Du mein Gedanke,
martes, 31 de julio de 2007
T'estimo
Du mein Gedanke,
lunes, 30 de julio de 2007
Imaginación
martes, 24 de julio de 2007
Testimonis Silenciosos
Per una de les entrades, començaren a entrar els defensors de la República. El suor, les llàgrimes i la sang formaven una mescla homogènia que regalimava pels rostres abatuts dels valents. Anaven a morir, ho sabien. En Joan no tornaria a treballar al diari: Tornaré, companys!, va dir abans de marxar al front; el Lluís no tornaria a acaronar les galtes verges del seu fill: Fins aviat, va mussitar-li a l’orella abans de partir; l’Isidre no veuria mai més la mare: Cuida’t i torna, torna si us plau, va suplicar-li la mare al seu fill abans que aquest marxés a la defensa dels seus ideals; l’Eugeni no regressaria al camp, tal com va crida’ls-hi a les ovelles abans de viatjar al front, no tornaria a respirar l’aire pur; el cor del Miquel no tornaria a bategar per l’Amèlia: No diguis adéu, digues a reveure, que és més lleu, va rectificar-li la seva estimada abans que marxés; el Jaume no tornaria a plorar derrotat pel fracàs, no hauria de tornar a la plaça major a pidolar. La guerra els hi havia pres la vida, i ara, després d’un llarg batallar, els seus enemics els matarien. Eren sis els vençuts, i sis els vencedors. Els segons empenyeren els primers, que caigueren de genolls cara la paret de l’església. El Sant de granit que presidia la façana els mirava fixament. Anaven a morir, i ho sabien. Ningú més ho sabia, ningú que pogués cridar en ajut seu. Un moment de silenci expectant, inquietant, ple de ràbia i de dolor.
Pum! El primer tret va esmicolar el silenci. Va decidir que les mans d’en Joan no tornarien a embrutar-se i fer olor de tinta. Va caure rodó, sense recriminar res a ningú. Els seus companys dormien plegats al refugi de la muntanya nord. Pum! El segon tret va decidir que la veu dolça del Lluís no tornaria a cantar cap més cançó de bressol al seu fill. Els arbres buscaven la vida, fugien de veure com morien els innocents. El fill va obrir els ulls de sobte, no sabia pas perquè. Pum! El tercer tret va fer volar els coloms que es posaven sobre el cap del Sant. Va fer volar els petons afectius entre l’Isidre i la seva mare. Ella bordava a la finestra, i va recordar el seu fill. Una llàgrima va caure del seu ull dret. Pum! El quart tret va arrencar l’ànima llibertària de l’Eugeni. Les gàrgoles van deixar d’escopir aigua bruta. Van emmudir davant la injustícia. Les ovelles que havien sortit de bon matí a pasturar van fer un bel espontani. Pum! El cinquè tret va acabar amb les carícies del Miquel i l’Amèlia. Va decidir que el fill que esperaven, no tindria pare. La mare, que romania a la presó, va sentir el plor del seu nadó al ventre. La font de la plaça va empassar-se l’aigua. Pum! El sisè tret va fer tremolar els fanals. Va fer callar en Jaume, que blasfemava i renegava contra els nacionals. Ningú el trobaria a faltar. Els sis trets foren a parar al clatell dels derrotats, que ara ja sense consciència, reposaven al terra gelat de la plaça. El Sant seguia mirant els ulls oberts dels morts, que es clavaven impotents i brillants a l’infinit. La sang els hi sortia de la boca i els hi queia per les galtes; s’escolava per les esquerdes del terra empedrat i anava a parar als sots on es barrejava amb l’aigua de la pluja, per formar un bassal trist i adormit.
El sol esclatava solemne al bell mig del cel blau. Els soldats anaven apilant els morts a la camioneta, mentre feien una cigarreta i entonaven l’himne. Quan acabaren, posaren marxa cap a la fossa, on hi abocarien els morts. Allà els vençuts es reunirien amb d’altres companys que algun dia, com ells, van haver d’abandonar la seva vida, per defensar el que creien just i necessari, per defensar la República. El balanceig de la camioneta, que avançava feixuga, va tancar poc a poc els ulls dels combatents. El cant unànime dels difunts, el seu himne va ser aplacat per un munt de sorra, que no seria remoguda fins anys més tard, quan d’altres combatents no rendits encara, van treure-la de sobre els cossos, per substituir-la per un manat de roses fresques i roges.
El relat que han llegit fou guanyador de l'Englantina dels Jocs Florals de l'ETPC.
lunes, 23 de julio de 2007
¿Pueden ser las empresas promotoras de la sostenibilidad?
El lavado verde de imagen es una estrategia adoptada por empresas con actividades perjudiciales para el medio ambiente y la población, y que no tienen voluntad de cambiarlas. Esencialmente, son campañas que consiguen cambios significativos de imagen y de reputación, mientras se producen banales cambios en las prácticas de la firma. En la lista de las empresas patrocinadoras del CONAMA se encuentran las grandes constructoras, las eléctricas, un banco, empresas de servicios y el segundo suministrador mundial de celulosa de eucalipto. Todas estas compañías ocultan un currículum negro que incluye violaciones de los derechos humanos, graves delitos ecológicos, negocios fraudulentos, corrupción, etc.
Actualmente las transnacionales “españolas” están siendo responsables de importantes impactos en territorios fuera de nuestras fronteras. Destacan la financiación de la Caja Madrid del Oleoducto de Crudos Pesados en Ecuador; las presas construidas por Endesa en Chile; la fábrica de celulosa que ENCE pretende construir en Uruguay o los apagones de Unión Fenosa en Nicaragua.
Pero también en nuestro territorio la economía crece a costa de una fuerte destrucción ambiental como revelan los datos del informe del Observatorio de la Sostenibilidad en España. El fortísimo ritmo inversor de los últimos años ha situado a España en los primeros lugares del globo en cuanto a dotación de infraestructuras viarias (el PEIT con 6.000 km de nuevas autopistas y 9.000 km de líneas de alta velocidad ferroviaria nos situará claramente a la cabeza) y construcción de viviendas (más de 800.000 iniciadas en 2005).
Esta loca dinámica ha contribuido a que 7 de las 11 mayores constructoras del mundo sean en la actualidad “españolas” (ACS, FCC, Ferrovial, Acciona, OHL, Sacyr-Vallehermoso, etc), y a que Abertis sea el principal operador mundial de autopistas de peaje. Empresas “españolas” también están gestionando importantes aeropuertos. Todas actividades con un impacto ambiental crecientemente negativo. Es una tremenda farsa ver que las grandes constructoras hablan del “desarrollo sostenible” cuando son beneficiarios y ejecutores de los proyectos de infraestructura y urbanización más agresivos con el entorno.
La detención de políticos en Marbella y otros lugares es sólo el ejemplo más llamativo de un modelo que se ha implantado en todo el litoral español, y que se extiende de forma imparable hacia el interior. Los Ayuntamientos se han convertido en meros intermediarios de las empresas constructoras e inmobiliarias, que deciden cómo y cuando se recalifican los terrenos, a cambio de pagos legales -los famosos convenios urbanísticos-, o ilegales, la pura y simple corrupción. Las ciudades se planifican en función de proyectos inmobiliarios y por mandato de los especuladores urbanísticos. Este modelo fomenta la corrupción y destruye de forma irreversible nuestros recursos naturales: suelo, paisaje y agua, y arrasa con los pocos espacios naturales existentes. El negocio y la especulación inmobiliaria ha instaurando un nuevo tipo de capitalismo cada día más mafioso, con ingentes cantidades de dinero negro para financiar actuaciones ilegales y que pueden ir directamente a financiar chantajes y extorsiones generalizadas, para ir apoderándose y controlando otros sectores económicos.
Además, estos grupos de la construcción se adentran cada vez más en un amplio abanico de servicios, privatizando los Servicios Públicos con peligrosas consecuencias para la sociedad y el ambiente. Surgen monopolios y los organismos públicos pierden el control de regular y planificar; aumenta la subcontratación lo que favorece la precarización laboral y mina la calidad del servicio; se extiende la falta de transparencia en la gestión; hay incrementos de los precios sin consideraciones sociales sobre las personas sin recursos; y no se tienen en cuenta cuestiones medioambientales (cualquier política de ahorro choca con los intereses de la empresa privada: a mayor consumo, mayores beneficios). Las consecuencias de un control privado sobre el acceso al agua por ejemplo son nefastas y lo serán aún más en el futuro, en clara contradicción con su consideración como un derecho humano fundamental.
Las empresas se internacionalizan para crecer, con la voluntad de lucro de sus accionistas. Ese crecimiento cuando se produce en países con poca capacidad para regularlo, en regímenes autoritarios y corruptos, o en zonas de conflicto, viene acompañado de una extensa casuística de violaciones de los derechos humanos, económicos, sociales y culturales de los ciudadanos de dichos países.
ENCE quiere instalar en Uruguay una papelera que ha provocado una crisis diplomática y una férrea oposición en Argentina y Uruguay por los fortísimos impactos ambientales, económicos y sociales que supone. La planta de ENCE funcionará con la tecnología Kraft que supone una liberación de dióxido de cloro al río fuertemente dañina para la salud humana y el medio natural. Por el uso de esta tecnología en su fábrica situada en la Ría de Pontevedra ENCE fue condenada en 2002 por delito ecológico continuado entre 1964 y 1994. Las problemáticas ambientales y sociales de la producción industrial de celulosa vienen además derivadas por el modelo forestal que llevan asociado. Las plantaciones forestales desminuyen la biodiversidad, producen cambios en la cadena alimentaría y desplazan otras actividades económicas como la agricultura y la ganadería. Se producen problemas de disponibilidad de agua por culpa del monocultivo de eucalipto y se incrementa el uso de fertilizantes y pesticidas altamente tóxicos. El empeoramiento de las condiciones al entorno de las plantaciones forestales conlleva un abandono del ámbito rural
La Caja Madrid, financió junto al BBVA, la petrolera Repsol-YPF y otras empresas, la construcción del Oleoducto de Crudos Pesados (OCP), durante la cual se produjeron violaciones a los derechos humanos como la libertad de expresión, la salud, la alimentación, el acceso al agua y el derecho a un medio ambiente sano. El deterioro ambiental ha conllevado a una extrema situación de pobreza, pérdida de conocimientos ancestrales y afectaciones a la salud de las poblaciones indígenas. Actualmente, la población amazónica presenta las mayores índices de cáncer en el Ecuador. El OCP ha afectado a 11 áreas protegidas. Se produjeron derrames de crudo que contaminaron las áreas cercanas y la deforestación de 15 millones de m2 ha causado perdidas irreparables de biodiversidad y terrenos agrícolas.
Endesa, Unión Fenosa, Iberdrola y Repsol-YPF han aumentado sus emisiones de CO2 y otros gases de efecto invernadero, contribuyendo así al calentamiento global y generando incontables perjuicios. Endesa, además, siempre ha estado cuestionada en Chile, su proyecto más polémico fue la presa de Ralco, en el Bío Bío, cuyo embalse inundó de 3.500 hectáreas de territorio Mapuche, y que se construyó con todo tipo de irregularidades. Endesa Chile trata de construir cuatro megacentrales hidroeléctricas en los ríos Baker y Pascua que tendrán un fortísimo impacto ambiental y social. En Chile sólo un 15% de la electricidad que se consume a nivel nacional es para el abastecimiento doméstico, y más de un 60% es industrial, principalmente minera, uno de los sectores más contaminantes.
Las filiales de gestión de agua de AgBar y de FCC (Proactiva) en Latinoamérica dejan a miles de pobres sin acceso a agua potable y vierte las aguas negras a ríos, lagunas y costas.
Es perjudicial para cualquier estrategia hacia la sostenibilidad que el único congreso nacional del medio ambiente tenga lugar con la manipulación de las empresas, haciendo creer a la ciudadanía que ellas son un actor activo en la lucha por el medio ambiente, siendo ellas la causa del problema.
Una condición para cualquier cambio es que los interesados en la defensa del medio ambiente y un mundo en paz con justicia social dejen de diseñar sus políticas alrededor de los intereses de las grandes multinacionales. Éstas son una pieza clave del actual sistema mundial de comercio, cada vez más injusto e insostenible. Las empresas deben ser objetivo de nuestras denuncias, y no patrocinadores y gestores del CONAMA.
Extraído de la web de Quién debe a quién www.quiendebeaquien.orgdomingo, 22 de julio de 2007
Potser algun dia deixaràs la infància enrera.
Era a punt de ficar-me al llit amb la Núria Duarte, una amiga de la infància que vaig trobar-me a la secció de roba interior del Corte Inglés, quan una veu molt familiar em va sobtar:
- Antoni, va desperta, que arribaràs tard a l’entrevista de feina.
Era tan suau el coixí, tanta la comoditat que oferia el meu llit, que per mi m’hauria quedat dormint dia i mig més. Fins i tot el meu cos n’estaria encantat de contribuir-hi, estic segur que no li degué agradar gaire el frec que van fer les parpelles amb les lleganyes, tot fent un efecte sonor semblant al de mastegar un grapat de sorra. Vaig desenganxar el cos dels llençols, que va quedar literalment amarrat a aquests, aprofitant l’amistat que van fer amb la suor de tota una nit tapat fins al coll. Era impossible dormir destapat a casa! La meva mare, cada nit, exercia el mateix ritual: la religió maternal, l’anomeno jo. A tres quarts de deu, em portava un got de llet calenteta amb una palla, no fos cas que em cremés el llavis amb la superfície abrasant del got. Tot seguit agafava un conte de la prestatgeria, creuava les cames i afinava la veu.
-Avui toca La Blancaneus, Antoni, el teu preferit.
No tenia més remei que suportar-ho, no podia dir-li a la meva mare que ja era grandet, al cap i a la fi portava quaranta-cinc anys cuidant-me i guiant-me per la vida. El tancament del llibre, donava pas al que jo més odiava: que em poses la manta per corbata. Fes fred, fes calor, a ella tant li feia. Posava bé els llençols, i tibava la manta fins la boca gairebé. És evident, que quan sentia el clic de l’interruptor, tirava la manta a fer punyetes, però automàticament, ma mare venia i tornava a repetir la mateixa operació, així que l’únic remei era passar calor tota la nit, no hi havia alternativa. Després d’haver aconseguit separar el cos dels llençols vaig anar a fer un pipí, com deia la mare.
- Va nen que es refredarà la llet.
A mi sempre m’ha agradat la llet freda, però segons la mare, el Cola-Cao no es dissol bé sinó és amb llet calenta. Després de que el meu esòfag hagués estat calcinat, vaig aixecar-me. El costum m’havia fet arribar sa i estalvi als quaranta-cinc, sense seqüeles. Després de que la mare m’hagués banyat i vestit arribava lo pitjor. Una petita palangana, una pinta i mig litre de colònia li bastaven per fer-me sentir l’home més ridícul del planeta. Omplia la palangana de colònia i ajudant-se amb les mans la bolcava sobre el meu cabell. La pinta li servia per repartir-la per la superfície capil•lar i deixar-me el cap ple de ratlles perfectament paral•leles, com si d’un pentagrama és tractés. Un petó al front i un ves amb compte claudicaven que havia de sortir de casa corrent.
Aquell era jo. Al carrer, amb una camisa a quadres vermells i blancs, semblant a unes estovalles; els pantalons, a la mateixa alçada que la manta; unes sandàlies de cuir que protegien la sola del peu de qualsevol patologia incurable i uns mitjons grocs que protegien els peus del fred. Quan ja encaminava cap al metro, un crit em va aturar de cop.
– Antoni, l’entrepà, que un dia et deixaràs el cap!
I des de la finestra i embolicat en un drap me’l va llençar. El drap, ja us dic jo que no calia. Estava embolicat amb cinc capes de tovallons de paper i cinc més de paper de plata, perquè no regalimés l’oli. La temperatura ambient era molt agradable a l'exterior, però només entrar a l’andana van entrar-me unes calors peculiars. D’aquelles que comencen per les orelles, segueixen per les galtes i baixen cap els costats, arribant fins les cuixes. Vaig descordar-me una mica la camisa, que gairebé m’ofegava, i vaig arremangar-me. El metro venia ple. Un altre cop la gent s’apartaria de mi per la pudor a colònia que feia. L’aire condicionat bufava a tota marxa i involuntàriament vaig fer un estrepitós esternut que va fer aixecar tot el qui estava assegut. Així, em va agafar una congestió, que em va fer baixar del vagó gairebé plorant, angoixat per la dificultat que em suposava respirar. Al sortir al carrer plovia, mira que la mare m’ho havia dit que agafés el paraigües per sí un cas, però vaig optar per no carregar el paraigües tot el dia, com m’havia succeït altres vegades. Vaig passar a la vorera dels nombres senars, i al arribar al vint-i-tres, vaig trucar al vuitè segona. Sense dir res, van obrir. Vaig pujar caminant, per això dels nervis. El meu aspecte era horripilant. El nas el tenia ple de trossets de paper higiènic que m’havien quedat de mocar-me, la colònia havia reaccionat amb la suor i feia una olor un tant desagradable, però el pitjor de tot, era que estava calat de caps a peus. Vaig trucar al timbre i vaig esbossar el meu millor somriure amb el cap lleugerament inclinat, perquè és pogués veure millor el meu perfil bo. Va obrir una noia jove d’uns vint-i-cinc anys, però de seguida va tancar-la entre paraules que deien que ni volien llibres, ni tampoc formar part de cap secta. De seguida vaig tornar a trucar.
–No, s’equivoca, em dic Toni, Toni Molina. La meva mare em diu Antoni però vostè pot dir-me Toni si vol.
– Què vol? –va dir la noia amb cara de fàstic.
–Venia per l’entrevista de feina. És aquí, no?
- No, s’equivoca, això no és cap empresa.
– Però vostès em van donar aquesta direcció: C/Mur, 12. 8è 2a.
– Ja, però veurà, això no és el carrer Mur sinó el carrer Muret.
– Ah, disculpi. Bé, de totes maneres no deu ser molt lluny, a la guia surten l’un darrera l’altre.
El cop de porta em va despentinar. Vaig baixar les escales plorant, i vaig optar per asseure a la vorera, a menjar l’entrepà, avera si volia Déu, i se m’emportava un cotxe per davant. Al cap i a la fi, la meva utilitat al món era nul•la. Quan vaig tornar a casa la meva mare m’acollí entre els seus braços. Vaig deixar-li el pitram ben xop.
–Va Antoni, fill meu, no ploris, que no hi ha per tant!
Jo gemegava com si tingués dos anys. A la meva mare només li va faltar donar-me el pit. Aquell dia vaig sopar una sopa ben calenta, no fos cas que l’esòfag es refredés, tot seguit vaig escoltar amb delicadesa el conte i vaig obeir en tot a la mare! Fins i tot vaig somiar amb els angelets.
sábado, 21 de julio de 2007
Decreixement. ¿Preparats?
"L'electricitat a Catalunya podria ser 100% renovable el 2050, si es redueix el consum al 50%"
Després de contrastar la informació i llegir tres articles i el resum d'un informo, conclueixo que la informació és certa. Reflexiono. Penso. Em frustro, perque automàticament he pensat que encara estem a temps de fer quelcom per salvar el món, per fugir de la ciència-ficció que suposaria veure crèixer el mar de Barcelona i veure com ens quedem sense platja (són artificials), i ningú no farà res. No entenc perque no estem disposats a abandonar el ritme de consum tan accelerat que portem, renunciar a coses superficials, canviar el modus vivendi tan depredador per tal de salvar l'energia, que al cap i a la fi és el què ens manté vius. El camí per aconsseguir una Catalunya funcionant amb el 100% d'energia renovable l'ha traçat el Dr. Josep Puig, vicepresident de l’entitat europea Eurosolar. Aquest camí requereix de la participació de tothom: institucions, experts i civils. Tothom pot aportar el nostre granet de sorra per encendre la llum de l'energia renovable. Tan sencill com reduir el teu consum d'electricitat al 50%. Estàs preparat? Jo m'hi comprometo. I tu? Lluitem plegats per un futur en progrés i sostenible. Cuidar el món és la nostra obligació. Som-hi!
P.S: em d'estar també disposats a renunciar a les postals dels pobles. Bé, no renunciar-hi, però sí posar-hi uns quants molins. Penseu que l'energia eòlica és l'encarregada del 60% d'aquest camí.
martes, 17 de julio de 2007
Testimonios
“Mi militancia en un sindicato supuso que durante años no
pude trabajar en ninguna empresa del sector textil. Me echaron
de la que yo trabajaba, pero los jefes hablaron unos con otros y
no pude trabajar durante mucho tiempo”.
Naima, 36 años
“Me fui porque tenía un certificado médico de baja y me
encontré que no estaba de alta en la seguridad social.
Hace poco que trabajo en el textil y mis compañeras me
dijeron que era normal”.
Zora, 23 años
“Cuando estamos enfermas somos nosotras las que pagamos el
médico. No tenemos derecho a estar enfermas. Además, en ese
caso nos quitan el derecho a obtener las primas. Un día que he
estado enferma y he llevado al patrón el certificado médico, él
me ha dado otro papel como una advertencia de castigo”.
Saida, 36 años
“A una chica que ha trabajado dos años en mi empresa,
cuando no ha querido hacer un día horas extras porque se
había quemado con la plancha, le han penalizado con tres
días y además la han echado de la empresa”.
Samira, 23 años
“El problema es ir al baño, sólo puedes ir una vez durante el
día. He pasado 6 años así y tengo una enfermedad renal...”
Malika
“Trabajo sin contrato nueve horas al día, más las horas extras.
Me pagan sólo las horas que trabajo: las que no trabajo, no las
pagan, aunque esté enferma”.
Amina, 21 años
“Como trabajadora temporal, no tengo primas, ni vacaciones pagadas ni indemnización
por despido. Estoy buscando un sitio donde instalarme para poder traer a mis hijos a vivir
conmigo y ser una madre con mis polluelos bajo mis alas.”
Ragel. Recoge en Sudáfrica fruta que se exporta a los supermercados de Reino Unido.
“Tenemos que hacer horas extras hasta la medianoche para tener unos ingresos decentes.
Me da miedo tener hijos porque no podré mantenerlos.”
Nong, 26 años, cose ropa interior para Victorias’s Secret en Tailandia
1 ‘Primero, comercio y crecimiento, las normas del trabajo vendrán después’
3 ‘Mejorar las normas del trabajo es un proteccionismo disfrazado’
4 ‘Si se fortalecen los derechos se recortarán los puestos de trabajo’
5 ‘La mayor seguridad del puesto de trabajo va en detrimento de la flexibilidad’
6 ‘Exigir el control de las normas del trabajo a lo largo de toda la cadena de abastecimiento es pedir imposibles’
domingo, 15 de julio de 2007
La Marca Española aprieta a los trabajadores
miércoles, 11 de julio de 2007
Per a tú paraula, refugi de la meva solitud
Encara eren foscos els carrers quan vaig marxar. Ni tan sols sabia si fugia de la pressió a la qual em sotmetia la meva responsabilitat, o només evitava l’angoixa que em produïa l’insomni. De totes maneres, el destí no el tenia gens clar. Eren moltes les vegades que l’instint, la imaginació o potser la memòria, em portaven a llocs remots, que ningú coneix, que ningú usa com a refugi, com a amagatall de la penúria que em produeix la solitud. La penúria de la solitud s’anteposa a la necessitat humana de la comunicació. Potser és aquesta, la causa que em porta a fugir a indrets desconeguts per pensar, per plorar, per escriure. Amb la paraula, la meva millor amiga, puc comunicar-me. No sé ben bé amb qui, però sóc conscient de que algú, algun dia, recuperarà les inquietuds que em produeixen l’insomni i l’angoixa de la nit. Els escombraires, els forners, i els malalts d’amor que troben refugi en l’alcohol, em coneixen d’allò més bé. La nit és santuari de molts humans, on jo m’incloc. Els matins són més dolços quan els vius des de la matinada, fins i tot les olors, els colors, les persones, et semblen més vives. Aquella matinada em vaig deixar guiar per les olors. A pocs metres, la brisa marina, a esquenes, la muntanya i l’olor a terra humida. Va ser l’olor la rebosteria recent treta del forn, però, la que em va dur al centre de la ciutat. El sol s’escolava pels carrers estrets, que abarrotats de roba acabada de penjar, feia una olor molt agradable, que contrastava amb la dels pixums de dos carrers enrere. M’apassiona caminar entre aquelles parets tant velles i plenes d’història, que t’abracen com una mare, i et fan fantasiejar amb guerrers, rodamóns, fades, i frares que s’emboliquen i s’amaguen pels carrers humits i tendres. Tot aquest cúmul de sensacions que amaraven el meu cor d’alegria i vida, era el que més m’agradava trobar les matinades, en les quals ignorava perquè fugia: si per pressió i responsabilitat o per angoixa i insomni. La responsabilitat de l’ésser humà, de tenir consciència, de ser solidari, d’estimar, de comprendre i consolar, que de vegades em treia el temps per a sobreviure. Temps que recuperava desesperat les meves matinades, quan furtiu per la solitud, fugia a qualsevol lloc remot on pogués pensar, plorar i escriure. Al cap i a la fi, ets tu paraula, l’única que m’acull en els meus mals de cap, l’única que em comprèn i que em fa sentir viu.
domingo, 8 de julio de 2007
¿Para qué?
¿Para qué te doy un consejo,
sino para desobecerlo?
¿Para qué existe la cordura,
sino para volvernos locos?
¿Para qué vive la comodidad,
sino para sentarse en el peligro?
¿Para qué inventaron el amor,
sino para no corresponderlo?
¿Para qué hablaron en el silencio,
sino para romper la paz?
¿Para qué? Debían hacerlo...
¿Para qué? No lo saben.
Tan solo mentirosas escusas.
Y para qué. ¿Para qué?
Quizás algun día te lo diré.
Hasta entonces sigamos preguntándonos:
¿Para qué?
jueves, 5 de julio de 2007
A dia de hoy
lunes, 2 de julio de 2007
La música
Deixa que la música t’amari el cos. Obre la ment, fuig de la lògica, impregna les teves inquietuds de sensacions inèdites, que algú, algun dia, va voler materialitzar. Sigues el destinatari preferit de cadascuna de les notes. Viatja allà on vulguis. Vola pel pentagrama de la expressió més bonica, pel mirall que et reflexa cada cop que engegues la teva imaginació. Apaga el llum, tanca els ulls, somia en qualsevol indret. Viatja allà on vulguis. Aprecia totes i cadascuna de les paraules que formen la música, dels colors que dibuixen la veu del cantant, dels matisos que omplen els instruments que l’omplen. Deixa que la música, vehicle lliure dels sentiments, provoqui d’altres sentiments, elaborats per tu. Mai, no permetis que aquests sentiments siguin manipulats, simplement enriqueix-los amb nous coneixements i noves experiències, però sempre mantenint l’essència del sentiment original. Reflexiona sobre l’origen de cadascuna de les paraules, investiga el perquè de cada nota, així arribaràs al cim del plaer que suposa escoltar música. Si coneixes l’origen d’un sentiment i pots comparar-lo amb el teu, et fascinarà la capacitat que la música té, de barrejar un gran ventall de sensacions universals, dispersant-les per cadascuna de les persones, que des de la seva perspectiva es fascina, s’admira i omple de misticisme i vivències cadascuna de les paraules, cadascuna de les veus i cadascun dels timbres que componen la música.
Saludos y a escuchar música.