martes, 28 de julio de 2009

L'Ajuntament de Barcelona permet que el Barça s'enriqueixi a costa d'un sòl destinat a equipaments

El moviment veïnal aposta per incrementar les protestes contra l'acord

El 28 de juliol es segellà l’acord entre PSC i CiU per tancar la requalificació del Miniestadi, sense el suport de PP i ICV-EUiA i amb ERC a l’espera que es recullin a l’acord les seves peticions. Mentrestant, el Barça es frega les mans pensant amb els beneficis que li revertirà l’operació i els veïns preparen mobilitzacions contundents contra un projecte que s’ha fet a les seves esquenes i que consideren un gran pelotazo urbanístic, i no descarten emprendre accions legals.

Corria l’any 1976 quan es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM) amb criteris de previsió de dotacions públiques de l’any 1954, és a dir de plena dictadura. Aleshores qualsevol manifestació pels equipaments públics al barri de les Corts era durament reprimida. El PGM es va gestar (en el periode 1954-76) per mercaders, grans propietaris del sòl, al marge de qualsevol agent social democràtic –fins al punt que Joan Antoni Solans, director i redactor del pla, havia de fer de guardià dels plànols per evitar modificacions d’amagat-. Des de les entitats veïnals es preservava el caliu de la lluita per un barri més digne, i el pensament polític i els partits naixents hi tenien allà les seves bases. Va ser en aquest context post-franquista en que segons els veïns, es va aconseguir un pla de mínims que garantia la planificació de la construcció sobre el territori, reconeixent diferents espais on s’organitzava la vida quotidiana de veïns i veïnes: equipaments públics, zones residencials i zona verda.

L’Ajuntament del PSC però, no va trigar gaire en adoptar una política de possibilisme, amb el beneplàcit de la Generalitat dirigida per CiU. Es va imposar la política dels intercanvis de terrenys edificables a canvi de solars on poder construir equipaments públics, justificant que arrel de la manca de diners era l’única manera d’aconseguir sòl. Aquesta manera d’obtenir sòl ha esdevingut un hàbit sense límits, que no ha deixat d’engreixar les plusvàlues. “Una paròdia, on queda caricaturitzat el PGM, el paradigma de la qual és el pelotazo del miniestadi”- així de gràfic ho relaten n’Adela i en Pedro, dos veïns del barri de Les Corts de Barcelona.

El 60% a preu de mercat
Els veïns denuncien que les compensacions que ofereix el Barça a canvi de la requalificació són 7,5 hectàrees de terreny a Montcada i Reixac, on s’hi construiran equipaments. L’operació deixarà 112.000 metres quadrats de sòl edificable, dels quals el Barça cedirà a l’Ajuntament el 40% i se’n quedarà el 60% restant, que vendrà a preu de mercat. El barri de Les Corts i la ciutat es quedaran així sense una reserva d’equipaments. El Pla d’Equipaments actual està calculat segons necessitats del 2001, de manera que l’augment de població i, ara, la construcció de nous habitatges farà que l’àrea, que ja patia un dèficit important, multipliqui el dèficit en equipaments públics. Els veïns clamen per les seves necessitats educatives, sanitàries i d’oci i cura per la gent gran, que diuen “queden insuficientment contemplades a l’actual proposta”.

Sense inversor conegut
Darrera d’aquesta operació hi ha moltes ombres sobre les quals els veïns volen posar-hi llum. No entenen com el president del FC Barcelona, Joan Laporta, que deixa la presidència del club d’aquí a deu mesos, rep l’herència d’una operació d’aquestes dimensions, i a més a més, sent suposadament un personatge de l’àmbit esportiu, pot titllar de covards l’Ajuntament, la Generalitat i el mateix alcalde Hereu, i a més a més ésser escoltat. Hi ha diverses hipòtesi, cap d’elles amb garanties de ser certa, que apunten a la intenció de Laporta de tenir cert continuisme al Barça per seguir sucant-hi pà, a l’existència de diner negre amagat, o a la presència d’algun magnat àrab disposat a desembutxacar quantitats desorbitades. Tot especulacions a dia d’avui, però l’actual situació financera i de les immobiliàries del barri, que és del tot insostenible per poder aixecar un projecte d’aquestes dimensions, obren les portes al dubte. Laporta, tanmateix, és conegut per d’altres requalificacions, com la de la zona agrícola de Can Trabal, a l’Hospitalet de Llobregat.

El Barça necessita ingressos
La transformació del Camp Nou compta amb un pressupost inicial de 250 milions d’euros, i l’arquitecte Norman Foster té la fama de duplicar els pressupostos a mesura que avancen les obres. Foster ja hauria demanat un ingrés per començar a treballar en el Camp Nou, a banda que el projecte s'hauria d’haver conclós el maig del 2008. L’actual situació esportiva del club, que acaba de guanyar tres copes, permet a Laporta treure pit, després que la moció de censura del curs passat, la situació financera, i el paper de CiU a l’oposició hagin retrasat la requalificació.

CiU a la junta del Barça
No menys important és el paper que hi juguen els partits del consistori barceloní. Els estrategues han jugat les seves fitxes. El PSC creu que l’operació permetrà dotar la figura d’Hereu de personalitat pròpia, ja que compta amb un perfil massa executiu. A l’oposició, CiU, té la directiva plena de quadres de la formació i s'entreveu que Laporta podria jubilar Trias com a alcaldable per al 2011. ERC juga un paper secundari, tot i assegurar tenir intencions de convertir Les Corts en ecobarri. A l’oposició al pla: el PP, que no veu la possibilitat d’obtenir votants i que no es posiciona a favor dels veïns, i ICV-EUiA, que tot i mantenir-se a l'equip de govern, segons el moviment veïnal ha estat la única formació coherent amb el seu programa i sensata amb les veus del veïnat. La fermesa de la formació ha forçat Hereu a buscar el suport en Xavier Trias.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº149 del 29 de juliol de 2009

Hereu i Laporta arriben a un acord per la requalificació dels terrenys del miniestadi

Els veïns qualifiquen l’operació de pelotazo urbanístic i preparen mobilitzacions

Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, i Joan Laporta, president del F.C.Barcelona, han arribat, segons diverses fonts, a un acord per la requalificació dels terrenys de l’entorn de les instalacions deportives, amb el Miniestadi com a indret clau.
El FC Barcelona porta des de 1997, amb l’aparició del pla Barça 2000, intentant treure profit d’aquests terrenys, després que convoqués un concurs per reformar l’estadi del Camp Nou, i necesitava dur aquest acord a l’Assemblea de Compromisaris que el club celebrarà el pròxim agost. El PSC, partit d’Hereu, és conscient de l’oposició dels veins i d’ICV, i té presa per aprovar la requalificació quan abans millor, i així tenir temps per refredar els ànims abans dels comicis municipals de 2011. Així doncs, Hereu s’ha afanyat a entrevistar-se amb Trias, cap de l’oposició de CIU, per buscar suport en una hipotètica aprovació del pla aquest divendres o en un futur no gaire llunyà.
CIU ha demanat a l’alcalde, per signar l’acord, que al pla no només aparegui la reordenació, sinó la data de posada en marxa dels serveis que s’hi allotjaran, que seran educatius i sanitaris, i que per tant requeriran la intervenció de la Generalitat en la calendarització.
La FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), ha mostrat el seu rebuig contundent a les intencions del consistori i han denunciat que l’ajuntament dugui la tranformació de la ciutat a cop de titular i sense escoltar el veïnat. Denuncien així mateix la hipocresia de l’alcalde, que diuen: “es gastarà un milió d’euros en què participem en la Diagonal, i la participació en la requalificació del Miniestadi brilla per la seva absència”. Una actitud que creuen que “no és de rebut i ni tan sols acceptable”. Els veïns asseguren que es tracta d’una operació clarament especulativa que liquidarà l’escás patrimoni de sòl d’equipaments que queda a la ciutat de Barcelona.
Hereu ja va afirmar el passat gener que el pla de requalificació s’aprovaria abans que acabés l’any, i que aquest inclouria habitatge tot i l’oposició dels veins. El procés implicarà modificar el Pla General Metropolità. Les seves paraules van ser: “La zona del Miniestadi està caracteritzada per enormes pastilles tancades hermèticament. El projecte, per tant, és absolutament necessari. El farem a la manera barcelonina: fent-ho amb totes les compensacions i respectant les regles del joc”. L’alcalde va afirmar també que hi volia construir, a part d’habitatges nous, locals i una nova vialitat.
Sembla que l’executiu barceloní no té intenció d’escoltar les demandes dels veïns, que parlen de pelotazo urbanístic. Potser no van equivocats ja que l’alcalde va qualificar de “gran reforma urbanística” la reordenació dels terrenys del miniestadi, a la mateixa entrevista que va instar als grups municipals a acutar amb “valentia i responsabilitat”.
CIU, la part necessària per l’aprovació del pla, ha remarcat que la requalificació no es podrà dur a terme inmediatament donada l’actual situació econòmica de la ciutat i del món de la construcció.
La FAVB, que va convocar una roda de premsa dijous passat per deixar clara la seva postura, es va reunir en junta, al igual que l’Associació de Veïns de les Corts, aquest dilluns. Totes dues entitats han programat talls de trànsit per dimecres 22 de juliol, així com una manifestació davant la possibilitat d’una inminent aprovació divendres 24 al consistori barceloní.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº148 del 22 de juliol de 2009

Garganté i Mercader guanyen la demanda interposada contra la direcció de TMB

No hauran de complir la sanció que els suspenia de feina i sou 4 mesos per defensar un company

Saturnino Mercader, president del Comité d’Empresa d’autobusos de TMB i Josep Garganté, portaveu dels treballadors durant les mobilitzacions dels 2 dies, han guanyat el judici contra la Direcció de TMB per la sanció de 4 mesos de feina i sou que se’ls va imposar per denunciar públicament la provocació d’un directiu i dos comandaments a un treballador.
Finalment, el Jutjat Social nº 15 ha declarat nula la sanció que l’empresa va notificar per carta a ambdós treballadors, alegant que havien comés infraccions laborals.
El novembre del 2008 al butlletí Utopia i realitat que edita la CGT de Transports de Barcelona apareixia en portada: “La CGT saca a la luz la grabación de un caso de Abuso de autoridad”. En aquest, la secció sindical denunciava que un conductor de la cotxera de Ponent va ser víctima d’un cas d’abús d’autoritat elaborat per diversos comandaments de l’empresa el dia 22 de juliol de 2008, que va acabar amb un expedient disciplinari i 15 dies de suspensió de feina i sou. Referint-se a un grabació penjada a Internet i que es pot escoltar a http://acosolaboralentmb2.podbean.com/, denunciaven que la Direcció de TMB no dubta a l’hora d’utilitzar la mala fe i la provocació per tal de sancionar a un conductor.

Els fets
Ramírez, un dels comandaments, va veure el 22 de juliol de 2008 que a un autobús el conductor del qual era absent, hi havia una bicicleta. Ramírez no va esperar el regrés del conductor, sinó que va avisar els seus caps a l’hora que va deixar el telèfon obert perquè escoltesin la conversació amb el conductor, que ja tornava. Al tornar li va ordenar que traiés la bicicleta –a tot això, un passatger, veient els modals del comandament, li diu “chulo”- . Davant la negativa del conductor, Ramírez va ordenar-li que abandonés l’autobús. Després d’una hora d’ordres i contraordres, el comandament ordena al conductor que regresi al lloc de treball: la conducció d’una línia 63 que ja havia trencat la freqüència de pas. Quan el conductor reprén la marxa, amb la bicicleta que el conductor necessita per desplaçars-se dins l’autobús, els comandaments José Fernández Martínez, cap de grup operatiu de la línia, Francisco José Ramírez Muñoz i Eduardo Haro Fraga, comandaments d’explotació, inicien una conversa on Fernández incita a Haro a provocar el conductor: “feu-lo entrar a sac per afegir-li més dades a l’expedient que ja se li farà d’entrada”.
Casado, el conductor, ha complert la sanció. Fonts de CGT denuncien el paper que va tenir Martínez, secretari general d’UGT a autobusos, que va recomanar al conductor reconéixer haver insultat el comandament Ramírez. Aquest fet va facilitar la imposició de la sanció.
El 6 de novembre, Garganté i Mercader, participen a una roda de premsa per donar a conèixer la grabació. L’aparició de la mateixa a mitjans com El Mundo, El Punt i a publicacions d’agències com EFE o Europa Press, on apareixien trosos transcrits i els noms dels comandaments, va alertar la direcció de TMB, que va veure com aquest fet podia desprestigiar la seva imatge. Així, va iniciar el contenciós alegant que la publicació de la conversació només s’havia pogut produir mitjançant la sustracció ilegal de les grabacions, i reconeixent que, tot i que Garganté i Mercader no eren responsables de la sustracció, sí ho eren, al igual que la seva secció sindical, de la difusió pública. Aquesta, diu TMB, ha malmés la imatge de l’empresa i dels comandaments i a més a més ha posat en perill la seva seguretat. L’empresa assegura que un d’ells ha rebut amenaces telefòniques.
Els treballadors expedientats, i que ara han guanyat el judici després de demandar l’empresa, van afirmar que aquests expedients, de dur-se a terme, significarien una afectació greu als seus drets fonamentals a la llibertat sindical, a la igualtat i no discriminació i a la llibertat d’expressió. L’empresa negà cap de les tres violacions de drets i es reafirmà en que la conducta de Garganté i Mercader va ser inadmisible ja que trenca la bona fe contractual i quebranta altres drets d’altres treballadors. El jutge, tot i que desestima que la sanció suposés la vulneració dels drets abans esmentats, ha fallat la nulitat de la sanció que TMB va imposar a Garganté i Mercader.

La lluita pels 2 dies
La lluita dels conductors d’autobusos de TMB per descansar 2 dies setmanals s’ha erigit com un dels referents pels moviments socials dels últims anys. Des del 21 de novembre de 2007, dia de la primera aturada d’autobosus, fins al dia d’avui, els treballadors han aixecat una lluita que ha assolit grans victòries, com la negociació d’un conveni que contempli els 2 dies de descans setmanal, però que també ha patit la repressió per part de l’empresa. Són molts els conductors i conductores que han rebut sancions, expedients i pressions per part de la direcció. L’atac directe en forma d’expedient que han patit Garganté i Mercader, tots dos cares visibles de la lluita al ser el president del comité d’empresa i el portaveu dels treballadors, és una mostra del plantejament de la direcció de TMB a l’hora d’advocar per la repressió en lloc d’escoltar les demandes de les treballadores i treballadors de TMB després de més d’un any i mig de lluita.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº147 del 15 de juliol de 2009

La LEC s’aprova de la mà de CIU, PSC i ERC, amb el rebuig frontal dels sindicats.

L’aprovació, que ha dividit el tripartit, es produeix després de tres vagues de professors.

Dimecres passat es va aprovar al Parlament la Llei d’Educació de Catalunya amb els vots a favor de PSC, CIU, ERC i ICV-EUiA-que va votar en contra d’alguns títols com el IV i el XII referents al Servei Educatiu de Catalunya i el finançament d’escoles privades que es financen amb fons públics- i el vot en contra del PP i Ciutadans –que rebutja la gran majoria d’articles de la llei-.
La LEC, que ha dividit el tripartit, ha estat aprovada gràcies a l’acord entre PSC i CIU que arribaren a un acord estable en matèria educativa per evitar canvis constants en la legislació d’aquesta matèria cada cop que hi hagi un canvi de color a l’executiu. Tanmateix, la llei ha unit els sindicats de mestres i estudiants en una oposició frontal a una llei que asseguren que “no aporta cap millora al nostre sistema educatiu”.
El procés que ha dut fins a la LEC començà amb la signatura del Pacte Nacional per l’Educació, que ja creà dissentiment al deixar fora d’aquest el sindicats alternatius, entre ells USTEC –el majoritari- i CGT, que denunciaven que el Pacte no resolia l’actual situació d’escolarització diferenciada per classe social i origen cultural. Així doncs la creació de consens que havia de suposar la discusió i aprovació de la llei no ha estat tal, ans al contrari, ha provocat el rebuig total o parcial dels sindicats que han convocat més de tres vagues, concentracions i altres protestes a més de dur a debat social l’actual situació de l’educació pública.

Una llei polèmica

La llei planteja un model obert, que deixa en mans del desplegament molts aspectes. La llei crea una xarxa única d’escoles amb mateixos drets i obligacions sota el nom de Servei d’Educació de Catalunya –i no Servei Públic Educatiu com reclamaven els sindicats-, fixa un percentatge màxim d’immigrants escolaritzats per centre, amplia la possibilitat d’estendre els concerts a Batxillerat i FP i no exclou que centres privats que segreguen alumnes per sexe rebin fons públics. La llei preveu l’escolarització mixta només com a opció preferent i no d’obligat compliment. Aquest punt ha generat controvèrsia i ha fet que ICV es desmarqui del vot favorable, tot i haver donat el vot favorable a la Lei Orgánica de Educación (LOE) que ja preveia no penalitzar els centres que separesin nenes i nens. La llei blinda el català com a llengua vehicular als centres i elimina l’obligatorietat de la tercera hora de castellà –la qual cosa ha fet que PP i Ciutadans reiterin el rebuig a la llei-. Un dels punts que ha generat més malestar és el canvi de model de gestió dels centres. Amb el nou model s’impulsa l’autonomia de centres basada en la diferenciació d’aquests segons els resultats escolars i un model de gestió empresarial que dota l’equip directiu de la possibilitat de seleccionar, avaluar i nomenar el professorat, cosa que atorga més autoritat a la direcció en detriment del règim assembleari de direcció dels centres. Així, hem pogut sentir com Irene Rigau, diputada de CIU al Parlament afirmava que “s’ha de substituir la participació per l’autoritat a les aules, després que la participació substituís l’autoritarisme” als Matins de TV3. La llei preveu, en aquest sentit, un model d’avaluació punitiva i d’increments retributius al professorat segons els resultats que obtinguin.

Oposició dels sindicats
El sindicat majoritari USTEC diu que “lamenta profundament que un govern, pretesament d’esquerres, aprovi una llei que va en contra de l’educació pública i a favor de la seva privatització. Així mateix reconeix que les mobilitzacions han servit per frenar alguns aspectes negatius de la llei, i que per tant es comprometen a seguir lluitant per un desenvolupament que no perjudiqui l’ensenyament públic. Per la seva part, CGT-Ensenyament ha demanat als grups parlamentaris que escoltin la veu de la majoria del professorat i no donin el vist-i-plau a una LEC que segons el sindicat “suposarà el final d’un model d’escola pública integradora , cohesionada, laica i de qualitat”.
Per una altra banda, altres sis sindicats i entitats signants del Pacte Nacional per l’Eduació, s’han desmarcat i no han donat suport a la LEC. Aquestes són l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC), l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC), la Federació d’Associacions de Pares d’Educació Secundària (FAPAES), el Moviment de Renovació Pedagòcia (MRP), CCOO i UGT. Consideren que algunes de les seves demandes no han quedat satisfetes a la versió final de la llei i que aquesta trenca amb el consens del Pacte Nacional per l’Educació, ja que trenca amb l’escolarització de l’alumnat independenment de la seva condició socio-econòmica o cultural i no preveu una oferta pública suficient.
El desplegament de la Llei no estarà exempt de conflicte a la comunitat educativa. Que l’execució de la LEC depengui d’uns professors que s’hi oposen frontalment fa preveure que l’aprovació de la llei no acabarà amb l’enfrontament entre administració i comunitat educativa.

Article publicat al Setmanari de Comunicació Directa nº146 del 8 de juliol de 2009

lunes, 27 de julio de 2009

Niebla del riachuelo - Bebo&Cigala



Si tuviera que salvar tres estilos de música serían el tango, el bolero y la música clásica. Con ellos basta para saber qué es la vida, qué es la muerte, qué es el amor y el desamor. Las partituras hablan con claridad, sin complejos y nos devuelven a la nostalgia, al polvo de un tocador o al baile mustio que se pierde en un laberinto. Sus notas me devuelven el soplo de algún amor que fracasó hace algún siglo, me trae angustias, golpes de rabia, pasos adelante, miedos. La voz quebradiza de esos hombres con barba y voz rota por el tabaco que retumban en la mente de todos. Nos llevan a las callejuelas donde ensayan los cantautores, a las tabernas que pueblas las almas sin cuerpo donde agarrarse, a los abanicos rotos por un gesto travieso.

A mi los tangos me recuerdan a mi abuela. Los escuchaba cerrando los ojos, bailándolos con las cejas, relajando los labios, apoyando la tez blanquecina en las uñas perfiladas por el paso del tiempo. Los boleros me hacen imaginar a mi abuelo paseando por su juventud. Logro solo con cerrar los ojos oír su voz temblorosa entonando alguna estrofa de amor, de vida, de pena. Y me muero de ganas de abrazarlo contra mi y mecerlo en un sencillo baile. Sus llagas me duelen, y me sangran cuando lloro. Pero me consuela su fuerza y su firmeza, su consejo, su voz acompañada por una mano con pocos pelos llevándome por el hombro hacia un lado y hacia el otro. Una risa satírica, un dedo apuntando a todo el que se ríe a su vera, me traen de nuevo una sonrisa de amor. La música clásica me trae inmediatamente a mi padre. Impoluto. Perfecto. Reconstituye en mi ser todo lo que su marcha hace caer. Cinco. Cinco canciones me bastan para conocerlo todo. Él lo sabía, y cuando estábamos en el hospital me hacía sacar el ordenador, y me daba órdenes firmes. Dudaba en algún título, pero al final con cuatro referencias compartidas acabábamos por encontrar la correcta. Abría los ojos rápido y con la oreja atenta, dibujaba una media sonrisa. Miraba al techo, y sin querer alguna lágrima escapaba de sus ojos. Yo con él, sentía impotencia, rabia, pero enseguida los dos recuperábamos la esperanza. Le cogía fuerte la mano, se la besaba, y ante su mirada sorprendida, me disponía a buscar otra que nos llevara juntos a sentir cosas inmensas. Hacíamos broma, imaginábamos situaciones y con un hostia puta en voz baja se admiraba de la belleza de según qué composiciones. La música clásica lo despidió, y lo llevó a la eternidad, la eternidad de nuestro recuerdo. Nuestras lágrimas no lo olvidan. Pronto, confío, se convertirán en sonrisas que nos harán vivir de nuevo con él.

domingo, 19 de julio de 2009

Belle - Notre Dame de Paris



Sento cremant la contradicció i el dolor. Sento cremant la culpa i la tranquil·litat. Sento cremant la incertesa, eterna. Sento el desig, la nostàlgia i una habitació que sempre ocuparàs. Jo, quasi puc viure dels records, de lo bells que són. Sento que el temps no curarà pas cap ferida. Algun dia et trobaré...

viernes, 3 de julio de 2009

Unicornio - Silvio Rodríguez

Desde la esperanza lo miraba con los ojos llenos de miedo. Él arrugaba las cejas y la entonaba con voz bajita, dulce. La ponía en el coche a todo volumen, y yo cerraba los ojos. Pensaba en todo y lo negaba todo. Era fuerte y valiente, y estaba lleno de vida, y de amor, y de amistad. La entregaba toda, sin quedarse nada para él. Nos regalaba sus palabras, sus sonrisas, su mano incondicional. La carretera estaba oscura, no alcanzábamos a ver más allá de lo que los faros alumbraban, y todo estaba en normalidad. Íbamos al pueblo, me habían venido a buscar a la estación, íbamos de boda, la boda de su primo Óscar y su mujer, Núria. Estaba radiante, feliz, alegre porque iba a estar con todos nosotros, toda la familia. Iba a la boda del hijo de su tía su Francisca, de su madre Francisca. Iba a bailar con ella, a verla gritar, hablar sin parar, reir, ir de un lado para otro sin un segundo de descanso. Iba a ver a su tío Isabelo, que con tanto respeto admiraba y ayudaba en todo lo que pudiese. Y eso lo era todo para él: poder entregar su alma, su voz, su trabajo a los suyos para hacerlos felices. Y dando era feliz. Por eso ese trozo de viaje entre Albacete y el pueblo no lo olvidaré jamás, como tantos otros momentos que nos dió, repletos de él, repletos de generosidad. La canción que sonaba en el coche era ésta, y las dos palabras que por el retrovisor le vi entonar con los ojos llorosos fueron éstas: se fue...