jueves, 19 de junio de 2008

Gestos

Tot plegat podria ésser complicat d'entendre si només tinguéssim en compte l'aparença de les coses. Tanmateix, tot plegat té un problema ben senzill: l'absència dels gestos. Hom podria pensar que aquests gestos poden ésser inestables si són forçats i per tant no donar el fruit desitjable. Podríem entendre que el gest és la conseqüència d'un forçament, d'un desig urgent o d'un capritx, i entendríem a la vegada que el gest ha d'ésser quelcom natural, fruit d'un corrent atzarós de la vida.
Els gestos però són quelcom molt important, i tenen força compensatòria. No podríem mai revelar i regalar gestos i no ésser correspostos durant tota la vida. La gratuïtat dels gestos, encara que pugui sonar una mica egoista, té un límit. No s'ha d'abusar pas d'aquests, tot i que tampoc m'atreviria a afirmar que cal fer un càlcul del nombre de gestos a correspondre o a oferir.
Tot plegat és un problema.

Ara bé, quan un intenta i s'esforça per omplir la vida d'algú altre de gestos amb tota la intenció del món, quan un treballa per oferir el millor d'un mateix, i ésser el somriure més brillant i sincer amb el fi de fer feliç algú que no és capaç de tenir-ho en compte, llavors, llavors tot plegat és un problema massa important.

Un gest majúscul no pot esperar a ser correspost per excuses secundàries. La por, la covardia o la simplicitat d'una situació no poden ésser mai contragestos. La simplicitat de la situació!? Sí. Sovint oblidem que moltes coses tenen una solució ben senzilla, que no s'ha de tenir por, por a un horitzó ple d'alegria. M'hi nego i no penso resignar-me i acceptar que no podrà succeir. NO. Seré ferm en el que penso i no deixaré trepitjar cap de les meves ambicions per sols que no volen il·luminar la lluna i dibuixar-la sencera enmig de la nit. Cal omplir-ho tot d'innocència, d'ingenuïtat i deixar que el amor faci el seu sender.

Sense por a la follia i deixant a un marge l'esperit covard, armant el cor amb valentia per portar l'espurna a resguard.

Seria massa gran la decepció sinó arribés el gest que més delejo. Mentrestant però, alimentaré la nit de somnis i continuaré anhelant els riures, les estones, les carícies i el bon temps. Espero que el paraigües no se'm quedi petit per suportar immutable aquest xàfec. Si el gest arriba tard, o simplement no arriba, les gotes cauran fuetejades i el vent serà tant fort que em deixarà anar cap allà on em porti l'atzar, la corrent, el verí de la lluna...

lunes, 16 de junio de 2008

Diguem no!



Avui em plau posar aquesta cançó, de què vam gaudir alguns ahir al recital que Raimon va oferir al castell de Montjuïc. He escollit aquesta per la seva vigència, ja que crec que podem actualitzar-la i cantar-la a les oïdes dels polítics que ahir seien a primera fila.

Ells són en part culpables de que avui dia la cançó d'en Raimon sigui vigent, i puguem seguir dient no a l'empresonament de persones per les seves idees, no a la por que pateixen milers i milions de persones, no a la sang que inunda els telenotícies i les nostres dignitats, no a la fam de tants i tantes treballadors i treballadores arreu del món.

Per aquests motius i molts d'altres hem de seguir dient NO: NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN.

sábado, 14 de junio de 2008

Matinada sense remitent

Et trobí un dissabte de matinada
passejant arreu amb el cos nu,
cridant amb ànsia a l'albada
que et desposseïa de tot mot mut.

Amb la foscor vas voler la besada
de la noia que et ballava el blues,
però de seguida vas veure tancada
l'esperança d'omplir-la de tu.

Vos vaileta, concediu-me el matí,
que vos porto el cant del nou dia,
permeteu-me que us ensenyi la via
que vos porti al bes del verí.

Fugiu bon home que espanteu a la resta,
deixeu-me en pau, no vull pas amb vos afer
sou un noi lleig, i tarat de la testa
que feu de la lluna un satèl·lit planer.

Decebut et trobí aquell dissabte,
desposseït d'aquell mot silenciós,
resignat vas marxar cap a casa,
esperant el teu ou ja desclòs.

lunes, 9 de junio de 2008

Dulce quimera

Monótona y misteriosa, con aplomo tembloroso, no por miedo sino por rareza, la sangre corre el curso natural por los conductos de tu cuerpo, y todo parece estar en orden y nada perturba y nada molesta.

Repitiendo el mismo gesto sin temor a la vergüenza mi pie derecho se balancea con un movimiento sencillo, constante y aparente. Mis dedos dudan y vacilan delante del teclado.

La noche, que ha aparecido por casualidad, rebela una luna a medio llenar. Quizás el orgullo, el miedo o la circunstancia no la dejen llenarse.

Tranquilo e impertérrito descansa tu cuerpo que hoy decidió ser obediente a la mente que en estado de sueño suele estar ordenada, todo lo contrario que despierta.

Impaciente por descubrir toda tu verdad, la evidencia de tus ojos y la elegancia del amanecer apretando tu mano, lleno de desnudez mis pensamientos.

La noche me abre la boca, y me adormece cruelmente. Intento evitar el pliegue de mis ojos, es inútil. Los motivos que me mantenían despierto y proveían mi imaginación de impulso primitivo se han ausentado sin excusa esta noche.

Una noche más, una noche menos. ¿Qué más da ya? Me desencanta la espera estéril. Me espanta la sonrisa marchita. Pesan las nubes. La luz como plomo se diluye y llegan mis sueños.

Son sueños que has querido arrebatar sin saber que siempre guardo una pequeña porción, de los más venenosos, por lo que pueda pasar. Voy, con permiso y disculpándome por el ensueño, a llenar de milagro la oscuridad.