Si seco un llanto

58 i +

El 20 de novembre de 2008 milers estudiants preníem el hall de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, on s’hi troba el rectorat. El 18 de març de 2009 en sortíem desallotjats de manera violenta pels Mossos Esquadras que rebien ordres expresses del rector de la UB, Dídac Ramírez. Foren quatre messos d’ocupació en els quals férem d’un espai buit i gris, un espai ple de coneixement crític, diàleg, solidaritat i pintat pels colors de la rebel·lia i els somnis.

Després del temps invertit, dels vincles que hem teixit amb la societat i dels múltiples actes de complicitat, després d’aquest any d’intensa lluita, hem arribat a port de ningú. Les nostres reivindicacions han quedat en paper mullat i veiem com les institucions no només no escolten les nostres veus que reclamen la celebració d’un referèndum de la comunitat universitària vinculant o l’obertura d’un ampli debat social sobre el model d’ensenyament superior, sinó que a més es reafirma amb més repressió. I diem més perquè ha estat una constant en la lluita contra la privatització de la universitat: expedients, expulsions, denúncies i pressions han estat el pa de cada dia. És així, entre discursos eloqüents, demagogues consideracions i interessos econòmics, com ens trobem. Tanmateix, i tot i l’horitzó confús, som conscients de que la lluita no s’atura en aquest punt. No dubtem de les nostres capacitats i sabem que la nostra lluita no ha estat en va.

58 i més. En el transcurs del brutal dimecres 18 de març els Mossos d’Esquadra van desallotjar 53 persones, van detenir 6 i en van ferir més de 200. 58 i + constitueix un nou símbol que volem prendre amb força. És el símbol de l’acció, de la unió, de la defensa de la dignitat de la lluita per la universitat pública. El símbol que vol deixar clar que no farem ni un pas enrera.

Si ocupar una universitat pública en protesta per l’aplicació impositiva d’una reforma privatitzadora és un delicte, llavors som culpables. Si desobeir i posar resistència quan, sense cap diàleg previ, les autoritats venen a treure’ns per la força és un delicte, llavors som culpables. Si vulnerar una normalitat acadèmica que equival a l’entrada rutinària dels Mossos d’Esquadra a la universitat, la negativa de facto al diàleg, el silenciament de la nostra lluita, la presència diària de membres de seguretat privada vigilant els nostres moviments a les facultats, la invenció de falses línies vermelles, l’aprovació dels graus de manera iregular i en climes de total hostilitat i la passivitat davant referèndums que determinen per aclaparadora majoria la voluntat de paralitzar la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és delicte, llavors som culpables. Si qüestionar el model anhelat en el qual es recolza el Parlament per donar de forma unànime carta blanca als rectors en les seves actuacions és delicte, llavors, som culpables.

Si protestar pacíficament i voler crear un debat social obert constitueix un delicte, potser després de tot, sí som uns antisistema i una minoria radical quan demanem i ens reafirmem en que no descansarem, en que reincidirem fins que s’esclareixi qui restarà finalment més prop d’Europa i sota quines condicions, fins que s’aturi la LOU i aquest canvi accelerat i desestructurat que l’envolta, fins que aquesta obeeixi a un vertader procés participatiu, fins que la desinformació deixi de constituir un element beneficiós i necessari, fins que expulsions, expedients i imputacions desapareguin del conflicte universitari.

Som conscients de la funció latent de la repressió. Aquells que ens imputen, ens detenen i ens sancionen volen aniquilar qualsevol forma de dissidència política i exercir sobre nosaltre el més cruel control social. Volen fer participar d’aquest la resta de la societat fundant la por i la paralització de l’activitat política crítica, convidant les persones a contribuir amb la seguretat ciutadana. Volen convertir l’humanitat en un conjunt d’éssers passius sense criteri propi, que submís obeeixi tota ordre que vingui des de dalt.

Nosaltres però, tenim consciència individual i col·lectiva de la seva estratègia, i per tant no permetrem que trenquin el teixit solidari. Som insubmissos, rebels i sí, volem alterar l’ordre públic perquè volem destruir l’ordre antidemocràtic establert. Ho som per convicció, perquè estimem la subversió, la defensa dels drets que tant han costat d’aconseguir i la conquesta de nous que ha de venir.

Volem seguir teixint la gran xarxa que agrupava els estudiants de secundària i d’universitats, els professors, el personal d’administració i serveis, els moviments socials. Volem reactivar la interacció, el treball d’agrupar diferents concepcions i construir un projecte conjunt. Mirant al passat, i trepitjant fort el present, ens responsabilitzem del demà, sabent que cada persona que constitueix aquest moviment, cada factor que ens guia, cada llavor que plantem és indispensable per construir el canvi. Construirem un futur digne, reformulant continuament les situacions, reinventant-nos cada dia.

FEU-NE DIFUSIÓ

Sorpren-me

Sorpren-me i desprèn-te de tot el posat
que no enredaràs ningú.
Amaga el rubor i el no rovellat de tant ser usat,
que avui no existeix tabú.

Sorpren-me i despulla't de l'anonimat,
que no hi quedarà pas ferida.
Ensenya'm les galtes del teu mamellam,
que no hi ha ocasió de fugida.

Sorpren-me i endinsa'm pel bosc encantat,
que vull descobrir com de guarnida
està la cova de la veritat
i així ser feliç de per vida!

Qui els entengui que els compri

"Debe distinguirse el pluralismo societal de la diferenciación societal. Ambas cosas son estructuras societales o, en términos estructurales, principios estructurales que epitomizan configuraciones socioestructurales. Pero si bien resulta que toda sociedad compleja está <>, ello no implica en lo más mínimo que todas las sociedades estén diferenciadas <>. En mis términos anteriores, una sociedad plural no es una sociedad pluralista, pues esta última no es más que uno de los muchos tipos posibles de la diferencisción social."

SARTORI, Giovanni (2005): Partidos y sistemas de partidos. Alianza Editorial. Madrid: p. 46.

Fa cagar o no fa cagar?

Espigó amb espines

Espero assegut a la sorra que vingui la lluna
i m'amari de l'oli color d'estiu calmat.
Assossec al cos perfumat de la nit, petit.
Antàrtica rialla que dorm al ventre etern
mentre ve a per mi l'amor, l'amor,
un amor inacabat.

L'estima propera fa que recuperi el sentit
i renovi les forces, cavall de cotó i alè.
Repica amb els dits l'onada que torna
i m'omple d'escuma assajant el matí.
Ulls clucs i de nou íntima pressó
que assaona l'esperit regalimant de mel.

Apropa'm l'amor, un amor ple i serè,
i quan escupi l'oli de lluna oculta la por.
Atansa't, sent com es fonen els cosos
i es desfà el pudor en orgàsmiques peces.
Eixuga el passat als matolls i mira
com crema la vida al seu pas per tots dos.