No fa pas tant que
fugíem de la mà
com dos bojos,
perseguits per les ones
i l'alè del cel fosc.
O miràvem la nit
a l'espigó
cercant secrets
vora l'orella.
M'amarava del cristall
del teu bes tebi i
m'esfondrava
per l'estimball de
l'esquena imperfecta.
I la son era nul·la,
i la por no existia
i tot era bo, i el bé
era promesa constant.
Certesa, al capdavall.
No fa pas tant, però, que
als teus ulls vaig llegir
la prosa d'un final eixut,
i ara: ara els somnis són escàpols.
