Itàlia lloa un aviador feixista que va bombardejar Barcelona durant la guerra

UN MOVIMENT D’ESQUERRES DE CIUTADANS ITALIANS INICIA UNA CAMPANYA DE PROTESTA

Al poble d’Arezzo, situat a la Toscana italiana, hi ha un memorial dedicat als militars italians que van caure en combat durant les dues guerres mundials a les quals va participar l’Estat italià. Entre els noms dels soldats aretins, i sota les paraules de Caduto in Spagna (caigut a Espanya), hi figura el de Vittorino Ceccherelli, que va fou condecorat amb la medalla d’or i membre de l’Aviazione Legionaria, cos d’expedició militar que sota les ordres de Mussolini va bombardejar la ciutat de Barcelona. El conjunt escultòric està, per més inri, situat a la l’entrada del Liceo Classico Francesco Petrarca. Per denunciar aquest fet, l’associació L’altra Italia, un moviment per l’esquerra de ciutadans italians que resideixen a Barcelona, ha engegat una campanya de recollida de signatures que adrecen a diverses autoritats catalanes.

Els bombardejos

Tot i que Vittorino Ceccherelli fou abatut en territori sevillà per foc aeri republicà, la seva pertinença a l’Aviazione Legionaria fa que no puguem passar per alt el paper decisiu que aquest cos va tenir a la Guerra Civil, a l’hora de fer arribar les tropes franquistes a la península al començament de la guerra i d’aterrir la població civil mitjançant els bombardejos al llarg de la mateixa. Els bombardejos que l’Estat feixista italià va dur a terme a Barcelona van servir de proves pilot on experimentar noves tècniques bèl·liques. Entre l’hivern de 1937 i el de 1939 van morir a Barcelona al voltant de 1800 persones, a causa de la caiguda de fins a 1900 bombes. Van ser especialment intensius els bombardejos dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 en que en intervals de tres hores i durant quaranta-una, l’aliat de Franco va llançar 12 atacs massius amb més de 44 tones de bombes. Els bombardejos de saturació, duts a terme per aviadors i mariners voluntaris i regulars, van matar a tot Catalunya més de 7000 morts, amb un únic objectiu: matar i aterrir civils. Cal recordar que no va haver-hi declaració de guerra per part de l’Estat italià, i que a més a més els seus efectius actuaven sense distintius de reconeixement.

El tracte del feixisme

Itàlia ha patit un canvi en el tracte del feixisme en els últims anys. Així doncs, del que significava una condemna del feixisme explícita s’ha passat a una condemna del totalitarisme. Això té conseqüències, ja que mentre abans el feixisme estava al codi penal, que castigava la salutació i la simbologia feixista, i era condemnat explícitament per la Constitució, ara només es condemna el totalitarisme, on s’hi inclouen el règim nazi i soviètic, tot excloent el feixisme italià que es considerat d’autoritarisme. Així ho demostra l’arribada a l’executiu italià de ministres neofeixistes. Per altra banda, cal destacar la postura de les institucions italianes a l’hora de defensar, protegir i condecorar les víctimes italianes alhora que no reconeix les víctimes que han suposat les atrocitats que ha comès l’exèrcit italià, que ha participat a múltiples conflictes bèl·lics com els d’Albània, Grècia, Llívia, Rússia o Etiòpia, on ha reconegut es van utilitzar armes químiques. “Al imaginari col·lectiu italià perviu la imatge de l’italià com a bona persona que va enganyada a la guerra”: així ho relata Rolando Guerra, membre de L’Altra Italia, que cita altres casos en que es commemora als feixistes. És el cas de l’aeroport de Comiso que du el nom de Vincenzo Magliocco, general d’aviació mort al Marroc l’any 1936, de la piscina municipal de l’Aquila, que du el nom d’Adelchi Serena, un dels secretaris del partit feixista o d’una plaça de Trieste que es va dedicar l’any passat a Mario Granbassi, propagandista feixista mort a la Guerra Civil.

Un insult a la memòria!

Amb la campanya que engega, l’associació L’Altra Italia vol reobrir el debat sobre la memòria històrica, que s’ha volgut tancar a alguns països, com és el cas de l’Estat espanyol, amb lleis de punt i final. Així doncs, pretenen que l’Estat italià presenti excuses i compensi les víctimes del feixisme. A més a més vol fer prendre partit les autoritats catalanes, a les que Rolando acusa d’haver fet “un pacte de silenci”, demanant-los que instin a les autoritats italianes competents a retirar el memorial en homenatge a l’aviador i a celebrar en el mateix lloc un acte de desgreuge envers les víctimes catalanes d’aquella agressió. Consideren que el manteniment de l’homenatge, amb concessió de medalla d’or inclosa “representaria un insult a la sensibilitat i a la memòria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya”. La carta, que s’envia a l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el president de la Generalitat, José Montilla, el vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod Rovira, i el conseller d’Interior, Joan Saura, es pot llegir a: http://diverso-fuori.blogspot.com i es pot signar enviant un correu electrònic amb nom, professió i residència a l’adreça ARantifascista@gmail.com.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº 153

Sexe, mentides i fotografies robades

La majoria de les opinions que apareixen sobre la prostitució provenen de comerciants, polítics i policies.

L’1 de setembre apareixien a El País unes fotografies fetes per Edu Bayer on s’hi veien prostitutes d’origen africà treballant a les porxades del mercat de Sant Josep de la Boqueria. Sota el títol “Un prostíbul a l’aire lliure”, el diari generalitza una situació molt particular i minoritària que es dona degut a la situació de precarietat extrema en que es troben les prostitutes, que foren expulsades dels meublés i pensions on treballaven i obre una disputa mediàtica i política a partir d’una situació manipulada. Des d’aquest setmanari volem analitzar i denunciar l’onada repressora que s’ha aixecat des dels mitjans de comunicació i les institucions contra les treballadores sexuals. Des del mateix diari El País, però també des d’altres mass media com El Periódico o La Vanguardia, o mitjans audiovisuals com Antena3 s’han llençat atacs racistes i sexistes que no han tingut en cap cas presents la posició, la condició, els drets i l’opinió de les treballadores sexuals.

Invisibles

El paper que han jugat els mass media s’ha significat per la seva capacitat per recollir testimonis, i fer-ne una selecció interessada per tal de manipular la realitat. Així doncs, hem vist com dia rere dia obrien amb portades amb fotografies de dones practicant sexe, burlant el control policial o persuadint els turistes, i omplien les seves pàgines amb testimonis diversos, cap d’ells d’una prostituta. La majoria de testimonis són queixes de comerciants que diuen que han de renunciar a beneficis per culpa de les prostitutes i han de netejar de preservatius les parades del mercat amb aigua i lleixiu, pel que opten per la instal·lació de càmeres de seguretat i més il·luminació als punts negres. Recull també testimonis de diversos cossos policials que es lamenten de la falta de legislació en aquest àmbit que els impedeix actuar amb contundència, però sobretot amb congruència i coordinació amb els demés cossos de seguretat; testimonis de les institucions que es lamenten igualment de la invasió de competències entre administracions, per justificar la inacció i la incompetència en la matèria; testimonis dels partits polítics, que intercanvien àmpliament retrets i es reparteixen les culpes equitativament, alhora que demanen més policia, millor aplicació de l’ordenança de civisme i més mà dura per tal de poder dignificar l’espai públic; per últim, testimonis d’urbanistes, que intervenen al debat aportant solucions arquitectòniques i lumíniques, així com d’intel·lectuals i experts diversos que aporten llum sobre el tema. Però, on queden les aportacions, opinions i punts de vista de les treballadores sexuals, protagonistes del conflicte? La seva invisibilitat als mitjans fa pensar sobre els motius i les intencions latents a la reaparició del debat sobre la prostitució. Les crítiques a l’ordenança del civisme del 2005 són constants. Tanmateix, en vés d’escoltar les alternatives que proposen les entitats i associacions de dones, els diaris es limiten a recollir les opinions dels comerciants, els polítics i la policia, la majoria de les quals van en un sentit: endurir la legislació, millorar la coordinació entre administracions per facilitar l’expulsió de les treballadores africanes i augmentar la seguretat amb més efectius policials i més càmeres de seguretat. Són comptats els casos en que es parla de regulació o de reobertura de locals o meublés.

Criminalització

Aquesta tesi es veu reforçada pel tracte que els mitjans han donat a les treballadores sexuals a l’hora de caracteritzar-les, donant d’elles un perfil criminal, digne d’un informe policial. Així doncs, associen de manera automàtica treballadora sexual a delicte, així com a inseguretat, robatoris o tràfic de drogues. Les caracteritzen com a persones violentes que no només es prostitueixen sinó que a més a més roben els clients –tot convertint el client en víctima de la prostituta- i es barallen entre elles. Afirmen que actuen amb un grau de violència mai vist, i a més a més porten al barri condicions d’insalubritat i falta d’higiene. Tracten un cop i un altre les treballadores subsaharianes d’agressives i afirmen que són un autèntic problema pel barri del Raval, i un llast per a la imatge de Barcelona com a capital turística. A la majoria dels articles se les cita al costat de rodamóns, drogoaddictes i carteristes, per lligar inseguretat i delinqüència a prostitució.

Discriminació

La criminalització que aquestes caracteritzacions suposen, fa que puguem parlar de cinc tipus de discriminació que els mitjans estan acollint a les seves pàgines. En primer lloc, la discriminació econòmica i social. Mentre en tots els diaris hem vist com es desqualificava la professió, són comptats els articles que aprofundeixen sobre la naturalesa de les màfies explotadores, les seves maneres d’actuar i la seva responsabilitat en el conflicte. La majoria de les al·lusions venen per part de les entitats de dones que han estat consultades, que les posen en l’origen del problema juntament amb l’ordenança del civisme. Alguns mitjans afirmen que les treballadores subsaharianes ho fan per voluntat pròpia, i diuen que no es troben en cap situació d’explotació. En segon lloc, la discriminació sexista. Totes les càmeres i periodistes han apuntat les dones prostitutes com a culpables de la degradació del barri del Raval i de la imatge de Barcelona com a capital moderna, mentre que han obviat mirant cap a una altra banda els casos, que els hi ha, de prostitució masculina. En tercer lloc, parlem de dos tipus de discriminació racista. Primer, la discriminació entre prostitutes. L’ofensiva s’ha forjat, en gran part, contra un col·lectiu determinat: les treballadores africanes, mentre que les treballadores de l’est o les russes no han aparegut enlloc. Segon, la discriminació entre prostitutes, en tant que immigrants, i comerciants i veïns, en tant que autòctons. Els mitjans s’han omplert com ja hem dit abans, de testimonis de gent del barri d’avançada edat, que a més a més de criticar la prostitució, critica l’arribada d’immigrants dels últims anys i l’associa a la delinqüència com els furts i el tràfic de drogues. Per últim, la discriminació de gènere. L’estigmatització de la prostitució es converteix en un element de control sobre les dones no prostitutes, així com de les dones que reclamen l’autonomia de decisió sobre el propi cos.

Irresponsabilitat

El tractament que els mitjans han donat al tema de la prostitució al Barri del Raval, i l’especial fixació en la prostitució exercida per dones immigrants, té una influència fortíssima en la mentalitat de la població, major que altres temes, ja que es tracta d’un tema tabú. Cal denunciar, en aquest sentit, dos aspectes. En primer terme, la irresponsabilitat amb la que actuen els mitjans de comunicació de masses, que amb la pretesa intenció de protegir les treballadores sexuals actuen en la seva contra, ja que tractant la prostitució com a delicte l’únic que fan és deixar les treballadores en situació de fragilitat a l’hora de denunciar els explotadors. Per altra banda la influència que aquests tenen sobre els valors, les actituds i la ideologia de la població, que tot i acceptar més o menys l’activitat sexual i la comercialització de tot tipus d’activitat, no accepten la combinació de totes dues activitats en el que constitueix un atac a l’autonomia de decisió de la dona i l’alliberament d’aquesta dels rols patriarcals.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº 152

Tiene los ojos redondos y grandes,
la frente despejada, lisa, llana.
La nariz se curva como la melena
ingenua de una adolescente.
La boca es bella: sonrisa inmensa.
Dientes alineados, trocitos de luna.
De labios pequeños, pero carnosos:
atractiva gominola.
La barbilla es como una gran miga
de pan abudantemente redondeada.
La mejilla, casi siempre enrojecida,
le da forma a la cara y, desde unas
cejas perfectamente perfiladas,
hasta las dulces comisuras,
se desploman firmes pero
espesas, espesas como la miel.
Presidiéndola, majestuosa,
naufragando en la piel: un lunar.
La voz es tan dulce como su cuello,
Hecha de horchata, derrama las letras,
mientras baila su rostro al compás.
De sus orejas, pequeñas,
se cuelgan siempren mágicos objetos.
La elegancia y la belleza, como hiedra,
devoran su cuerpo.
Es una chica humilde, sencilla y tiene
un sueño más grande que ella: ser feliz.