tant la societat des de fora. Però per a l'èxit en la utilització dels mecanismes polítics existents és fonamental el suport dels nostres moviments socials, i no la confrontació. A més, és fonamental que tota actuació que el nostre col·lectiu efectuï sigui sempre en el marc de la democràcia i no intenti treballar-hi al marge, perquè això ens deslegitima, i al cap i a la fi, debilita. Hem de ser molt conscients d'això.

Finalment, et volia donar les gràcies per dirigir-te a mi, i dir-te que em sap molt de greu que tant tu com els vostres companys hàgiu patit repressió policial a la universitat, a aquestes alçades de la història. Només puc dir-te que jo faré el possible perquè episodis com aquest no es repeteixin.

Una abraçada.
Joan Herrera